Aquests darrers anys ha sorgit el debat sobre el retrocés de la democràcia originat pel model i el sorgiment de les anomenades democràcies il·liberals. Es calcula que de tots els estats del món, només un terç són democràcies reals, un terç són estats dictatorials i l’altre terç són sistemes híbrids i desiguals. Aquest darrer model, de difícil classificació, provoca recels i inseguretat a les democràcies plenes. El sistema es va dissenyar pensant en estats homogenis i compactes que no donessin sorpreses. Les grans estructures necessiten estabilitat i continuïtat per assegurar el control de l’statu quo, i l’economia és poc amiga del risc i la imprevisibilitat. Si bé la fi de la Guerra Freda va permetre abandonar la lògica de blocs i l’economia va agafar el protagonisme, permetent noves aliances i relacions bilaterals de forma global, arran dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 l’àmbit de la seguretat assalta les relacions internacionals.
Vivim una progressiva securització de tots els àmbits de la vida social i política en la qual els estats vetllen per nosaltres. Això és el que se’ns diu des d’aleshores. La seguretat marca les relacions entre països i té com a finalitat protegir-nos. Protegir-nos “de qualsevol mal” encara que no el coneguem. Si bé aquesta premissa podria arribar a entendre’s des de l’òptica dels estats socialdemòcrates, on l’estat té un rol intervencionista, no tot és ni hauria de ser justificable en una democràcia. Molts governs democràtics han pres un to paternalista envers la societat i argumenten molts silencis perquè “és per la seguretat de tots”. Els drets i les garanties als estats democràtics no s’han assolit fàcilment. Segles de lluites i sacrificis han fet que les democràcies siguin el model “menys dolent” i acceptat majoritàriament. Si el club és de les democràcies, ho ha de ser per a tot, també per als assumptes de seguretat. La democràcia com a sistema imperfecte no es pot permetre retallar drets ni garanties. El fals dilema entre seguretat i llibertat s’ha d’abordar de manera àmplia, plural i tenint en compte tots els actors. Ara bé, la realitat demostra que molts assumptes
i decisions polítiques que es posen sota el paraigua securitari no ho són en realitat. La seguretat sembla més la narrativa que molts líders adopten per tal de justificar decisions poc coherents o legítimes basades en interessos econòmics. El mateix s’aplica a l’enfortiment de relacions entre democràcies i països no democràtics basades en l’entesa entre els seus líders. Benvinguts a la seva seguretat.
El canvi climàtic és, ara mateix, l’única amenaça a la seguretat que es podria considerar realment global
Si ens guiem pel pes que té en l’opinió pública internacional, el terrorisme global, la guerra a Síria i Corea del Nord són els majors reptes securitaris del moment. Aquesta premissa ja és esbiaixada, ja que pertany a una visió totalment occidental i de l’anomenat nord global. El canvi climàtic és, ara mateix, l’única amenaça a la seguretat –ambiental, en aquest cas– que podria considerar-se realment global. La resta de fenòmens, tot i ser transversals, no són globals. A totes les regions del món el terrorisme global és present, i també es podrien veure afectades per una escalada nuclear, per descomptat, però no és la prioritat en l’agenda. La guerra a Síria i els milions de desplaçats forçats, tot i ser més rellevant en xifres que altres conflictes armats actuals, tampoc és única ni excepcional. Si mirem aquests tres fenòmens des de la visió dels estats democràtics, no justifiquen un retrocés en drets individuals i col·lectius.
El terrorisme es pot combatre amb noves formes i mecanismes, però dins del que permeten els sistemes de dret. Només així es conté el mal que fa i, al contrari, vulnerant drets i llibertats s’amplia l’efecte negatiu que persegueix. Corea del Nord, l’Iran o fins i tot Trump només poden abordar-se des dels tractats internacionals i els esforços dels països no nuclears per tal de mantenir un món lliure d’armes nuclears. Permetre que el president de la democràcia líder banalitzi l’ús d’armes nuclears ens debilita i fa vulnerables. Per últim, la guerra a Síria no és –en cap cas– una amenaça securitària sinó una crisi humanitària. Tenim mecanismes de protecció per a les persones desplaçades i recursos per dur-los a terme. No ens cal modificar els nostres sistemes sinó posar-los en pràctica. La nostra seguretat té un preu però, si vivim en democràcies, hauríem de poder decidir si el volem pagar, tenint coneixement i esperit crític davant la decisió.
*Article publicat al número 449 de la ‘Directa’
