Esquerra de caviar, radical chic, nens i nenes de casa bona, pijos d’esquerres, esnobs, hedonistes, descendents del franquisme… són alguns dels qualificatius que s’han emprat per descriure l’anomenada gauche divine de Barcelona: la jove esquerra divina de finals dels anys 60 i principis dels 70.
Però aquests no són els únics adjectius. Una historiografia més benevolent ha descrit la gauche divine com un moviment d’intel·lectuals i artistes amb una ferma convicció democràtica i ànsies d’alliberament individual i col·lectiu. Una definició que sovint ha estat utilitzada per la mateixa gent que en va formar part: Ricard Bofill, Esther Tusquets, Isabel Steva –Colita–, Jaime Gil de Biedma, Teresa Gimpera o Jorge Herralde, entre altres.
De forma més resumida i sense entrar en detalls valoratius, la gauche divine va ser l’apel·latiu que el periodista Joan de Sagarra va donar a un grup de joves de Barcelona en una de les seves cròniques a Tele/eXpres. Nois i noies que es movien pels mateixos bars, restaurants i discoteques i que tenien interessos comuns en l’àmbit cultural.
Trencament generacional
Corria l’any 1967 a Barcelona i el règim franquista era més viu que mai, tan asfixiant com sempre. Els fills i les filles de la burgesia, infants durant la Guerra Civil, volien escapar d’aquest clima claustrofòbic que també vivien a casa seva en forma de repressió moral: els seus pares havien estat membres actius de la implantació i l’administració del règim.
Els fills i les filles de la burgesia, infants durant la Guerra Civil, volien escapar d’aquest clima claustrofòbic que també vivien a casa seva en forma de repressió moral
A més a més, el context internacional d’aquells anys estava patint una transformació sense precedents des de la fi de la Segona Guerra Mundial, que desembocaria en el Maig del 68. No és estrany que el jovent d’aquestes famílies adinerades, que a diferència de la majoria de catalanes tenia la possibilitat de viatjar per Europa, volgués emular el que veia més enllà de la frontera amb França.
Tot grup humà es vertebra si té una geografia on poder expressar-se; en aquest cas, locals com Bocaccio, Flash Flash o Via Veneto van ser l’epicentre de l’esquerra divina. Establiments que s’ubiquen en el que avui dia i en to humorístic s’ha batejat com l’upper Diagonal: el triangle que va de Balmes a Numància i de la Diagonal a General Mitre.
Segons relaten les protagonistes de la gauche divine, freqüentar aquells locals altament endogàmics era com viatjar a París o Milà. Eren espais on la dona podia abandonar les cotilles estètiques i morals; emplaçaments en què es discutia la darrera pel·lícula francesa censurada a l’Estat espanyol; indrets concorreguts pels escriptors del boom literari llatinoamericà. Al cap i a la fi, locals on –com va dir el propietari del Bocaccio, Oriol Regàs, en una entrevista feta l’any 1971 per Anna Maria Moix– “la gent d’esquerra feia el possible per viure com gent de dretes”.
Però aquests locals d’oci no són els únics punts del mapa de la geografia sentimental de la gauche divine. Cadaqués es va convertir, per dos motius, en una espècie d’oasi pel grup. Per una banda, el caràcter del poblet on vivia Salvador Dalí era més obert que el d’altres poblacions catalanes, per la seva proximitat amb França. D’altra banda, Cadaqués era una ubicació força aïllada perquè no hi havia una carretera en condicions que la connectés ràpidament amb ciutats com Girona o Figueres. Ambdues especificitats van fer que inclús Oriol Bohigas manifestés amb total impunitat i befa que la gauche divine concentrada allí era el Partit Comunista de Cadaqués (o potser ho deia de debò).
Editorials com Lumen, Anagrama, Tusquets o La Gaya Ciencia nasqueren en aquella època de la mà d’Esther Tusquets, Jorge Herralde, Beatriz de Moura i Rosa Regàs, respectivament
No tot eren nits d’alcohol (l’única substància que reconeixen que consumien en excés) o estius a la costa. Jordi García-Soler, periodista i membre integrant del grup, afirma que, tot i que se’ls titllava de pijos que podien permetre’s sortir de festa nit rere nit, eren persones que, en el camp de la cultura, treballaven de manera stakhanovista, en referència al moviment obrer de la mineria de l’antiga Unió Soviètica. Encara que la justificació és frívola, la producció intel·lectual de la gauche divine és vertaderament notable. Ningú no va esdevenir una escriptora o una pintora famosa. La seva tasca es va situar en l’àmbit de tot allò que envolta l’art i la cultura. Editorials com Lumen, Anagrama, Tusquets o La Gaya Ciencia nasqueren en aquella època de la mà d’Esther Tusquets, Jorge Herralde, Beatriz de Moura i Rosa Regàs, respectivament.
Moltes de les escriptores que trobem dins el grup responen a un perfil que evidencia la manca d’imaginació de les classes burgeses barcelonines. Maruja Torres, Terenci Moix, Anna Maria Moix o Manolo Vázquez Montalbán s’assemblen per haver pertangut de manera tangencial a la gauche divine i per haver sorgit d’ambients més obrers que la resta de les seves companyes. Juan Marsé comentà que, a aquells fills de casa bona, els agradava tenir entre les seves files una nota de marginalitat que contrapuntés la seva extracció social.
Potser els camps més prolífics de producció van ser els relacionats amb el món de la imatge i l’arquitectura. Fotògrafs com Colita i Xavier Miserachs o cineastes com Gonzalo Herralde o Vicente Aranda van retratar el lustre més actiu de la gauche divine amb tot luxe de detall. Massa luxe i detall; per això avui dia tenim una producció vasta que magnifica el grup i la seva importància.
Pel que fa a l’àmbit del disseny i l’arquitectura, trobem noms com el d’Òscar Tusquets, Ricard Bofill o Oriol Bohigas. El trio és responsable de l’Hotel Vela, la Vila Olímpica o l’Edifici Meridiana, una icona del desenvolupisme franquista.
La repressió, el punt i final
La decadència de la gauche divine es va produir amb el canvi de dècada, per dos esdeveniments succeïts els anys 70 i 71. Entre el 12 i el 14 de desembre de 1970, la intel·lectualitat catalana antifranquista es concentrà a l’abadia de Montserrat per protestar pel Procés de Burgos, és a dir, el consell de guerra contra setze militants d’ETA que havia d’acabar en pena de mort per a totes elles. L’anomenada Tancada de Montserrat, on trobem representada la majoria de la gauche divine, va donar resultat i, el 29 de desembre, el règim concedí un indult a les persones acusades a canvi de penes que anaven dels dotze als 70 anys de presó. Tot i així, el règim va ser implacable amb les reunides a Montserrat, que patiren sancions econòmiques, la retirada dels passaports o la prohibició d’actuar en públic.
El desembre de l’any següent, Colita va inaugurar una exposició fotogràfica amb retrats del grup anomenada La Gauche qui rit, que va ser clausurada de manera fulminant per la policia del règim l’endemà de la inauguració i abans que s’obrís al públic.
La festa s’havia acabat, la gauche divine havia tocat fibres sensibles del règim fent visible internacionalment l’enclaustrament que vivia l’Estat espanyol. El franquisme agonitzant ja no permetria cap mostra de protesta del grup, per molt innòcua que fos.
El moviment que mai no va ser
Alberto Villamandos és, probablement, qui més ha reflexionat sobre la importància posterior de la gauche divine. El professor de la universitat de Missouri-Kansas City, al seu llibre El discreto encanto de la subversión, parla de dos moments crucials.
Les autobiografies van dotar la gauche divine de certes característiques que mai no va tenir, com per exemple el feminisme o la lluita frontal contra el sistema
Després de desaparèixer públicament amb la repressió del règim franquista l’any 71, les integrants de la gauche divine es van centrar en els seus projectes personals. Amb els anys i la perspectiva, a partir de la dècada dels 90, començaren a sorgir nombroses biografies i memòries del grup escrites per les seves integrants. Van ser aquests llibres (normalment d’homes) els que van donar categoria de moviment a la colla, que –com escrivia Montalbán el gener de 1971– mai no ho va ser. Segons l’escriptor barceloní, no eren més que professionals liberals en una societat tan claustrofòbica que era incapaç d’assumir professionals liberals. A més a més, les autobiografies van dotar la gauche divine de certes característiques que mai no va tenir, com per exemple el feminisme o la lluita frontal contra el sistema.
L’any 2000, Maserachs, Maspons i Colita van fer una exposició fotogràfica de la gauche divine impulsada pel ministre de Cultura del govern del Partit Popular, Mariano Rajoy. Aquesta exposició acabà convertint l’esquerra divina, definitivament, en un moviment. Villamandos considera que va ser una estratègia del PP per reivindicar una herència democràtica i liberal, progressista i de classes altes, no militant i no catalanista amb la qual poder bregar més fàcilment. Un exercici de reconversió de l’antifranquisme en quelcom controlable i no combatiu per part de la dreta postdictatorial. D’aquesta manera, s’invisibilitzaven els anys posteriors de lluita antisistema representats pels moviments socials, el Partit Comunista, la CNT i el moviment punk barceloní.
La reactualització de la gauche divine com a opció antifranquista de l’any 2000 suposava quelcom encara més dur per qui va patir la dictadura. Es teixia una línia successòria inalterable (per molt que algunes de les accions del grup fossin encomiables) entre els pares del franquisme, els fills del franquisme i la nova democràcia.
Segell neoliberal
A les persones que van integrar aquest grup, se’ls ha de reconèixer la tasca de portar la cultura en un país que es volia inculte, d’haver encès una espurna de llum dins el franquisme. De totes maneres, avui dia, representen l’establishment i el neoliberalisme cultural de forma nítida. De fet, la seva geografia íntima no ha perdut ni un àtom de vigència i, encara avui, podem copsar el germen de la gauche divine tant a les editorials més importants de la llengua catalana i castellana situades a l’upper Diagonal com a les paelles que Pilar Rahola organitza a Cadaqués amb la plana major de la dreta catalana.
