Un desert àrid i ressec s’estén per la província de Petorca, ubicada a la regió de Valparaíso, prop de 100 quilòmetres al nord de Santiago. Només es poden trobar petites zones verdes boscoses a les zones més altes de les valls. L’àrea comprèn diversos municipis, entre els quals Petorca, La Ligua i Cabildo. Seca la terra, les seves 3.000 veïnes depenen de l’arribada de camions cisterna, que abasteixen la zona un cop per setmana, per al subministrament d’aigua.
El rigorós estalvi d’aigua a què es veu obligat el veïnat inclou des d’estratègies per mesurar-ne el consum per cuinar o netejar fins a l’ús de bosses de plàstic o forats excavats a terra com a latrines. La falta d’aigua també ha alterat l’economia de subsistència de centenars de famílies, que han perdut terres i bestiar.
“La meva família ha viscut sempre de la ramaderia. Ha estat molt dur deixar marxar els animals, però no teníem ànima ni cor per menjar-los”, explica Verónica Vilches, dirigent de la comunitat de Cabildo, d’un miler de persones.
Sense amagar la preocupació i la tristesa, Vilches relata que la seva gent va passar l’estiu amb un subministrament d’aigua de dues hores al matí i dues a la tarda, fet que va generar malestar i conflictes al poble.
Però la realitat de la zona no sempre ha estat aquesta. Durant els anys 80, els dos rius de la província –La Ligua i el Petorca– regaven els conreus de patata, llegums i blat i la mainada s’hi banyava i refrescava.
Durant els anys 80, els dos rius regaven els conreus de patata, llegums i blat i la mainada s’hi banyava i refrescava
Una dècada després, l’arribada de grans inversionistes va canviar el paisatge per convertir-lo en plantacions de fruita, sobretot alvocat, destinada a l’exportació europea.
El clima càlid i les temperatures estables de la província de Petorca són idònies per al cultiu d’aquesta fruita, que requereix grans quantitats d’aigua. Per fer créixer un quilo d’alvocats calen prop de 283 litres d’aigua superficial de mitjana, tot i que la xifra varia en funció del terreny. Per exemple, a Petorca, per obtenir aquest mateix quilo, es calcula que es necessiten 1.280 litres. Però, llavors, això no importava a les empreses agrícoles.
L’aigua privatitzada
Xile és l’únic país del món que té les fonts d’aigua totalment privatitzades. És un dels molts llastos de la dictadura d’Augusto Pinochet que el país arrossega encara avui. L’any 1980, el dictador va establir a la Constitució que qualsevol persona o empresa podia sol·licitar drets d’ús d’aigua mentre la conca tingués capacitat. D’aquesta manera, el dret d’accés a l’aigua es convertia en una mercaderia que el sistema permetia comprar, vendre o llogar. La fórmula va quedar plasmada al Codi d’Aigües (1981), on s’indicava que els drets d’aigua tenien una durada il·limitada i fins i tot es podien revendre.
Xile és l’únic país del món que té les fonts d’aigua totalment privatitzades. És un dels molts llastos de la dictadura d’Augusto Pinochet que el país arrossega encara avui
La Direcció General d’Aigües (DGA) és l’òrgan encarregat de distribuir gratuïtament els drets d’aigua dels rius que, a Petorca, es van esgotar ràpidament. En canvi, en el cas de les aigües subterrànies, no va ser fins a finals dels anys 90 que es van exhaurir.
Tot i que, avui, la institució ja no pot assignar més drets d’ús d’aigua, aquells que en tenen poden revendre’ls a qualsevol preu, segons la llei del mercat. Actualment, una concessió equivalent a un litre d’aigua per segon es ven a 10.000 euros.
A la resta del país, la situació no és gaire més optimista. Des del nord fins a la part central, tots els rius estan sobreexplotats perquè es van entregar més drets d’ús d’aigua dels que els aqüífers podien suportar. Les comunitats septentrionals han de fer front als projectes de la megamineria química, mentre que les del sud lluiten contra les hidroelèctriques i el model forestal de monocultiu d’eucaliptus i pins.
Robar el líquid preuat
Davant la impossibilitat d’adquirir permisos per extreure aigua, molta gent la fa brollar de manera il·legal. Segons la DGA, existeixen aproximadament 4.000 pous irregulars a la zona de Petorca i, el 2011, es van registrar un total de 65 conductes amagats sota terra que desembocaven en pous privats.
“Es captura l’aigua subterrània principalment de tres maneres: a través de drenatges que condueixen a grans explotacions agrícoles, amb pous excavats a 100 o 200 metres de profunditat, o bé alterant els límits de les propietats per acaparar els aqüífers dels rius”, explica Rodrigo Mundaca, secretari del Moviment de Defensa per l’Accés a l’Aigua, la Terra i la Protecció del Medi Ambient (Modatima).
Entre la gent sancionada per extreure aigua irregularment i vulnerar el Codi d’Aigües, hi ha diverses persones amb una coneguda trajectòria empresarial i política al país. Per exemple, l’empresa Agrícola Pililén, multada per explotar l’aigua un 600% per sobre dels límits establerts el 2013, és propietat d’Eduardo Cerda García, exparlamentari de la democràcia cristiana i pare del que va ser alcalde de Cabildo. Un altre dels multats és Osvaldo Jünemann Gazmuri, propietari de Sociedad Agrícola Los Graneros i gendre de l’exministre d’Interior Edmundo Pérez Yoma, amo dels terrenys.
“Van malmetre la flora i la fauna nativa i es van dedicar al cultiu d’alvocats per a l’exportació en un territori on el riu que hi passava, el Petorca, està esgotat des de 1997”, narra Mundaca. I afegeix: “És un negoci que s’ha edificat al voltant del lucre i la usura d’un bé natural per engreixar el model agroexportador i extractiu del territori”.
A Xile, robar aigua constitueix una falta administrativa, però les multes que la justícia aplica als propietaris amb prou feines arriben als 1.200 euros. “Són sancions irrisòries i, per això, en molts casos els infractors prefereixen pagar i reincidir per continuar explotant les seves plantacions”, detalla l’activista.
Robar aigua és una falta administrativa, però les multes que la justícia aplica amb prou feines arriben als 1.200 euros
D’altra banda, la DGA s’excusa amb l’argument que s’investiguen la totalitat de denúncies que es reben, però molts casos s’arxiven sense sanció. “Per nosaltres, les institucions públiques són part del problema, no de la solució”, critica Mundaca. Segons ell, “la DGA no té competència ni facultats tècniques per fiscalitzar; les denúncies per aigua robada a Petorca tenen més de quinze anys i no han avançat perquè no se supervisa, no se sanciona i s’invisibilitzen les males pràctiques”.
Reforma del Codi d’Aigües
L’emergència ha situat el conflicte de l’aigua al centre del debat parlamentari. Després d’anys reclamant una modificació del Codi d’Aigües, finalment, el 2014, el govern de Michelle Bachelet va presentar una proposta per protegir el dret al consum humà, regular els drets d’ús temporal d’aigua i modificar les sancions per a l’extracció irregular.
La reforma, però, només podrà tirar endavant amb el suport d’una majoria àmplia de representants de la cambra, ja que requereix una esmena a la Constitució de 1980 i, per tant, el suport d’almenys dos terços dels escons.
Així doncs, avui dia, la proposta està encallada al Senat, intentant superar el segon tràmit parlamentari i amb el temps en contra per ser aprovada sota el mandat de la presidenta, que acaba a finals d’any.
El text determina que els drets d’aigua que se sol·licitin en el futur deixaran de ser perpetus i passaran a ser concessions d’un màxim de 30 anys. A més, estableix motius d’extinció i caducitat si no s’utilitzen per evitar l’especulació per al valor a futur.
El 90% dels drets d’ús atorgats, la majoria d’ells a grans empreses, seguiran mantenint la perpetuïtat
Per als col·lectius activistes, les mesures són “totalment insuficients” perquè, com que no són retroactives, el 90% dels drets d’ús atorgats fins avui al país, la majoria d’ells a grans empreses, seguiran mantenint la perpetuïtat. És a dir, que només queden un 10% dels títols totals disponibles.
Tant l’actual normativa com la reforma que es proposa xoquen amb els postulats establerts pels tractats internacionals ratificats pel país sud-americà. El 2010, les Nacions Unides van declarar l’accés a l’aigua neta i al sanejament com un dret humà. La resolució va ser aprovada per 122 dels 163 països participants, entre ells, Xile.
Ressò internacional
La lluita dels moviments socials xilens perquè l’aigua deixi de ser un bé de mercat ha estat perseverant i intensa des de 2011 i ha posat de manifest els interessos convergents de l’elit política i econòmica. Els col·lectius d’activistes han aconseguit instal·lar el tema a la premsa internacional, però això els ha comportat contrapartides. La publicació d’un extens reportatge al mitjà d’investigació danès Danwatch va provocar el boicot dels supermercats nòrdics als alvocats xilens i va implicar persecucions i amenaces de mort dirigides a membres de Modatima.
“Vam presentar un recurs de protecció a la justícia, però la Cort d’Apel·lacions de Valparíso el va rebutjar al cap de només dos dies. Ens demanaven que identifiquéssim les persones que ens amenaçaven”, explica molest Mundaca.
La població de Petorca no té cap intenció d’abaixar la guàrdia. Vol aprofitar l’eco mediàtic del conflicte per explicar la seva lluita al món
Va ser llavors quan els grups defensors de la lluita per l’aigua van desplegar una campanya a través d’Amnistia Internacional. “Hem patit la fustigació davant d’un govern que s’ha mantingut còmplice i en silenci”, denuncia el dirigent.
Però la població de Petorca no té cap intenció d’abaixar la guàrdia. Vol aprofitar l’eco mediàtic del conflicte per explicar la seva lluita al món. Per començar, aquest mes d’octubre, diverses activistes viatjaran a Europa convidades per la plataforma de drets humans alemanya Front Line Defender. Modatima serà a Berlín per exposar la seva batalla per salvaguardar la poca aigua que queda a la regió i donar a conèixer el risc que pot arribar a generar la sequera “provocada” sobre la seguretat i la sobirania alimentària del territori.
Article publicat al número 437 de la ‘Directa’
