L’onada de vagues originades l’any 2016 a la Xina és una de les darreres manifestacions d’una dinàmica que es podria resumir amb una frase: el conflicte capital-treball persegueix el capital allà on va. En altres paraules, la contínua expansió geogràfica de la producció en massa a tot el món –des de mitjan segle XX fins al present– ha donat lloc, també, a successives onades de noves formacions obreres i conflictes laborals, un fenomen que Marx ja va descriure. Podem identificar un patró de déjà vu segons el qual el capital manufacturer es va traslladant a noves ubicacions geogràfiques en cerca de mà d’obra més barata i més dòcil. Però, tot i que el treball s’ha debilitat als indrets d’on ha marxat el capital, més que un procés de desregulació del mercat local i les taxes amb la intenció d’atraure capital estranger, el resultat ha estat la creació de noves classes obreres i nous moviments laborals forts a cada ubicació de producció nova i privilegiada.
Aquesta dinàmica es va visibilitzar amb els miracles manufacturers del Brasil i Sud-àfrica durant els anys seixanta i de Corea del Sud a la dècada dels setanta, que, en el transcurs d’una generació, van ser rellevats per l’aparició dels miracles del moviment obrer, que van desmantellar els règims laborals repressius que havien garantit aquella força de treball barata i dòcil. És la mateixa dinàmica que trobem avui dia a la Xina.
Automatització i re-deslocalització
La resposta dels capitalistes davant l’onada de conflictes obrers a la Xina ha estat el reforç de la reubicació de la producció a indrets amb una mà d’obra encara més barata. Les fàbriques s’estan traslladant des de les zones costaneres cap a les províncies de l’interior i a països més empobrits d’altres zones de l’Àsia, com ara el Vietnam, Cambodja i Bangla Desh. Però, gairebé immediatament, els informes de vagues als nous llocs privilegiats d’inversió van confirmar la tesi que el conflicte persegueix el capital. Cada vegada més, sembla que el capital ja no té cap lloc on anar.
Una altra resposta del capital ha estat accelerar la tendència a l’automatització de la producció, històricament desplegada a llarg termini. En altres paraules, ha abordat la resolució del problema del control del treball mitjançant l’eliminació dels treballadors del procés de producció, tot i que l’automatització continua sent un factor important d’agitació laboral. L’eliminació completa del treball humà del procés de producció continua sent difícil d’aconseguir. D’altra banda, malgrat la tendència generalitzada de la literatura a centrar-se exclusivament en com aquests canvis han debilitat el poder obrer, la reorganització postfordista de la producció ha incrementat el poder disruptiu dels treballadors en punts clau de la producció de diversos sectors.
La producció ‘just-in-time’ també ha enfortit el poder dels treballadors per interrompre la producció
Per exemple, la producció just-in-time, que consisteix a eliminar totes les atenuacions i redundàncies del procés de producció, ha enfortit el poder dels treballadors per interrompre la producció. A la indústria automobilística, les peces es lliuren just-in-time des del proveïdor fins a les fàbriques de muntatge. Amb l’eliminació dels estocs, una vaga que atura la producció en una fàbrica de peces clau pot fer que les operacions de muntatge de tota l’empresa s’aturin en qüestió de pocs dies, fins i tot abans. De fet, això és precisament el que va passar l’any 2010 a la Xina, on la vaga en una fàbrica d’automòbils va fer caure, a curt termini, totes les operacions comercials d’Honda a la Xina.
Mubàrak no va dimitir per la plaça Tahrir, sinó quan la plantilla del Canal de Suez es va declarar en vaga
Així mateix, la globalització del comerç i la producció ha incrementat el poder de negociació dels treballadors del transport i les comunicacions, ja que les vagues en aquests sectors han ampliat l’espectre de les economies regionals i nacionals, així com tota la cadena de subministraments mundials. Així doncs, tot i que la història convencional de l’aixecament del febrer de 2011 a Egipte se centra en les protestes al carrer i l’ocupació de la plaça Tahrir, Mubàrak va renunciar al càrrec quan els treballadors del Canal de Suez es van declarar en vaga –amb tota la repercussió que això va suposar pel comerç nacional i internacional.
Tot i que seria una errada subestimar el paper present i futur de les lluites obreres en la producció, també seria una errada subestimar el paper de les lluites al carrer. De fet, la naturalesa entrellaçada de tots dos espais de lluita es pot deduir del volum I d’El Capital.
D’una banda, el que passa a la “morada oculta de la producció” va ser l’enfocament de Marx a les seccions centrals del volum I d’El Capital, on defineix el conflicte endèmic capital-treball en relació amb la durada, la intensitat i el ritme de treball. La naturalesa endèmica del conflicte del capital i el treball en la producció continua sent rellevant avui dia. D’una banda, al capítol 25, Marx fa palès que la lògica de desenvolupament capitalista no només condueix a lluites endèmiques al lloc de treball, sinó també a una pugna més àmplia a escala social, ja que l’acumulació de capital va de la mà de “l’acumulació de la misèria” i expandeix l’exèrcit de reserva de treballadors desempleats, subocupats i contractats precàriament.
Irrupció de conflictes laborals de ‘nou tipus’
Des d’aquest punt de vista, el capitalisme històric no només es caracteritza per ser un procés civil de destrucció creativa, sinó també per la seva tendència, a llarg termini, a destruir els mitjans de vida existents a un ritme més ràpid que el de la creació de nous mitjans. Aquesta tendència assenyala la necessitat de conceptualitzar un tercer tipus d’agitació laboral, a més de la protesta de les classes treballadores realitzades (a l’estil Marx) o no realitzades (a l’estil Polanyi). Aquest tercer tipus –pel qual no tinc un nom– és la protesta dels treballadors exclosos pel capital. És a dir, aquells membres de la classe treballadora que no tenen res per vendre, només la seva força de treball, però tenen poques perspectives de vendre-la durant la seva vida.
Els tres tipus de conflicte laboral són resultat de les diferents manifestacions dels processos de desenvolupament capitalista. Els tres són visibles en l’actual increment global de l’agitació laboral i de classe i les protestes d’un gran nombre de joves desempleats a tot el món són l’exemple paradigmàtic del tercer tipus. Finalment, el destí de tots tres també està profundament entrellaçat.
L’optimisme de Marx sobre l’internacionalisme obrer i el poder transformador de les lluites proletàries es va basar, fonamentalment, en la suposició que els tres tipus de treballadors –els que estan incorporats com a treballadors assalariats en la seva última fase de l’expansió material, els que estan sent rebutjats com a resultat de l’última ronda de reestructuracions i els que són excedents respecte a les necessitats del capital– es trobaven dins les mateixes llars i comunitats de la classe treballadora. Vivien junts i lluitaven junts.
En altres paraules, Marx va sostenir que les distincions dins la classe treballadora –entre els empleats i els aturats, l’exèrcit actiu i el de reserva, els que tenen el poder per imposar interrupcions costoses de la producció al capital i els que només tenen el poder d’interrompre la pau als carrers– no se superposaven a les diferències de ciutadania, raça, ètnia o gènere. Els treballadors encarnaven els tres tipus d’agitació i constituïen una classe obrera amb poder i queixes comunes i amb la capacitat de produir una visió postcapitalista que prometés l’emancipació de tota la classe obrera mundial.
Reconstrucció de la solidaritat de classe
Històricament, però, el capitalisme es va desenvolupar braç a braç amb el colonialisme, el racisme i el patriarcat, va dividir la classe treballadora amb aquestes línies d’estatus (com la ciutadania, la raça o l’ètnia i el gènere) i va empobrir la seva capacitat de produir una visió emancipadora per al conjunt de la classe treballadora.
L’augment de la protesta es manifesta en les mobilitzacions de jovent a l’atur arreu del món
Avui dia, hi ha diversos indicis que aquestes divisions s’estan endurint: l’increment dels sentiments antiimmigració i xenòfobs, els esforços per restringir els fluxos migratoris i el reforçament dels privilegis basats en la ciutadania. Però, alhora, també hi ha signes que aquestes divisions, en altres aspectes, s’estan desdibuixant –si no és que es trenquen– i estan obrint perspectives en l’àmbit local, nacional i internacional per a mobilitzacions amb capacitat d’aplegar els protagonistes dels tres tipus de conflictes laborals, promoure la solidaritat entre ells i generar projectes emancipadors i transformadors per al segle XXI.
*L’autora és economista, professora de sociologia a la Universitat John Hopkins i directora de l’Arrighi Center of Global Studies, on coordina un grup de recerca sobre protestes socials globals. Ha escrit el llibre Fuerzas de trabajo. Los movimientos obreros y la globalización desde 1870, traduït a dotze idiomes.
*Article publicat al número 434 de la Directa.
