La plaça de Sant Felip Neri és un petit indret ubicat al bell mig del barri gòtic de Barcelona, gairebé a tocar de la Catedral i de la plaça de Sant Jaume. Un espai recollit i acollidor que, en aquells moments del dia en què no hi ha grups de turistes, perviu com un recés de pau dins el bullici de la gran ciutat. És, també, un imponent espai de memòria.
Això és així pel fet d’haver estat protagonista d’un dels bombardejos més durs que la ciutat de Barcelona va patir durant la Guerra Civil espanyola. El matí del 30 de gener de 1938, 42 persones van morir a causa d’un bombardeig executat per l’Aviació legionària de la Itàlia feixista de Mussolini, aliada de Franco. Entre les víctimes s’hi trobaven 30 criatures òrfenes de guerra, algunes de Barcelona i d’altres refugiades de Madrid, que es trobaven allotjades en dependències facilitades pels organismes republicans. En el seu cas, habitaven en les dependències eclesiàstiques ubicades a la mateixa plaça que, tal com molts altres edificis religiosos de la zona republicana, havien modificat els seus usos originals. Un primer atac, pocs minuts després de les 9 del matí, va penetrar a l’edifici provocant la gran majoria de morts entre els infants, mentre que un segon atac, dues hores més tard, causava estralls entre els membres del dispositiu de rescat que es trobaven treballant sobre el terreny.
A diferència d’altres indrets de la ciutat, totalment devastats i irrecuperables, les consistents estructures dels edificis de la plaça de Sant Felip Neri van resistir les sacsejades dels bombardejos
A diferència d’altres indrets de la ciutat, totalment devastats i irrecuperables, les consistents estructures dels edificis de la plaça de Sant Felip Neri van resistir les sacsejades dels bombardejos. El que romandria perennement a les seves parets serien les cicatrius que van testimoniar aquells fets: els efectes de la metralla del bombardeig feixista del 30 de gener de 1938, marca i prova del crim.
Acabada la guerra, un nou ordre va emergir amb la victòria total del bàndol rebel, i amb ell naixeria tot un univers simbòlic ben traçat que marcaria el paradigma de la memòria col·lectiva a l’Espanya franquista. Amb un clar objectiu destinat a la glorificació dels caiguts per Déu i per Espanya, els nous temps implicarien l’execució d’una estratègia memorial de caire monumental que abraçaria tots els racons de la societat, i que naixia amb vocació de perdurabilitat eterna. En aquest context, on l’espai públic seria fortament influenciat per la memòria dels caiguts, a Sant Felip Neri no va caldre modificar el nomenclàtor sinó únicament impostar un canvi de relat. O, més que un canvi, una total i absoluta falsificació de la història i, en conseqüència, del relat memorial emanat del mateix espai. Durant la postguerra s’estendria la falsa història que les marques deixades a les parets serien obra de l’acció d’un escamot d’afusellament republicà, que allà mateix hauria executat els eclesiàstics del temple de Sant Felip Neri. Aquesta història romandria durant dècades en la memòria col·lectiva barcelonina. El franquisme instrumentalitzaria la certament ocorreguda violència revolucionària dels primers mesos de guerra per legitimar les seves narratives i la seva repressió.
La plaça de Sant Felip Neri es convertia en un espai testimoni on les memòries socials combatien per l’hegemonia del seu relat. Era, però, una batalla desigual. El sentit comú amb visió retrospectiva obliga a no prendre seriosament la història dels afusellaments, ja que les empremtes deixades per la metralla del bombardeig feixista en cap cas poden assimilar-se a les que un escamot d’afusellament podria deixar. Tanmateix, el poder i la influència de la memòria dels caiguts per Espanya exercia tal supremacia simbòlica que la història real, representada en les diferents memòries socials dels perdedors, no podia aspirar a confrontar el relat imaginari del franquisme. Durant dècades allà no va haver-hi cap bombardeig ni cap infant va ser aniquilat per les bombes feixistes. Durant llargues dècades, la memòria de Sant Felip Neri fou corrompuda, pervertida i degradada.
Un espai de memòria exerceix també com a marca territorial que s’adhereix a l’espai urbà tot deixant un missatge que es pot llegir, en clau interpretativa, en funció de la memòria col·lectiva imperant
Ha calgut esperar fins al canvi de segle perquè, dins el context d’un paradigma memorial establert en favor de la reparació i difusió de la memòria democràtica i antifranquista, s’hagi “resignificat” l’espai i el comú de la ciutadania sigui conscient dels fets ocorreguts. Una petita placa ubicada l’any 2007 per l’Ajuntament ens recorda que allà van morir 42 persones, víctimes d’un atac de l’aviació franquista. Des de 2013, una altra placa, emplaçada per l’associació d’italians residents a Barcelona AltraItalia-Altramemoria, especifica que els autèntics botxins van ser els aviadors de la Itàlia feixista.
Sant Felip Neri evoca allò que deia Pierre Nora quan parlava dels lieux de mémoire com a lloc confluent entre història i memòria. Llocs on tenen cabuda la gran i les petites històries: la Guerra Civil i el patiment de la població barcelonina, els bombardejos i les il·lusions frustrades de les criatures òrfenes víctimes del bombardeig feixista. Memòries totes, al cap i a la fi. Així mateix, és important no perdre de vista el fet que un espai de memòria exerceix també com a marca territorial que s’adhereix a l’espai urbà tot deixant un missatge que es pot llegir, en clau interpretativa, en funció de la memòria col·lectiva imperant. La plaça de Sant Felip Neri, com a marca i com a espai, representa una imponent àgora simbòlica de conflicte i pugna entre memòries. Les capes de la memòria franquista han anat desapareixent amb el temps, fruit de l’empenta cívica de la societat barcelonina i de la posterior aplicació de polítiques de memòria democràtica a l’espai públic. A Sant Felip Neri, però, es contemplen com en cap altre lloc de la ciutat els sediments d’aquells temps, quan la memòria col·lectiva hegemònica, monopolitzada pel franquisme, pesava com una dura llosa sobre les esquenes de les memòries subalternes i perifèriques de les perdedores i perdedors del conflicte.
Tot això, sense menystenir el rol de l’espai com a component substancial en favor de la veritat, la justícia i la reparació. No ho oblidem.
David González Vázquez és historiador
Article publicat al número 477 de la ‘Directa’
