“Els que comptaran els vots ja no seran els oficials de les tropes ianquis interventores que van deshonrar la nostra pàtria, sinó que seran ciutadans nicaragüencs”, diu abans de pujar al Mercedes-Benz blindat que l’espera. És sis de novembre de 2016, dia d’eleccions, i la referència al vell enemic sorprèn tan poc com el resultat que un dia després es donarà a conèixer: sense la concurrència de l’oposició, prèviament despullada de personalitat jurídica per una controvertida decisió del Consell Suprem Electoral (CSE), Daniel Ortega i la seva dona, Rosario Murillo, arrasen a les eleccions presidencials amb un 72,1% dels vots.
Els ianquis, però, no són tan lluny. Dos mesos després que el Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN) tornés a arrasar a les eleccions municipals de novembre de 2017 (on va guanyar 135 de les 153 alcaldies en joc), el discutit president del CSE, Roberto Rivas, va aterrar a l’Aeroport Internacional de Managua a bord d’un luxós jet privat i amb una condemna sota el braç: el congrés dels Estats Units (EUA) l’havia sancionat per corrupció i frau electoral, denegant-li l’entrada al país i als bancs que hi tenien vincles en aplicació de la Global Magnitsky Act, llei promulgada el 2016 per castigar corruptes i violadors dels drets humans a tot el món. Fidels aliats durant més d’una dècada, Daniel Ortega es va negar a destituir Rivas, però el va apartar de les seves funcions per enviar un gest de distensió que demorés l’aplicació de la Nica Act, una altra bateria de sancions econòmiques que torpedinarien el seu govern si no tirava endavant substancioses reformes polítiques i electorals. Clau en l’hegemonia institucional que ha permès les reeleccions d’Ortega malgrat els límits constitucionals, el multimilionari Rivas resta en silenci. L’àguila imperial desplega les ales.
Mateix rapinyaire, diferent presa
També el 1984, quan Daniel Ortega va guanyar la primera de les seves quatre presidències, els EUA eren la major amenaça a l’hegemonia sandinista.
A sang i fetge, l’administració de Reagan entrenava i finançava la Contra per minar l’immens suport de la revolució sandinista amb una mà mentre, amb l’altra, sostenia l’oposició política que sota l’amenaça de guerra sense treva acabaria derrotant el FSLN en les eleccions de 1990. Molt ha canviat des d’aleshores. Des que, estant a l’oposició, va pactar amb l’expresident neoliberal Arnoldo Alemán un repartiment de quotes de poder que aplanaria el seu retorn a la presidència, el projecte d’Ortega i el FSLN ha sofert una mutació radical. Qui s’hauria atrevit a imaginar que l’avantguarda de la revolució abanderaria la penalització de l’avortament terapèutic, bloquejaria l’entrada de migrants a la frontera sud, titllaria de “rates i traïdors” els seus antics companys d’armes i reprimiria amb violència les organitzacions feministes? Amo i senyor del capital simbòlic de la revolució que el 1979 va derrocar una de les dictadures més cruentes del continent, el FSLN ha passat de ser una estructura viva a transformar-se en una maquinària electoral que només respon a la discrecionalitat de Daniel Ortega i la seva dona, la vicepresidenta del país, Rosario Murillo. A les antípodes del poder col·legiat de la revolució, el país ha assistit a la gradual colonització de totes les estructures d’estat (parlament, poder judicial, exèrcit) en mans no ja d’un partit, sinó d’un cercle de fidels cada vegada més petit. Enllaços directes amb els països de l’Alba i amb Rússia; dos dels fills del matrimoni ostenten càrrecs clau al govern nicaragüenc.
A les antípodes del poder col·legiat de la revolució, el país ha assistit a la gradual colonització de totes les estructures d’estat en mans no ja d’un partit, sinó d’un cercle de fidels cada vegada més petit
Turbulències de pes, fins al moment, n’hi ha hagut poques. Gràcies a la milionària injecció d’ajuda veneçolana, el govern Ortega ha pogut executar projectes socials de tall assistencialista sota l’empara d’un creixement macroeconòmic regular (al voltant del 4,5% del PIB els darrers cinc anys, amb un descens del 4,7% de la pobresa general, segons dades del Banc Central de Nicaragua), avalat pel Banc Mundial i l’FMI i per l’aliança amb el gran empresariat del país. La generació de condicions favorables per als seus negocis ha fet que, lluny de velles enemistats, el Consell Superior de l’Empresa Privada (COSEP) no hagi alçat la veu davant les reiterades denúncies de frau electoral de l’oposició. Què passarà si la Nica Act entrés a escena?
La peça que pot moure el tauler
L’objectiu de la llei és “enviar un missatge al govern nicaragüenc i a la comunitat empresarial nicaragüenca. El missatge és que la corrupció i la impunitat tenen un preu”. Les paraules són del senador demòcrata Patrick Leahy, un vell opositor a la intervenció estatunidenca durant els vuitanta que el passat 22 de desembre, just un dia després de les sancions a Rivas, donava suport a l’entrada al senat de la Nica Act. La jugada és clara. Cancel·lat l’Estatus de Protecció Temporal a unes 5.000 nicaragüenques i amenaçat el 98% de l’ajuda bilateral, ara Washington pretén tallar el cordó umbilical entre Daniel Ortega i l’elit empresarial del país. El setge s’estreny. Amb l’ajuda veneçolana i les exportacions sota mínims com a resultat de la crisi que viu el país caribeny i de l’amenaça de noves sancions, s’espera que els opulents aliats d’Ortega pressionin perquè refredi les creixents aproximacions a Rússia i, alhora, faci concessions a l’oposició política interna.
La jugada és clara. Cancel·lat l’Estatus de Protecció Temporal a unes 5.000 nicaragüenques i amenaçat el 98% de l’ajuda bilateral, ara Washington pretén tallar el cordó umbilical entre Daniel Ortega i l’elit empresarial del país
En aquest darrer punt sembla que hi està d’acord l’Organització d’Estats Americans (OEA), que, tot i no donar suport a les denúncies de frau i repressió de l’Estat en els darrers comicis, ofereix un termini de tres anys per implementar una reforma del sistema electoral. Només tres dies després d’aquelles eleccions municipals del passat mes de novembre, Ortega ja va afirmar que per als propers comicis regionals, al novembre d’enguany, el país comptarà amb “un sistema electoral millorat, més perfeccionat, més fort i segur”, però s’ignora fins on pot arribar la reforma. També s’ignora com afrontarà el president l’amenaça de la Nica Act. Washington té més pressa que l’OEA perquè uns possibles canvis modifiquin l’ecosistema polític nicaragüenc en favor de l’oposició, però de moment Ortega no mou peça. Fins a nou avís, els avantatges fiscals, la mà d’obra barata, l’auge del turisme i l’augment de la seguretat ciutadana, que continuen atraient els grans inversionistes estrangers, semblen donar-li raons per mostrar-se prudent. Tampoc no l’amenaça l’esclat de mobilitzacions al carrer. Per ara.
Resistència al canal
Existeix cap alternativa a la parella Ortega-Murillo? Aparentment, no. Infiltrada de currículums poc creïbles, l’oposició partidària és una sopa de sigles i tradicions amb poc més en comú que l’oposició a Ortega. Sense projecte polític ni arrelament al carrer, espera que les converses amb l’OEA i l’entrada en vigor de la Nica Act forcin una mínima obertura del govern o l’enroquin encara més, provocant de retruc majors protestes socials.
Mentrestant, l’esquerra sandinista dissident, encara més minoritària, segueix dipositant tota esperança de canvi en l’oposició popular a projectes com el Gran Canal de Nicaragua. Des que Ortega va entregar la concessió per a la construcció d’un canal interoceànic al magnat xinès Wang Jing el 2013, les reaccions desfavorables han aconseguit aglutinar diferents moviments de protesta contra el govern. D’una banda, s’acusa Ortega de reviure un vell somni de l’oligarquia nicaragüenca de principis de segle XX i de fer-ho de forma discrecional, sense debat previ ni licitació internacional; de l’altra, s’alerta del perill mediambiental i social que suposa l’expropiació massiva de terres necessària per a fer-lo realitat. El desembre de 2014, Daniel Ortega donava per inaugurades les obres del megaprojecte. També les protestes. Talls de carreteres, manifestacions, marxes fins a Managua. Gent del camp i comunitats de tota tendència política (inclosa la sandinista) iniciaven un cicle de mobilitzacions massives contra un projecte que, tres anys després i amb les obres aturades, sembla destinat a no realitzar-se. El passat 17 de novembre, els governs de la Xina i Panamà signaven un acord per incloure el país centreamericà i el seu canal a la nova “ruta de la seda” xinesa. Estocada final? De moment, l’acumulació d’ombres sobre el canal nicaragüenc coincideix amb l’aparició de les primeres divisions internes, aparentment resoltes, al Consell Nacional en Defensa de la Terra, Llac i Sobirania. La lluita, de moment, continua. “De canal, no n’hi ha, el que hi ha és l’expropiació de les nostres terres”, es lamentava recentment un exguerriller sandinista al diari La Prensa: “Jo soc sandinista de jurament, però no estic d’acord amb el canal. El mateix FSLN ens va ensenyar a ser coratjosos: la meva primera consigna és Patria libre o morir, i això no m’ho traurà ningú fins que em mori”.
Article del suplement de la Mostra de Cinema Llatinoamericà del Cinebaix, publicat amb el número 449 de la ‘Directa’
