Com aneu? A taquilla. Aquesta pregunta i aquesta resposta és una de les més habituals entre els col·lectius que es dediquen a les arts escèniques. La qüestió, un galimaties que (aparentment) no afecta el públic espectador, potser per desconeixement, no és altra que la constatació que l’anomenada indústria cultural (sic) ha arrelat i s’està fent forta a les sales d’exhibició davant d’un ecosistema cultural sovint en silenci o silenciat, un públic força inactiu i, en general, poc participatiu i una administració que abaixa la mirada (avergonyida) mentre subvenciona teatres i equipaments de fills de.
Però, què vol dir anar a taquilla? La taquilla és un sistema que existeix des de principis dels 2000 i implica que el teatre no contracta la companyia que representarà l’espectacle, sinó que, en funció del públic assistent i la recaptació que produeixin a la taquilla, els beneficis es repartiran amb la companyia visitant. Meitat per tu i meitat per mi. O, més ben dit: 60/40. A aquest 60%, cal restar-li els impostos, els drets d’autoria i les despeses de gestió. Si omples el teatre, cobres; si no, doncs “tindràs visibilitat i precarietat perenne”.
Precisament per apropar-se a les espectadores i començar a canviar les regles del joc, ara fa uns anys, companyies com Sixto Paz van parir la taquilla inversa o jocs com la lliga de teatre
I parlem en singular perquè bona part de la feina de comunicació també recau en les companyies. Precisament per apropar-se a les espectadores i començar a canviar les regles del joc, ara fa uns anys, companyies com Sixto Paz van parir la taquilla inversa o jocs com la lliga de teatre. I es van començar a plantejar que, si en una sala petita tota l’assistència depèn de la companyia, potser s’ha de canviar el repartiment del taquillatge.
I tot això com afecta les companyies? Ras i curt: a moltes d’elles, amb prou feines els surt a compte (econòmicament) treballar. Primer incís: aquest sistema afecta, principalment, les propostes independents i no els grans musicals i comèdies que atrauen centenars d’autobusos plens de públic d’arreu.
El Col·lectiu de companyies i la dignitat laboral
Anar a taquilla, tal com explica Aleix Fauró, de la companyia La Virgueria i membre d’El Col·lectiu de Companyies Independents de Teatre de Catalunya: “Implica convertir la nostra feina en un producte regit per les lògiques del capitalisme ferotge”. Cobres pel que produeixes. Així, quan una companyia entra en un teatre a fer una explotació de la seva creació, és a dir, fer passis del seu muntatge, no té garantit un sou ni uns mínims econòmics que sustentin la seva vida laboral, familiar i personal.
Per això, fartes de les condicions d’exhibició i de negociar per les engrunes, les companyies van decidir fer pinya i crear El Col·lectiu. Una agrupació de més de 50 companyies independents que, des d’aquest mes de juliol, ha decidit fer un pas més enllà: exigir una recaptació de taquilla del 70/30 als teatres. 70% per elles, 30% per la sala. Això, en termes generals, suposa una millora aparent de les condicions laborals, tot i que no soluciona el problema de les males praxis i l’explotació.
“La proposta del 70-30 només és un pas cap a la normalització de contractacions a catxet i una crida a visibilitzar aquest problema. No només demanem aquest 70-30, sinó també un mínim assegurat per poder contractar el nostre personal sense risc de pèrdues, encara que no hi hagi guanys”, explica Fauró, que afegeix que, sense previsió econòmica, una companyia com la seva, per exemple, no té possibilitats de futur ni de disseny de noves propostes.
Segon incís: estem parlant d’una companyia –La Virgueria– que enguany presentarà el seu nou espectacle al Teatre Nacional de Catalunya i el festival Temporada Alta de Girona. “La taquilla, continua Fauró, no permet fer una previsió d’ingressos perquè no incidim en el preu de l’entrada ni en els canals de venda, que podria ser una manera d’anar assumint riscos conjuntament amb la sala”.
A més, en l’àmbit artístic, anar a taquilla també té efectes negatius, ja que no es garanteix un mínim de remuneració per a les persones que actuen ni pel personal tècnic o de direcció. Conseqüència? Per sobreviure, tota aquesta gent necessita pluriocupar-se i, per tant, no pot dedicar temps a la reflexió, a pensar un projecte o, senzillament, a assajar-lo el temps que faci falta i acaba treballant per amor a l’art, perquè vol i necessita fer teatre. D’aquesta manera, s’entra en una espiral en què les persones que es poden dedicar als oficis artístics són aquelles que tenen les necessitats bàsiques cobertes. Les que poden treballar per amor a l’art no necessiten treballar.
Un sistema només per a gent ‘privilegiada’
“Per essere poeta bisogna avere tempo”. Pier Paolo Pasolini definia així els burgesos que es dedicaven als oficis del cor. Per a Iván Morales, membre de la companyia Prisamata: “El problema laboral d’un actor o actriu pluriempleada no és un problema personal, és fruit del sistema en què participem i, per tant, ens afecta a tots. Si el camí per poder fer teatre és tan precari econòmicament, a qui estem expulsant del discurs artístic i ideològic del nostre teatre?”. Al final, darrere d’aquesta situació de desequilibri pels creadors i les creadores, trobem una hegemonia de classe que fomenta que, dins la piràmide social, els sectors privilegiats siguin els únics que puguin acceptar un sistema de taquillatge.
L’hegemonia de classe fa que, dins la piràmide social, els sectors privilegiats siguin els únics que poden acceptar un sistema de taquillatge
A més a més, tal com recordaven des de l’Agrupación Señor Serrano en un magnífic post publicat l’any 2014 al portal Teatron i titulat A taquilla (L’estratègia suïcida): “Si no podem garantir els sous dels nostres artistes, tampoc podrem garantir la seva professionalitat”. Davant la precarització, l’estratègia de les sales és parlar d’oportunitats per visibilitzar la feina, és a dir, jugar amb les il·lusions i les esperances de les creadores joves i no tan joves. I no només això: estan destruint la possibilitat de tenir un teixit teatral professional, independent, sa, crític i arriscat. De fet, companyies com l’Agrupación Señor Serrano amb prou feines actuen a casa nostra… i no són les úniques.
La realitat és que, actualment, a Barcelona, l’exhibició de les produccions és molt deficitària i no permet assegurar i recuperar la inversió; i encara menys, cobrar un sou d’acord amb el conveni laboral. A més, tal com explica El Col·lectiu: “No només és una qüestió quantitativa, sinó una qüestió de forma, ja que fer dependre tot el nostre resultat econòmic del taquillatge ens condemna a assumir sempre molt més risc nosaltres que la sala”.
Productes culturals i fets culturals
Però, quines sales? Les públiques, com el Lliure o el Teatre Nacional, no apliquen aquest sistema en general. Les privades –tot i que algunes també reben finançament públic–, gairebé totes excepte en comptades ocasions o en produccions pròpies. És evident –i també cal reivindicar-ho– que una sala (sobretot petita) necessita ajuts per sobreviure: pagar el catxet no és viable econòmicament. Però també és cert que, com denuncia Fauró, no han començat a anar de bracet amb les companyies fins fa molt poc i amb prou feines buscaven cap ingrés alternatiu. La lluita, de fet, no és contra les sales. L’objectiu final d’El Col·lectiu és: “Aconseguir un canvi en el sistema de subvenció cultural que permeti que els artistes puguem seguir omplint els teatres en bones condicions i que comencin a subvencionar més el contingut que no pas el continent”.
Tampoc podem oblidar que pensar l’exhibició teatral (només) en termes econòmics converteix i redueix la cultura a un simple producte i, per tant, contribueix a la seva mercantilització. Les arts, però, no es mesuren (o no s’haurien de mesurar) en funció del seu impacte –una idea marcadament economicista–, sinó del seu valor. No podem oblidar que les lleis de l’oferta i la demanda no poden regir el món de les arts escèniques ni de la cultura en general perquè, llavors, qualsevol consciència crítica es difumina.
Pensar l’exhibició teatral (només) en termes econòmics converteix i redueix la cultura a un simple producte i contribueix a la seva mercantilització
I això és responsabilitat de tothom; de les sales, les companyies i el públic espectador. Perquè, com apunta Iván Morales, el diàleg entre les més castigades per aquesta situació, les companyies emergents, i la resta d’agents implicats serà d’una manera o una altra depenent del grau d’escolta i empatia: “El que és inqüestionable és quina és la baula més feble de la cadena, i les solucions per millorar la situació fa temps que demanen a crits que siguem fermes i contundents”.
De la mateixa manera que, en general, quan anem al cinema sabem si estem davant d’una gran producció o d’una pel·lícula independent, valdria la pena que el públic s’apoderés i fos part activa en el canvi. Què val una entrada? Què i a qui estic pagant quan vaig al teatre? Com quantifiquem el fet cultural en termes no capitalistes? Ara per ara, l’ecosistema escènic precaritzat només demana cobrar (dignament) per la seva feina. Per posar la vida al centre, per poder continuar treballant lluny del paradigma mercantilista; treballant amb el cor, però no només per amor a l’art.
Article publicat al número 436 de la Directa
