Quan es parla d’esperanto, cal una mínima perspectiva històrica. La necessitat d’un idioma internacional neutral per facilitar la lluita social ja va ser albirada durant el segle XIX. La I Internacional ja ho va fer abans de Ludwik Lejzer Zamenhof, a qui s’atribueix la introducció de l’esperanto l’any 1887. Des de l’inici, l’esperanto es vinculà a la lluita de la classe obrera. S’establiren, així, dos corrents principals en l’esperantisme: el neutral políticament i l’obrer. Aquest últim es va manifestar sobretot en l’adhesió del moviment llibertari primer i a una certa simpatia envers la Revolució russa després. És destacable la proposta de l’anarcosindicalista Àngel Pestaña, feta presencialment a la III Internacional, d’utilitzar l’esperanto per evitar les múltiples i complexes traduccions.
Però la perspectiva favorable del govern rus aviat canvià. Durant els anys 20, es fundà en Europa Occidental la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT), amb una càrrega fortament crítica amb l’orientació de la Revolució. Uns anys després, l’any 1937, l’estalinisme va prohibir l’esperanto i va perseguir tot el moviment, considerat sospitós d’espionatge. Per tancar una porta de comunicació amb l’exterior d’una Rússia desviada de la revolució i immersa políticament en una dictadura, no només es van exterminar esperantistes, sinó també tota la direcció de l’Associació Russa d’Esperanto, incloent-hi el seu president, Ernst Drezen, i els destacats escriptors Vladímir Varankin i Eugen Mijalski (1937), que foren executats.
Presència als Països Catalans
Durant el període 1936-39, als Països Catalans, va funcionar la revista Popola fronto (Front popular) a València, que informava del desenvolupament de la guerra, es distribuïa a escala mundial (per exemple, es traduïa a l’holandès) i s’utilitzà per a la conscienciació política popular. La CNT-FAI, al seu torn, editava la revista Informa Bulteno a Barcelona.
Des de la postguerra de 1945, la influència de l’estalinisme sobre l’esquerra comunista internacional va afavorir no només la renúncia de qualsevol reivindicació realment orientada al poder obrer, sinó també l’abandonament de l’esperantisme com a eina genuïnament internacionalista. Aquest retrocés ha ubicat l’esperanto com un fenomen residual, antic o superat. Tot i això, les possibilitats comunicatives creades per internet des de finals dels anys 1990 han afavorit una revitalització de la difusió de l’esperanto i en esperanto.
Contra l’imperialisme lingüístic
Cal remarcar que es presenta com una llengua auxiliar, de manera que tothom pot conservar la seua llengua i utilitzar l’esperanto en la comunicació universal i, especialment, per a l’articulació de les lluites.
El projecte socialista genuí és, per nosaltres, el dels “productors lliures i iguals”. El proletariat només el pot dur a terme amb un esforç enorme, esdevenint “la classe de la consciència” que lluita contra les estructures capitalistes i les substituirà per estructures de democràcia obrera, en el marc d’una racionalitat i d’un esperit universalista i no opressor de les diferències culturals dels grups humans que conformen el proletariat mundial. En aquest marc, té tot el sentit utilitzar l’esperanto com a solució racional per a la comunicació internacional.
La burgesia ha globalitzat la comunicació basant-se en l’anglès. Però l’anglès no és l’idioma de tothom. És només el dels angloparlants com a primera llengua i la resta l’adopta com a súbdit cultural o sota imperatiu laboral o tècnic. L’anglès és una eina comunicativa imposada per l’imperialisme. La funció comunicativa internacional pot ser assumida per l’esperanto.
L’anglès és una eina comunicativa imposada per l’imperialisme; la funció comunicativa internacional pot ser assumida per l’esperanto
L’anglès no crea comunitat universal, té connotacions nacionals. De fet, avui, la burgesia anglesa parla (en el context del Brexit) de l’angloesfera com el conjunt geopolític basat en el seu idioma. L’anglès esdevindria, d’acord amb el seu projecte, el signe distintiu dels ciutadans de primera de l’ordre mundial per distingir-se de la resta.
D’altra part, l’esperanto, per la seua dimensió universalista, comporta una mentalitat antixenòfoba, un valor que cal tenir molt en compte actualment, quan la defensa de privilegis (de vegades ficticis) es tradueix en el rebuig envers l’estranger.
Anant a la immediata quotidianitat, la seua implantació faria que els infants necessitaren molt menys temps per aprendre una llengua universal i en foren parlants de primera directament. No caldria invertir grans quantitats de temps i diners per atènyer el domini d’una llengua internacional.
Conclusions per a la praxi actual
Paga doncs la pena utilitzar l’esperanto com a eina de comunicació internacional, com a element que fomenta la comunitat internacionalista i com a exponent de la decisió del proletariat de fer un món a la mida dels seus valors, també en l’elecció lingüística. L’ensenyament de l’esperanto, en el marc d’una perspectiva de transformació social, és una eina eficaç per a la conscienciació internacionalista. La possibilitat de comunicar-se amb gent d’altres països amb uns valors parcialment coincidents li atorga un valor extraordinari.
L’esperanto, en el terreny estricte de la pràctica organitzativa, és capaç de resoldre el problema comunicatiu entre zones lingüístiques diverses. El fet que això ho aconseguesca en un temps rècord, almenys pel que fa a un domini bàsic de l’idioma (aproximadament 60 hores lectives), li dóna un eminent valor pràctic. És per això que volem que l’esperanto siga present a cursos, cartells, pancartes i xerrades i el defensem com a presa de partit lògica d’un compromís internacionalista conseqüent fins a les últimes conseqüències.
L’autor és membre de Kolektivista Rondo, plataforma de promoció i estudi de l’esperanto al País Valencià
Article publicat al número 435 de la ‘Directa’
