El passat 12 d’octubre, Hamàs i Al-Fatah, les principals forces polítiques palestines, van signar un acord per posar fi a la divisió entre la franja de Gaza, controlada per Hamàs, i Cisjordània, dominada per l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) i el partit governant, Al-Fatah. La ruptura es remunta a quan, després de guanyar les eleccions legislatives de 2006, Hamàs es va veure sotmès a un boicot per part dels seus rivals polítics i la comunitat internacional. El 2007, després de mesos de tensions, Hamàs va prendre militarment el control de la Franja, i en va expulsar les forces de l’ANP. Ara, la reconciliació sembla propera, tot i que l’acord signat recentment deixa moltes qüestions sense resoldre. L’ANP tornarà a gestionar els passos amb Egipte i Israel, i comitès conjunts absorbiran el funcionariat de l’administració creada per Hamàs en la darrera dècada. Queda per a futures negociacions el tema més espinós: què passarà amb el braç armat de Hamàs. L’ANP ja ha anunciat que no tolerarà grups armats paral·lels a les seves forces de seguretat, però el desmantellament de les Brigades d’al-Qassam suposaria la total submissió política de Hamàs.
Hamàs ha estat la part més activa en la promoció de la reconciliació, motivat per la necessitat de millorar les condicions de vida a Gaza. Després de deu anys d’embargament i tres atacs israelians de gran envergadura, el moviment islàmic té cada vegada més dificultats per governar una població extenuada. La reducció de fons per part dels seus aliats ha enfortit la cerca d’una solució a la situació de punt mort. L’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units i l’Egipte han valorat positivament la nova orientació de Hamàs, en el nou lideratge del qual han trobat socis disposats al diàleg. Yahya Sinwar, cap de Hamàs a la Franja, i Isma’il Haniyeh, president de l’oficina política, van acordar restablir relacions amb Egipte a través de la mediació de Mohammed Dahlan, ex-home fort de l’ANP a Gaza, expulsat per Al-Fatah el 2011, però ben vist per diverses potències regionals.
Al-Fatah està tan profundament dividit que avui en dia sembla més un càrtel d’interessos que un partit real
Precisament el rol de Dahlan, rival històric del president de l’ANP Mahmud Abbas, és una de les raons de la cautela mostrada pel govern de Ramallah. Les bones relacions de Dahlan amb diversos països de la regió i amb els Estats Units el fan, des de fa temps, un potencial substitut de l’ancià president. La inesperada convergència amb Hamàs, malgrat que Dahlan era el cap de les forces de l’ANP durant els combats del 2006-2007, podria proporcionar-li el suport intern necessari per tornar al poder en els territoris ocupats. A la vegada, Al-Fatah està tan profundament dividida que avui en dia sembla més un càrtel d’interessos que un partit real. Tot i que oficialment tothom del partit dona suport a la reconciliació, no s’exclouen possibles descontentaments, sobretot si l’acostament amb Hamàs augmenta la influència de Dahlan. Durant anys, molts membres prominents s’estan preparant per a la competició per a succeir Abbas, la qual cosa planteja molts dubtes sobre la seva disposició a compartir el poder amb rivals de Hamàs o amb Dahlan.
Si bé la reconciliació sembla que avança, cal esperar per veure quina en serà l’evolució. La unitat gaudiria de gran suport entre la població i representaria un pas positiu davant l’immobilisme actual. Tot i això, la unitat política per si sola, malgrat ser important, no donaria el que avui més necessita el moviment nacional palestí: una nova estratègia capaç de desafiar un statu quo fet de negociacions inconcluses i solucions polítiques allunyades de la realitat d’apartheid que es viu al carrer. Per aconseguir aquesta renovació, el moviment nacional hauria de viure una fase similar a la que va travessar a finals dels 60. Llavors, les faccions palestines van ser capaces d’imposar-se als dirigents de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), gràcies a un nou discurs polític i a una nova praxi. L’autonomia d’acció política de les ingerències dels països àrabs i la pràctica d’una lluita d’alliberament nacional van aconseguir mobilitzar el poble palestí i projectar les faccions cap al control de l’OAP, fins llavors en mans de l’Egipte de Nasser, sense veritable legitimitat popular. Avui en dia, el moviment nacional necessitaria una nova generació de líders, capaços de revitalitzar les institucions palestines i d’imposar una nova estratègia. Siguin quins siguin els objectius —la creació d’un estat democràtic o la internacionalització de la qüestió palestina després de dècades de monopoli dels Estats Units—, només nous líders, amb una nova legitimitat popular, podrien encarnar el punt d’inflexió cap a la reactivació del moviment nacional. La unitat política és un pas important, però, sense una veritable renovació, seguirà sent difícil d’imaginar com les faccions palestines poden tornar a tenir una política eficaç que vagi més enllà de l’objectiu de la supervivència.
Article publicat al número 440 de la ‘Directa’
