Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

La postveritat absoluta de l’economia mediàtica

/ Arxiu

“La llibertat és el bé més valuós de què disposem. És imprescindible que l’Estat, en la seva gestió dels afers de la família, de la que tots en formem part, no ultrapassi mai els llindars de la nostra llibertat”. Ens hauríem de congratular de què els mateixos mitjans que miren de surfejar, d’impacte en impacte, sobre l’onada de postveritat, acceptin com a irrefutables arguments aparentment ben racionals, que semblen apel·lar directament a l’intel·lecte. Tanmateix, ho fan realment?, o aquesta nova postveritat és tan antiga com la ideologia mateixa, i els arguments dels economistes mediàtics en són, sovint, una subespècie? Una de ben curiosa, per cert, atès que utilitza com a estratègia de supervivència la mimesi, per destacar i alhora passar desapercebuda. Enmig de la cridòria, l’insult i l’excitació general, l’economista mediàtic sol aparèixer en un espai a part, que reprodueix un medi pseudocientífic, amb una pantalla (o fotografia, segons el mitjà) assortida de gràfics de coloraines i xifres diverses, i utilitza un vocabulari tècnic, demostracions matemàtiques i multitud de dades.

En aquest context, esdevé possible, per exemple, que es defensin les bondats de l’augment desorbitat del preu del lloguer, una de les formes de despossessió més sagnants, com va fer un expert a la principal ràdio de tall progressista de l’Estat, afirmant que la gentrificació i elitització del centre de ciutats com Barcelona ha estat un fenomen positiu perquè ha afavorit el rejoveniment de la perifèria, que s’estava envellint i ara floreix, o que els culpables de la pujada dels preus del lloguer són el descens de l’atur i el creixement econòmic del país. Ningú del programa va poder rebatre-li aquestes fal·làcies. Amb quina legitimitat, després de què la locutora el presentés com “una de les persones que més en saben del mercat immobiliari al nostre país”?. Un expert de primera fila que a més és el co-creador d’un portal de lloguer de pisos!

“Les claus de la postveritat absoluta de la divulgació econòmica són l’aparença de cientificitat i el suport de la hipermatematització, gràcies a les quals l’economista levita per sobre de la brossa mediàtica”

Com dèiem, les claus de la postveritat absoluta de la divulgació econòmica són l’aparença de cientificitat i el suport de la hipermatematització, gràcies a les quals l’economista levita per sobre de la brossa mediàtica. L’opinió pública i la publicada acostumen a aturar-se davant un oceà de fórmules i dades que, sovint, serveixen per estalviar una autèntica argumentació. Així, enlloc d’una anàlisi de la realitat, trobem una perversa aparença d’anàlisi construïda a partir d’abstraccions buides.

En aquest joc de prestidigitació, el truc predilecte dels economistes assidus als mitjans és popularitzar les meres abstraccions mitjançant el símil i la comparació. En trobem de tots tipus i mides: una mostra eloqüent és com, per justificar les retallades pel pagament del deute, es compara l’estat amb la família. Però, tenen les famílies i els estats les mateixes eines per afrontar els deutes?, potser té la família la capacitat d’imprimir diner?, de devaluar la moneda?, de recaptar impostos (especialment dels membres que més diners guanyen)? A més, el deute en les famílies i en els estats no té el mateix significat: les famílies s’endeuten per poder satisfer les necessitats (en un sentit molt ampli) dels seus membres, els estats ho fan (en teoria) per a garantir els drets dels ciutadans, generar activitat econòmica, construir habitatge públic, oferir serveis públics i universals, donar ajut a les persones més desafavorides, etc.. Barrejar l’Estat i la família és confondre l’estat de dret amb la tribu. Tanmateix, quan es surfeja en la pura abstracció, tot s’hi val. Es comparen, també, l’activitat privada amb la pública, sortint sempre afavorida la primera, en base a un suposat criteri d’eficiència, en què no s’acostuma a tenir en compte que els serveis públics (educació, sanitat, subsidis, habitatge,…) no són productes per a clients, sinó la plasmació material dels drets. També trobem l’equiparació de mercats i persones, quan es proposa que cal tenir en compte els sentiments i emocions dels primers (que poden estar espantats, sorpresos, alegres, decaiguts, etc.), donant lloc a una combinació del Trilema de Rodrik en la que l’element exclòs és invariablement la democràcia.

“La meva llibertat no acaba on comença la dels altres, els altres no són una tanca per a la meva llibertat, sinó que són els que la fan possible. La meva llibertat comença on comença la dels altres”

Un altre truc d’il·lusionisme econòmic per difondre l’abstracció buida és la presentació de l’excepció com a norma. Amb la finalitat de desentendre’s de les desigualtats socials, s’explica la història d’aquell que des del fons de la societat, amb sacrifici i treball constant, ha arribat a dalt, però s’ometen les dels altres 999.999 que han començat a baix i, esforçant-se tant o més que el primer, a baix s’han quedat, ja que la posició social no és una qüestió d’esforç sinó de classe. I encara menys s’expliquen les històries dels de dalt que donarien per una novel·la negra o un serial de migdiada.

L’arqueologia del despropòsit trobarà al fons de l’avenc els ossos de l’Homo economicus. L’economia convencional concep la societat com un simple agregat d’individus, en el que la llibertat és entesa com un factor purament individual, de manera que la societat és vista com una molèstia, com un impediment per aquesta llibertat. Sembla, doncs, que s’hagi aconseguit imposar el vel d’ignorància rawlsià, que els individus neixin a l’èter, en un ambient asèptic de plena igualtat, de manera que l’únic que calgui és que cadascú triï el seu camí. Això sí, dins els útils límits de Stuart Mill i derivats berlinistes, ja que, i ho tenim perfectament assumit, la meva llibertat acaba on comença la dels altres.

Es passa per alt la sociabilitat essencial de l’ésser humà. Com si algun d’aquests individus mediàtics pogués ser qui és sense el llenguatge, la cultura, la salut, l’educació, el pensament, l’empatia, els sentiments, el treball, la ciència, la tecnologia, i tot un seguit d’elements purament socials. La meva llibertat no acaba on comença la dels altres, els altres no són una tanca per a la meva llibertat, sinó que són els que la fan possible. La meva llibertat comença on comença la dels altres.

 

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU
;