Tot i que la divisió no és diàfana, la diplomàcia i la política internacional no són el mateix. Fins ara, Emmanuel Macron ha parlat dels objectius diplomàtics de França, però ha eludit la qüestió de quines són les finalitats que hi ha darrere d’aquests objectius, és a dir, la seva visió sobre política estrangera. Quan ha tocat parlar de política internacional durant la campanya electoral, Macron ha repetit sovint la frase que “cal recuperar la línia gaullo-mitterrandista”.
Charles De Gaulle va ser un aliat resolut dels Estats Units durant alguns episodis de la guerra freda com la crisi de Berlín, però va ressaltar el paper de França com a potència continental i va denunciar la voluntat hegemònica estatunidenca. Durant els seus catorze anys de mandat, François Mitterrand va dur a terme una política internacional més pròxima a l’aliança atlàntica i va acostar França a l’OTAN i els Estats Units, a qui va donar suport durant la Guerra del Golf de 1991. Així, no queda massa clar en què consisteix exactament això de retornar a una línia gaullo-mitterrandista.
En una entrevista a ràdio Sputnik, el director de l’Institut de Relations Internationales et Stratégiques, Pascal Boniface, definia el terme com “una relació amb els Estats Units, Rússia, els països emergents i els països del Sud basada en el dret dels pobles a disposar d’ells mateixos”.
Segons l’opinió del politòleg Bruno Tertrais exposada a Le Monde, el terme gaullo-mitterrandisme actua com un discurs que busca inflar l’orgull nacionalista, recorre fàcilment a la promoció de la democràcia i fa mostra d’una actitud cínica envers els drets humans i condescendent amb els altres pobles.
Sense obviar la distinció entre diplomàcia i política exterior, l’expressió línia gaullo-mitterrandista permet una interpretació més relativa a la pràctica, que apunta a la voluntat de restituir la diplomàcia francesa de la consideració i la credibilitat de què gaudia en les èpoques de De Gaulle i Mitterrand. La qüestió que ara es planteja és quina serà la fórmula del nou president per aconseguir-ho.
Prisma europeu
Europa és el prisma ideològic a través del qual cal mirar la política macroniana. El jove president veu Europa com una protecció suplementària, tant per a França com per a la resta de països membres. “Europa ens fa més grans. Europa ens fa més forts!”, deia en una piulada.
Planteja augmentar més de deu mil milions el pressupost de Defensa d’aquí al 2025
De cara a l’escena internacional, Macron pretén reforçar la situació de França al continent i la d’Europa al món. D’acord amb això, dins el perímetre europeu, proposa crear un fons de defensa per finançar equipaments militars comuns i nomenar un consell específic de seguretat europeu, entre altres mesures. Per a França, planteja augmentar més de deu mil milions el pressupost de Defensa d’aquí al 2025, increment que implicaria superar la xifra recomanada del 2% del PIB.
Equilibrismes entre potències
Per ara, Macron intenta mantenir l’equilibri en el joc de la corda fluixa entre Washington i Moscou i “situar Europa a una certa equidistància de Rússia i els Estats Units”. Respecte als dossiers importants i conflictius per aquests dos països, com el de Síria, les seves declaracions han estat, en general, ambigües i contradictòries: “La meva prioritat és la sortida de Baixar Al-Assad, però no al preu de la inestabilitat a Síria”.
Encara falta redefinir la relació amb la Xina i la resta de l’Àsia; un altre exercici difícil sobre el qual, potser com a mostra clara de prudència política, encara no s’ha pronunciat.
‘Partenaires’ privilegiats
Respecte a l’Àfrica, l’antic ministre s’ha mostrat menys reservat. Des de l’inici de la campanya, Macron ha estimat beneficiós per al país “tenir més pes” al Magreb i al territori subsaharià.
Tal com apunta el portal d’informació econòmica marroquí Medias24, les relacions comercials de França amb Algèria han estat menys regulars que amb el Marroc, basades en “les finances, la indústria extractiva, l’agricultura d’exportació i els projectes d’infraestructures”. Macron va declarar que “creu profundament en l’interès comú dels països del Magreb a col·laborar més entre ells i a intensificar les seves relacions amb la resta del continent africà”, fet que es podria interpretar com una advertència per a la cooperació.
Paral·lelament a la política comercial, una de les prioritats del dirigent francès (que ha col·locat l’antic ministre de Defensa, Le Drian, al capdavant d’Afers Exteriors) és incrementar la influència militar a l’Àfrica.
El primer desplaçament del president després de la seva investidura va ser precisament a Mali; concretament, a la ciutat de Gao, a l’est del país. Gao és una de les bases de Barkhane, l’operació militar contra grups islamistes del Sahel vinculats a Al-Qaida liderada per França. En xifres, Barkhane compta amb 4.000 soldats francesos repartits entre Mali, Burkina Faso, Mauritània, Níger i el Txad, que se sumen als 12.000 de la Minusma, la missió de l’ONU.
Per als que considera “col·laboradors privilegiats”, Macron també ha reservat un espai en el seu programa pel desenvolupament social, que consistiria en la promoció de la llengua francesa a les escoles i en una ajuda pública fixada en un 0,7% del PIB.
*Article publicat al número 434 de la Directa
