A bona part d’Europa, l’ascens de l’extrema dreta és un fet. A França, el Front Nacional de Marine Le Pen disputa l’hegemonia als dos grans partits; a Alemanya, l’AfD escala posicions; l’euroescepticisme de la UKIP s’imposa amb el Brèxit al Regne Unit; a Àustria, l’FPÖ, fa poc, quedava a poques dècimes de guanyar les eleccions… Mentre això passa, però, a Portugal, el Partit Nacional Renovador (PNR), referència de la ultradreta política al país, ha obtingut un residual 0,55% dels vots a les darreres legislatives i es troba lluny de qualsevol representació. Però, a què es deu i en quin context es dóna l’excepció lusitana?
Sobreviure després de Salazar
Després de 41 anys de règim autoritari d’inspiració pseudofeixista, el 25 d’abril de 1974, va esclatar un període revolucionari a Portugal que, tot i que no va reeixir, sí que va marcar la gènesi de l’actual democràcia. El caràcter antifeixista d’aquell període va dificultar la institucionalització de l’extrema dreta. També el fet que les elits se’n desmarquessin i donessin suport a la dreta moderada. “Gran part de les persones que donaven suport a l’antic règim es van sumar a les files del que ara són els partits liberals perquè era la manera més fàcil que tenien de continuar fent negocis. Donar suport a la ultradreta no era molt rendible”, exposa el doctor en Antropologia Social Nuno Domingos.
“Les persones que donaven suport a l’antic règim es van sumar a les files del que ara són els partits liberals. Donar suport a la ultradreta no era rendible”, exposa Nuno Domingos
Durant aquell període, la ultradreta només es va visibilitzar a través d’iniciatives culturals com la revista Futuro Presente o de petits grups paramilitars que van intentar “lluitar contra la influència del Partit Comunista, però que van anar desapareixent”, detalla Domingos.
Per a Riccardo Marchi, doctor en Història per l’Institut de Ciències Socials de la Universitat de Lisboa, tot plegat va provocar que les noves generacions ultradretanes no tinguessin cap testimoni per recollir. En conseqüència, assegura Marchi, quan va néixer el PNR: “No comptava amb suport financer ni amb quadres formats. Tampoc amb les persones de rellevància social que durant la transició encara tenien relacions amb els nacionalistes”.
Amb els ulls a Europa
Descomptant els moviments de carrer lligats al fenomen dels caps rapats de les dècades dels vuitanta i noranta, el PNR és l’enllaç institucional més directe amb el règim anterior. El partit va ser creat l’any 2000 i es va institucionalitzar sense aconseguir recollir mai les firmes requerides, tal com recorda el portaveu de SOS Racisme a Portugal, José Falcão: “Van pagar els deutes del Partit Renovador Democràtic, que gairebé havia desaparegut, i després van fer una assemblea per canviar els estatuts de la formació. Des de l’organització, hem denunciat que el Tribunal Constitucional hagi permès una cosa així”.
El PNR va suposar un gir ideològic per apropar-se a les tendències europees. Fins llavors, l’extrema dreta havia defensat l’imperi colonial portuguès i la multiculturalitat
El naixement del PNR va suposar un gir ideològic per apropar-se a les tendències que creixien a Europa. Fins llavors, l’extrema dreta havia defensat l’imperi colonial portuguès i la multiculturalitat com a exemple de la seva antiga força. Amb la creació del nou partit, es deixa de costat aquesta visió per abraçar les tendències identitàries. “Al centre de la visió del partit, hi havia la idea que la protecció de la nació maltractada requereix l’homogeneïtzació ètnica amb el seu territori original”, explica l’historiador José Pedro Zúquete. Així doncs, segons Marchi, l’extrema dreta portuguesa “va assumir una opció política eurocèntrica, segons la qual els enemics principals són els Estats Units –com a símbol de la globalització– i l’islam”.
A partir dels anys 80, es produeix una proletarització, amb l’entrada de gent dels barris obrers i fills dels retornats de les excolònies, hostils davant les noves elits negres de l’Àfrica
Aquesta idea, pel doctor en Història Contemporània Carles Viñas, va començar a prendre força a partir dels anys 80 amb els primers èxits de Front Nacional francès a les eleccions europees: “Llavors, tots van adoptar el discurs contra la immigració”. Ara, diu Viñas, la nova tendència és “assumir la defensa de la identitat davant l’amenaça, segons ells, tant de la cessió de sobirania a Europa com de l’islam”. També destaca que, dins l’extrema dreta europea, hi ha diversitat de plantejaments, “des de l’extrema dreta populista que explota el discurs identitari fins a grups neonazis, passant per formacions de caire conservador i ultranacionalista”. En aquest sentit, Marchi considera que el PNR “està molt interessat en la ultradreta nacionalista que se situa a la dreta del Front Nacional francès, no en els conservadors ni en els populistes com la UKIP”.
Renovació d’aliances
En aquest context, el PNR es troba en un procés de reestructuració de les seves aliances a escala europea. Fins ara, la formació era part del partit europeu Aliança pels Moviments Nacionals Europeus, conformat per diferents partits de caràcter neonazi com el Jobbik hongarès –l’únic amb representació al Parlament Europeu–, el Movimiento Social Republicano espanyol, el partit Flama Tricolor italià o el British Nacional Party. També formava part del grup el Front Nacional de Marine Le Pen, que va decidir abandonar-lo el 2013 per intentar teixir aliances amb sectors més “moderats” al voltant del Moviment Europeu per les Nacions i la Llibertat.
El PNR manté postures crítiques envers el grup. “Els membres de l’Aliança ja no tenen valor ni futur polític, no volem estar lligats a cadàvers. Hi ha altres grups que han tingut més credibilitat a la societat europea dels quals volem aprendre, amb qui ens volem comparar i créixer en conjunt”, explica el comissari polític de les Joventuts del PNR, Pedro Godinho. Segons defensa, fins fa poc, la línia del partit era la “defensa de partits nacionalistes unitaris, com l’MSR”. “Ara, però, considerem més adequat aproximar-nos a nacionalistes regionals com la Lega Nord o el Vlaams Belang, tot i que encara no s’ha pactat amb ells”, explica Godinho.
Barreres al creixement
“Portugal pot ser útil per percebre determinades característiques de l’extrema dreta europea, pel que fa a la tendència d’importar un discurs de fora, però, en relació amb l’impacte, està en contratendència amb molts països europeus”, explica Marchi. En aquest sentit, hi ha diversos aspectes que marquen la diferència. Un d’ells és la manca d’un referent mediàtic clar com podria ser Marine Le Pen pel Front Nacional, Frauke Petry per l’AfD alemanya o Nigel Farage per la UKIP. “Mai no han tingut un líder carismàtic fort. Salazar tampoc no ho era. Potser l’únic líder fort va ser Rolao Preto, als anys 30, que va crear el moviment parafeixista dels camises blaves”, detalla Marchi. Tot i això, per a Godinho, l’actual cap de la formació, José Pinto-Coelho, “és una figura que reuneix un consens total dins el partit”.
Per la seva banda, Domingos detecta una dificultat d’accés als mitjans de comunicació: “No és que no tinguin potencialitat per créixer, crec que no ho han fet per manca d’eficiència”. Això es palesa en el fet que, tot i que molts partits europeus han aconseguit créixer a recer de la crisis econòmica i la de les persones refugiades, el PNR no ho ha sabut fer. Marchi atribueix les dificultats per mobilitzar-se mediàticament, en part, al fet que el partit travessa “una greu crisi financera”.
Una altra de les dificultats, segons afirma Godinho, és el fet que “Portugal no ha tingut el problema del xoc de cultures i l’entrada de persones de l’Orient mitjà i la societat portuguesa no ha reaccionat davant d’això”. Domingos opina que el fet que “l’Església catòlica portuguesa estigui molt pròxima a les associacions que acullen migrants” contribueix a aquesta visió i que “el seu discurs integrador ha creat un bloqueig que impedeix la radicalització de la dreta més conservadora”.
Proletarització de la militància
És difícil dibuixar el perfil de les persones que donen suport a la ultradreta portuguesa. Per a Marchi, és important percebre la variació històrica de la militància. Durant la transició, eren quadres provinents de la burgesia, universitaris, intel·lectuals i membres de famílies tradicionals del nacionalisme.
Durant la transició, eren quadres provinents de la burgesia, universitaris, intel·lectuals i membres de famílies tradicionals del nacionalisme
“A partir dels anys 80, gràcies al moviment dels caps rapats, es produeix una proletarització, amb l’entrada de gent dels barris obrers i dels fills dels retornats de les excolònies, a casa dels quals es respira un clima d’hostilitat cap a les noves elits negres instal·lades als antics territoris portuguesos”, afegeix Marchi.
L’extrema dreta cap rapada
Més enllà del Partit Nacional Renovador, hi ha organitzacions d’extrema dreta que aposten per fronts d’acció no institucionals: el moviment dels caps rapats, sobretot al voltant de la secció local dels Hammerskins i la figura de Mario Machado, i les diferents formes que han anat prenent els diversos moviments de tipus identitari al llarg del temps, ara mateix representats per l’organització Portuguesos Primer.
Fins al 2005, Mario Machado va militar a les files del PNR, d’on marxà per formar la secció portuguesa dels caps rapats Hammerskins. Llavors membre de la Policia Aèria de la Força Aèria Portuguesa, havia estat implicat en l’assassinat del ciutadà portuguès d’origen capverdià Alcindo Monteiro el 1995. Aquests moviments marginals s’han caracteritzat per la seva fluctuació al llarg de les últimes tres dècades i mai no han aconseguit ressò més enllà de l’impacte assolit per accions violentes concretes.
