Un any després de l’entrega de l’armament, ETA anuncia avui la seva fi i demà, 4 de maig, escenificarà la seva dissolució. Un agent clau en el procés d’entrega d’armes és Artesans de la Pau, que fa anys que treballa per la pau des del País Basc francès, Iparralde. Una de les cares visibles del moviment de la societat civil és Jean-Noël Txetx Etcheverry. Com els seus companys, Mixel Berhokoirigoin, expresident d’Euskal Herriko Laborantza Ganbara, i Michel Tubiana, president d’honor de la Lliga dels Drets Humans de França, Etcheverry té una llarga trajectòria d’activisme. Hi conversem sobre el procés de pau i de com s’ha arribat fins aquí.
Ara que ens apropem a la dissolució d’ETA, podem parlar de procés de pau quan hi ha un Estat que nega el diàleg i s’ha mantingut en l’immobilisme?
“El Govern francès va obrir un espai de discussió amb la societat basca sobre la qüestió dels presos bascos i la política penitenciària”
Es tracta d’un procés de pau molt atípic i que és particular, justament, per la seva unilateralitat. Amb matisos. Primer, que des de l’inici del 2017, el Govern francès ha canviat la seva actitud, que fins el gener del 2017 seguia l’Estat espanyol. Després de les detencions a Louhossoa [la Guàrdia Civil va detenir cinc persones, tres d’elles implicades en el desarmament de l’organització], decideix construir una via específica, diferent a la de Madrid. En un primer moment, facilita el desarmament d’ETA en mans d’Artesans de la Pau i ho evidencia clarament el 8 d’abril, quan diu al Govern espanyol que no posi obstacles. I a partir del 10 de juliol, obre un espai de discussió amb la societat basca, amb electes, membres d’Artesans de al pau, juristes, membres de Bake Bidea, una organització que treballa sobre el procés de pau fa molt temps, sobre la qüestió dels presos bascos i la política penitenciària. És un espai oficialment reconegut per la Ministra de justícia el gener de 2018, després de la manifestació de París, quan anuncia que es procedirà als primers apropaments de presos bascos.
Ben diferent a la posició espanyola.
L’Estat espanyol no contribueix a la dinàmica de pacificació, distensió i diàleg. No només no hi contribueix sinó que dificulta les coses, amb provocacions i amb una política penitenciària molt dura que deriva en drames humans com, per exemple, fa un mes, la mort a la cel·la del pres Xabier Rey o el cas dels joves d’Altsasu i una pedagogia catastròfica amb el cas de Catalunya, on fins i tot els moviments totalment pacífics i democràtics pateixen una gran repressió i violència estatal. Això dificulta el treball dels que intenten construir la pau. Malgrat tot, s’ha aconseguit seguir en el camí de la pau, amb dinàmiques positives, com el cessament definitiu de la lluita armada i processos de diàleg i reconciliació entre víctimes de diferents costats… Malgrat el Govern espanyol, es continua amb el treball per la pau. No sé si l’Estat té en compte que la gent jove, que no ha conegut els anys de la lluita armada i els sofriments, veuen uns que intenten construir la pau i uns altres que intenten mantenir la tensió, el conflicte, la violència, i que això tindrà conseqüències polítiques. D’alguna manera, l’Estat ha guanyat la guerra, però està perdent la pau
Per tant, l’immobilisme va abocar la societat a agafar les regnes? Com es va forjar la intervenció social?
“La societat, que des de feia sis anys era espectadora, desesperada, d’un bloqueig, s’ha convertit en un actor amb molta esperança i ha comprovat que ha pogut moure les coses”
Havíem arribat a un punt totalment absurd. Una organització que havia abandonat la lluita armada i intentava organitzar el desarmament i dos Estats que ho impedien, detenint els militants que intentaven fer inventari de les armes. És surrealista. Quan nosaltres vam ser detinguts, es va produir una mobilització massiva i immediata de la població i de tots els electes del País Basc nord, de l’esquerra a la dreta, passant pel centre. Totes les sensibilitats amb un missatge molt clar firmat per 700 electes, que van portar al Govern civil de Baiona: “els detinguts de Louhossoa han fet el que vosaltres hauríeu d’haver fet. Demanem el seu alliberament i que els ajudeu a continuar el treball”. Això va permetre el nostre alliberament i el fet d’insistir amb què seguiríem el treball fins al final i seríem centenars ha contribuït a canviar al situació i l’actitud del Govern francès. La societat, que des de feia sis anys era espectadora, desesperada, d’un bloqueig, s’ha convertit en un actor amb molta esperança i ha comprovat que pot moure les coses. La societat ha començat a dir que el desarmament no és la pau. Per aconseguir una pau real i durardora hem de resoldre les altres conseqüències del conflictes. Aquests moviments també han tingut influència a Hegoalde (País Basc sud).
Per què es pren la iniciativa des d’Iparralde, quines condicions es donen?
Des de la Conferència Internacional de Pau d’Aiete, fa quasi set anys, penso que s’ha fet un treball amb electes o sindicalistes de tots les tendències que ha fet anar més lluny el procés de pau. Aquí, des de fa gairebé vint anys, hem après a treballar junts al voltant d’objectius molt concrets de consens, com la lluita pel Departament basc, la campanya contra la prohibició i il·legalització de la cambra d’agricultura alternativa – Laborantza Ganbara- per l’alliberament de Auore Martin de la Mesa Nacional de Batasuna i tot el treball que s’ha fet contra el tren d’altra velocitat o contra el projecte de mines d’or. Hi ha realment una tradició de treball d’aliances i de ponts. En segon lloc, com a element material i històric, hi ha més amagatalls d’armes al sòl d’Iparralde o a l’Estat francès per raons evidents. Entre altres, l’existència de la tortura sota l’Estat espanyol.
Com a Artesans de la Pau, la vostra trajectòria personal també ha estat clau per sumar suports?
Els que representàvem el moviment, érem coneguts com a militants de la noviolència i quan el Ministeri de l’Interior francès, en una primera reacció dictada des de Madrid, va qualificar la nostra detenció d’operació d’èxit contra el terrorisme i ETA, evidentment, aquí ningú s’ho va creure. Tots coneixen la nostra trajectòria i visió estratègica i política. El fet d’estar involucrats en lluites força àmplies, com jo en la lluita ecològica i climàtica, fa que les detencions toquin un ventall més ampli de la societat, més enllà de la qüestió basca. Recordeu que també van detenir el president de La Lliga de Drets Humans, una organització molt important amb molta força simbòlica. Amb Michel Berhocoirigoin som membres de xarxes militants franceses a nivell estatal, la gent coneix les nostres posicions en favor de la no-violència i la pau. Durant la nostra detenció, set ministres van ser directament interpel·lats amb demandes d’alliberament, fins i tot el president Holland.
La setmana passada, diversos mitjans de comunicació espanyols es van fer ressò d’una nova localització d’armament. En quin punt es troba doncs el procés?
“Vam posar en marxa un procediment per restituir, sense publicitat, armes o explosius que podrien ser localitzars gràcies al treball d’investigació d’ETA. Aquest procés ha funcionat”
No puc comentar el que va passar la setmana passada, però puc explicar el que està passant des del 8 d’abril del 2017. Aquell dia es restitueix a les autoritats franceses totes les armes i explosius que estan sota control d’ETA, que sap localitzar-les. Hi ha un balanç molt detallat del desarmament que és remès a la Comissió internacional de verificació i als Artesans de la pau i que nosaltres compartim amb les autoritats franceses. Aquest balanç detallat llista tot el material, armes i explosius, i apunta que hi ha explosius en mal estat que representaven un perill i s’han hagut de destruir. També apunta que es va descobrir un amagatall d’ETA buit. No sabem qui hi ha posat la mà, però ETA descarta que sigui militància o dissidència i diu que hi ha material i armes no localitzades que sap que existeixen, però que amb els anys de pressió policial, se n’ha perdut la localització. ETA davant dels Artesans de la Pau va dir que investigaria i intentaria trobar el material i en va fer una estimació. Nosaltres expliquem tot això a l’Estat francès i posem en marxa un procediment per restituir, sense publicitat, armes o explosius que podrien ser localitzars gràcies al treball d’investigació d’ETA. Aquest procés ha funcionat i no únicament ahir, sinó des del 8 d’abril. No puc entrar en més detalls.
Queda un llarg recorregut per aconseguir la pau al País Basc, quines són les properes passes?
En tots els conflictes del món, quan una organització deixa la lluita armada, es posen en marxa procediments de resolució de les conseqüències del conflice, com els presos i la seva reinserció en la societat, com a Irlanda o Colòmbia, amb dimensions més tràgiques que el País Basc. En segon lloc, aconseguir una pau duradora, un nou viure junts, una reconciliació, passa per tenir en compte que últims presos bascos sortiran el 2057, és a dir, que de facto són condemnats a morir a presó. Davant d’això, s’han de prendre decisions polítiques per veure com es pot resoldre la qüestió dels presos, els exiliats i la seva reinserció en la societat. En tercer lloc, aquest tipus de decisions polítiques ja ha tingut lloc. A Iparralde, el GAL va fer gairebé 30 morts en menys de dos anys i diversos responsables han estat condemnats a 70 o 75 anys, però els responsables han estat alliberats després de tres o quatre anys. Això ha estat una decisió política, malgrat que el GAL mai es va dissoldre, mai va entregar les armes ni ha demanat perdó a les seves víctimes. Com es pot acceptar que hi hagi dues maneres d’exercir la justícia? No és una qüestió de bondat o humanitat sinó una qüestió d’intel·ligència política. Si volem realment construir la pau, la intel·ligència política ens obliga a prendre certes decisions. Les víctimes, els presos i exiliats i com construim un nou “viure junts”.
