Que la indústria musical és un món masclista i masculí no és cap secret, només s’ha d’analitzar superficialment la programació de qualsevol festival de l’Estat espanyol o bé escoltar qualsevol cançó a la ràdio per veure que se’ns ven un món heteronormatiu en què les relacions romàntiques són idealitzades, un món que és l’embrió de la cultura de la violació i els feminicidis.
Tot i això, com en qualsevol altre àmbit, trobem múltiples i diversos exemples de resistència. N’hem conegut tres: Ke te Kalles, un grup feminista, autogestionat i llibertari format per Ana Toledo, Elisabet Alor Sombra Alor, Sandra Navarro i Irene Vendrell; MYM: Mujeres y música, un col·lectiu integrat per Laura Valls, Silvia Valle, Ale Castellano i Vic Labadie que busca donar visibilitat a les dones en el món de la música a través del seu bloc, i Carmen Zapata, presidenta de l’Associació de dones a la indústria musical (MIM) i gerent de l’Associació de sales de concerts de Catalunya (ASACC).
Tota la música és política
Així ho sentencien les Ke te Kalles: “Vivim envoltades de música, és el que escoltem cada dia […]. I els grups que no tenen lletres polítiques, que entenguin que d’una manera o altra el seu missatge arriba i estan fent política, per bé o per mal”. No ser conscient de tenir un discurs no fa que aquest no existeixi, fa que es promocioni una realitat que sovint està relacionada amb el que és hegemònic. El món de la música està ple d’exemples d’aquesta realitat, des del discurs i des de les pràctiques. Cantar sobre una vivència personal pot no ser explícitament polític, però és important saber des d’on es fa si l’objectiu és queixar-se d’una discriminació o reproduir-la. Per posar un exemple, una dona que rapeja sobre com fa el que vol amb el seu cos, encara que no expliciti que està parlant de feminisme, està transmetent un missatge feminista; un home que, en una cançó punk, canta “mi novia es una zorra” està promocionant un món masclista. També és política el fet que una persona que gestiona programes contracti homes o contracti dones. Segons Carmen Zapata: “Si qui està a dalt de tot, que és qui contracta, no contracta dones, és perquè no vol. Els homes, sovint, contracten homes”.
Cantar sobre una vivència personal pot no ser explícitament polític, però és important saber des d’on es fa si l’objectiu és queixar-se d’una discriminació o reproduir-la
També s’ha parlat molt de la contradicció que representa que una persona com Beyoncé o Madonna, des de la fama i una posició econòmica molt benestant, parlin de feminisme. Per les MYM, és important remarcar que hi ha molts tipus de feminismes i que s’ha de saber des d’on parla la persona, però també opinen que “és important perquè el seu discurs pot arribar a moltes joves que sí que s’identifiquen amb elles”.
Estem en un moment paradoxal. Per un costat, veiem que –sobretot des d’alguns mitjans– es dóna veu a certs discursos misògins, racistes o LGBTIfòbics, però, per un altre, els col·lectius afectats s’estan obrint espai per combatre aquesta violència amb dents i ungles.
Un entorn ple de violències masclistes
Les dones que participen en aquesta indústria han de viure discriminacions i violències dia rere dia. És rellevant senyalar que, tot i que a les escoles de música les dones són majoria, l’escena està molt masculinitzada. Segons Zapata, això passa perquè les dones necessiten tenir molta més confiança en si mateixes que els homes per llançar-se a la piscina. Ens explica que, mentre les dones abandonen els seus estudis musicals a l’adolescència, els homes comencen a formar bandes i a competir per un petit espai on se’ls escolti. Això, segons ella, és perquè a les dones se les educa per ser perfectes, mentre que als homes se’ls entrena per ser competitius.
Les crítiques de les revistes també són un espai on domina la misogínia. D’una banda, és poc habitual trobar-hi dones. Les MYM ens expliquen una polèmica amb una revista musical mensual, a la qual es va acusar de no mostrar cap dona en onze portades. Ells s’excusaven dient que n’havien tret una, en una portada compartida amb moltíssims homes.
Per començar, les crítiques cap a les dones sovint són ganivetades, amb clares intencions de desprestigiar i humiliar. Quan no és així, trobem que l’article va dirigit cap al físic o la posada en escena d’aquestes dones
De vegades, però, quan les trobem, ens plantegem si no hagués estat millor no haver-ho fet. Per començar, les crítiques cap a les dones sovint són ganivetades, amb clares intencions de desprestigiar i humiliar. Quan no és així, trobem que l’article va dirigit cap al físic o la posada en escena d’aquestes dones. Juana Gallego, professora de la UAB, parla d’aquest fenomen, molt típic als mitjans, en què elles [les dones] són i ells fan. Les dones són la reina del swing, una bellesa inigualable, en canvi, els homes són descrits pel que fan, cosa que, en principi, a les lectores ens hauria d’interessar. Quan llegim un article sobre un grup, volem saber si toquen bé o no i sobre què canten o quin estil de música fan, no com van vestits o vestides o si són boniques segons uns certs estàndards de bellesa.
Sandra Navarro ens detalla una mala experiència que van viure en un lloc on van anar a gravar: consideren que no se les va tractar igual que a altres grups que estaven formats per nois, que no els van fer prou cas, que no van prestar-los la mateixa atenció, que no van deixar que repetissin les vegades que els hauria agradat, que es va voler anar de pressa amb elles… i tot pel fet de ser un grup de noies. “Es va desvaloritzar el nostre coneixement, dèiem que no sonava bé i no ens feien cas”, afirma Ana Toledo.
També són comunes frases com: “Toques molt bé per ser una tia”, que donen a entendre que les dones toquen malament o pitjor que els homes. Irene Vendrell, baixista de Ke te Kalles, ens explica que li fa molta ràbia quan se li apropen nois a dir-li, sorpresos, que sap tocar el baix. Ana Toledo ens comenta: “A mi, el que em va passar una vegada és que un noi d’un altre grup és va apropar a dir-me: ‘Eh, que guay, tocas la bateria’. Sé que m’ho volia dir amb bona intenció, però em va fer sentir malament, la gent no s’adona del que diu”.
Zapata afegeix: “Jo sempre he dit que no he viscut masclisme al meu entorn, però, ara que estic en un pla més activista, m’adono que no era que no ho visqués, sinó que ho passava per alt. He sentit dir bestieses com: ‘Tal programadora programa molt bé perquè se n’ha anat al llit amb tots els artistes’. En el sentit contrari, això seria impensable i, si es donés, seria per enaltir l’home. Ara em nego a tolerar aquestes coses, encara que em tractin d’amargada”.
Guanyar visibilitat en un món masculí
Les persones necessitem referents per construir la nostra identitat, per això és tan important que les dones guanyin visibilitat dins aquest espai cultural que és el món de la música. Les MYM asseguren que la falta d’oportunitats es dóna per la falta de referents. És difícil que una dona entri a formar part d’aquest món si no hi ha exemples. Les MYM ho intenten revertir elaborant un directori perquè, si algun grup busca una instrumentista, la pugui trobar. Tot i així, sembla que la millor alternativa que tenen les dones per visibilitzar-se és formar grups entre elles, els grups mixtos estan lluny de ser un exemple d’igualtat.
Fa deu anys de l’aprovació de la llei d’igualtat, una norma que contempla la igualtat entre homes i dones dins l’àmbit de les arts i la cultura, concretament a l’article 26. L’apartat C d’aquest article especifica que un dels objectius és “promoure la presència equilibrada de dones i homes en l’oferta artística i cultural pública”. Tot i això, la realitat no ha canviat gaire. Les integrants de MYM consideren que el problema de la llei d’igualtat és que no és clara, no especifica com es faran complir les normatives. Creuen que els ajuntaments i els governs autonòmics haurien de pressionar més els festivals perquè la compleixin.
Malgrat l’aprovació, ara fa deu anys, de la llei d’igualtat, una norma que contempla la paritat home-dona dins l’àmbit de les arts i la cultura, la realitat no ha canviat gaire
Carmen Zapata ens explica que, des que van crear l’associació, molts col·legues s’acosten a ella per demanar-li disculpes per no haver pogut programar més dones o per dir-li que han superat els percentatges respecte a altres edicions.
I quina és l’excusa per això? Des de MYM afirmen: “Les dones continuem sent invisibles, sobretot als festivals de música. Els programadors s’excusen dient que és el que el públic vol o que no hi ha dones. Som conscients que n’hi ha menys, però no és real que no n’hi hagi. Al nostre bloc, podeu trobar grups de tots els gèneres musicals”. L’Associació de dones a la indústria musical també ha topat amb aquesta realitat. Els programadors argumenten que no hi ha dones de l’estil que estan buscant o que les que hi ha no són prou bones. La realitat és que no hi ha voluntat per buscar i canviar la manera de funcionar. Zapata és contundent en aquest sentit: “Nosaltres pensem que podria haver-hi més dones a totes les programacions. Hi ha molta polèmica sobre la idoneïtat de les quotes, però crec que això és perquè s’entén malament, les quotes existeixen perquè hi ha artistes molt qualificades que no entren a les programacions pel fet de ser dones”.
Reivindicar la sororitat
No són poques les persones que estan lluitant perquè el món sigui una mica més feminista i sembla que això també s’està notant a l’escena musical, sobretot a la més alternativa.
Les Ke te Kalles ens expliquen que, per a elles, ara mateix, ser un grup feminista és un avantatge. Hi ha molt pocs grups de dones i això fa que vagin “molt buscades”. Sombra Alor ens comenta: “De vegades és per postureo; a última hora, la gent s’adona que han fet un cartell només amb grups d’homes i ens truquen a corre-cuita perquè també hi hagi dones”.
Per les Ke te Kalles, és rellevant parlar del fet que el seu grup no només és feminista per les lletres, sinó perquè funciona de manera feminista, posant les cures al centre i treballant des de l’horitzontalitat
Amb MYM, també parlem del moviment Riot grrrl: “Va funcionar en el seu moment, però també va tenir moltes contradiccions. El punk no és l’únic gènere musical que té una història combativa; ara hi ha dones molt combatives en molts gèneres. No creiem que hi hagi un gènere musical més transgressor que un altre; es transgredeix des de dintre del gènere”.
Carmen Zapata ens explica que la seva associació, en general, ha estat ben acollida al seu entorn de treball i que està col·laborant amb festivals com el Primavera Sound o el Mercat de Música Viva de Vic –festival que, per cert, l’any passat va fer una programació molt paritària. I no només s’està fent un lloc, sinó que ho està fent “a la seva manera”. Per les Ke te Kalles, és rellevant parlar del fet que el seu grup no només és feminista per les lletres, sinó perquè funciona de manera feminista, posant les cures al centre i treballant des de l’horitzontalitat.
Queda clar que no són les úniques que estan repensant el món de la música, però és rellevant que les dues entitats amb qui hem parlat tinguin projectes similars, que fugin d’un patró competitiu, de rànquings i de visibilitzar el top i intentin donar espai a totes les dones que puguin treballant des d’aquest concepte que tant reivindica el feminisme, la sororitat.
Article publicat al número 431 de la ‘Directa’
