L’existència de l’euro significa la impossibilitat de devaluació nominal per part dels països de la Unió Econòmica i Monetària (UEM). I quan es produeixen desequilibris exteriors (dèficits o superàvits) se solucionen de forma asimètrica. La càrrega dels ajustos recau en els països deficitaris que són els perifèrics del Sud d’Europa (i també França), els quals tenen problemes creixents per equilibrar els comptes públics i els comptes amb l’exterior. Aquests països han rebut, com a contrapartida dels seus dèficits exteriors, importants inversions de capital provinents dels països del centre que han donat lloc a creixements importants del seu endeutament, especialment privat.
Al mateix temps, els països amb superàvit (que es correspon als dèficits dels països del sud), i especialment Alemanya, no volen implementar polítiques expansionistes, que podrien compensar i equilibrar les polítiques d’austeritat dels països perifèrics, ja que consideren que és responsabilitat d’aquests països esdevenir més competitius.
La càrrega dels ajustos recau en els països deficitaris que són els perifèrics del Sud d’Europa (i també França), els quals tenen problemes creixents per equilibrar els comptes públics i els comptes amb l’exterior
Per tant, els països perifèrics s’han vist abocats a unes polítiques d’austeritat -devaluació interna i reformes estructurals, particularment del mercat de treball- que han servit per: socialitzar les pèrdues dels bancs privats dels països del nucli central; millorar les condicions de negociació de les empreses capitalistes enfront dels treballadors; facilitar una compra massiva d’actius reals dels països perifèrics per part dels països centrals.
En conseqüència, si es parteix de la base que és molt improbable una unió política i fiscal a la UE, si és té en compte l’existència d’estructures econòmiques i socials asimètriques, així com de diferències històriques i culturals importants entre els països, sembla que la perifèria europea només té tres opcions davant de la situació actual. Primera, un període molt llarg d’atur elevat i devaluació dels salaris, com des del començament de la crisi, quines conseqüències són l’atur, la precarietat i l’augment de les desigualtats. Segona, un ajust per part dels països del centre, que Alemanya no vol de cap manera, per estimular la seva demanda interna i reduir els seus grans superàvits exteriors, cosa que permetria augmentar la demanda i el PIB dels països perifèrics. Tercera, una sortida de l’euro, de forma individual o conjunta i si pot ser negociada i, al mateix temps, la suspensió i la renegociació del pagament del deute dels països perifèrics.
Una sortida de l’euro implicaria la recuperació de les sobiranies. Més concretament, els estats europeus recuperarien plenament les seves competències en política fiscal, sobre el tipus de canvi i monetària
Aquesta última opció implicaria la recuperació de les sobiranies -econòmica, monetària, política i democràtica- per part dels països. Més concretament, els estats europeus recuperarien plenament les seves competències en política fiscal, política sobre el tipus de canvi i política monetària. I més específicament voldria dir: primer, deixar l’euro per tornar a tenir el control sobre el tipus de canvi de la moneda pròpia, juntament amb la renegociació del deute i, probablement, el control, almenys temporal, dels moviments de capitals; segon, recuperar la sobirania sobre el propi banc central, que no hauria de ser independent, i tenir una política monetària pròpia; tercer, recuperar el control sobre la política fiscal que hauria de tornar a jugar un paper anticíclic; quart, adoptar polítiques de coordinació en el comerç internacional, de tal manera que els desequilibris exteriors (tant dèficits com superàvits) es compensessin de forma simètrica; cinquè, implementar una política industrial (sectorial) que suposaria la nacionalització d’alguns sectors estratègics (banca, energia, etc.) i, en alguns casos, unes polítiques de substitució – i fins i tot de control- de les importacions; sisè, defensar una constitució nacional progressista que asseguri la plena sobirania del poble, la defensa dels elements econòmics, socials i polítics conciliables amb els interessos dels ciutadans, la defensa del treball, de la plena ocupació i dels drets dels treballadors, és a dir, en definitiva, la democràcia.
De fet, aquestes polítiques no són noves, almenys algunes d’elles. Es pot recordar, per exemple, les propostes de l’esquerra laborista (Alternative Economic Strategy) als anys 70 del segle passat o les de Mitterrand i el Programme Commun a principis dels 80. Més recentment, es poden recordar les propostes de Syriza abans de la seva traïció (de fet Grècia és una demostració clara de què no es pot canviar Europa des de dintre de la UE i la UEM) o, més recentment, l’èxit relatiu de les propostes de Sanders als EUA o les de Corbyn al Regne Unit. Unes propostes, aquestes últimes, que no són, en cap cas, anticapitalistes o antisistema, sinó que més aviat suposarien un nou pacte social socialdemòcrata d’esquerres, però que malgrat això serien impossibles de fer en un país que formés part de la UE i de la UEM. Perquè la UE i l’euro no són reformables, una nova UE i un nou euro no són possibles. I sembla que això només ho té clar l’esquerra anticapitalista.
Hi continua havent una ‘esquerra’ que no aposta decididament per la sobirania nacional i popular i per la democràcia real, que s’ha subordinat a la ideologia del “ens ho demana Europa”
De moment, hi continua havent una esquerra que no aposta decididament per la sobirania nacional i popular i per la democràcia real, que s’ha subordinat a la ideologia del “ens ho demana Europa” (restricció externa), que s’ha coagulat al voltant d’eslògans sense un significat real, com ara “més Europa”, “el somni europeu”, “l’Europa que ens garanteix la pau”, “els Estats Units d’Europa”, etc. Si la ideologia desapareix i no existeix cap disseny polític estratègic, la raó de ser d’aquestes forces polítiques es redueix només a aconseguir el poder. És a dir, és impossible ser d’esquerres i protegir el treball i estar contra l’austeritat i, al mateix temps, defensar l’euro i la UE.
La sobirania nacional i popular és indispensable per a la democràcia. Ens cal un control democràtic important i una democràcia emancipada amb una participació popular directa, coses que no ens permeten els mecanismes supranacionals de la UE i la UEM. Un internacionalisme real i verdader només és possible a partir de la sobirania nacional i popular als àmbits polític, econòmic i monetari.
Evidentment, sortir de l’euro i de la UE no és una cosa fàcil. Requerirà propostes clares, valentia política i mobilització i organització de la gent. Desobediència des de tots els àmbits, institucionals o no i, sens dubte, un període de transició i de negociació. En qualsevol cas, però, el que sembla bastant difícil -una distòpia- és que sigui possible mantenir indefinidament les polítiques de devaluació interna i reformes estructurals en els països perifèrics de la UE. O esperar un canvi en la política econòmica alemanya que pugui ajudar a superar els desequilibris de les economies perifèriques. O que una Europa federal i un altre euro i una altra UEM siguin possibles.
