Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Marta Sanz: "Ara sembla que tothom veia que l’emperador anava nu"

Marta Sanz / Victor Serri

Ha vingut a Barcelona a presentar la seva darrera novel·la, Amor fou. Ens trobem amb ella a l’hotel i ens assegurem de saber si ha pogut descansar –a la seva novel·la més autobiogràfica, La lección de anatomía (2014), explica com li costa dormir als hotels on s’allotja. Amb un to de veu ple de calma, ens parla de l’amor, dels cossos i de la política, i compartim una conversa al voltant de temes com les relacions, la doble explotació que patim les dones, el pòsit franquista de la societat o quin tipus de literatura reivindica i practica aquesta autora que ens ha tallat la respiració amb novel·les com Animales domésticos (2003), Black, black, black (2010) o Clavícula (2017).

 

A Amor fou l’amor es transforma en una guerra, però alhora ens mostres un amor que escapa tant del romanticisme com del consumisme-neoliberal. Creus que actualment és possible que, en un món on se’ns desposseeix de tot i damunt se’ns culpabilitza, existeixi aquest amor solidari que planteges?

Estem vivint un moment en què, lamentablement, jo veig que s’encavalquen les dues visions castradores: aquella visió platònica i higienista i aquella altra visió consumista i falsament alliberadora. Davant d’això, a Amor fou es planteja la possibilitat que existeixin parelles que basin la seva relació en la companyonia, la solidaritat, la tranquil·litat, compartir una visió del món en comú o tenir un projecte en el qual caminar agafats de la mà, encara que això soni espantosament horrible. Relaciono aquella idea de l’amor menys filmable, menys susceptible de ser als llibres perquè és menys espectacular, perquè té menys alts, menys baixos, és menys fou –boig en francès. Vinculo aquell amor bo, aquell tipus de vincle fort, amb la necessitat de vincles forts a la política, perquè crec que a Amor fou és molt important, o almenys és un llibre on es reflecteix molt bé, l’axioma que allò personal és polític a través d’una història amorosa que té arestes perverses, però també té arestes de la possibilitat de relacions autèntiques, duradores i estretes en les quals la temperatura, la carn i la proximitat són fonamentals. És a partir d’aquí que es parla de com crec que haurien de ser els vincles polítics als barris, a les comunitats: mirant-nos als ulls.
Sota la lògica heterosexual i patriarcal, i també ho dius a Amor fou, a les dones se’ns pressuposa que el que hem de cercar en els homes és saviesa i temprança. I dius: pot ser així, però no necessàriament.

En el cas d’Amor fou, d’alguna manera, qui controla el relat, la propietària del relat, qui amb el seu relat enlluerna, desorganitza i desvertebra el cap d’en Raymond, que és qui mira per un foradet com un personatge pervers d’un conte de fades, és na Lala. És la propietària del relat des de la seva feminitat, la seva cultura i la seva consciència de classe. El relat de na Lala, per a en Raymond, és absolutament desconcertant i extemporani, perquè ell ve d’una família conservadora i religiosa en la qual, per exemple, la seva consciència de la sexualitat sempre té a veure amb tot allò que sigui excèntric i, si no ho és, no és viure. El relat d’ella, per a ell, és absolutament vertebrador.
M’agradaria que també parléssim d’això partint del teu assaig Éramos mujeres jóvenes (2016), sobre els usos amorosos del postfranquisme i la democràcia. Com et va servir, a tu també, per aprendre?

En aquest cas, el que vaig descobrir és que hi havia moltíssimes dones amb edats compreses entre els 45 i els 60 anys que tenien moltíssimes ganes de reflexionar, conversar en veu alta i compartir un espai amb altres dones per pensar fins a quin punt s’havien alliberat sexualment, si eren dones emancipades, quins discursos els havien fet mal, quins discursos els havien resultat reveladors i meravellosos… D’allà en vaig treure que no ho duia tot après de casa, que es pot aprendre moltíssim de les veus d’altres dones i vaig aprendre noves maneres d’entendre la sexualitat.

 

També hi apareixen episodis de violència sexual.

Fa poc Laura Freixas va declarar que l’assetjament abans no se sentia com a assetjament. En aquest llibre es recullen experiències sexuals de dones que, a posteriori, una vegada han passat per la violència sexual, no saben fins a quin punt han fet el que volien fer i no saben fins a quin punt s’han vist atrapades en una mena d’inèrcia en què, senzillament, estaven responent al que s’esperava d’elles sense vertaderament activar el seu propi desig. Em va passar amb moltes dones. I moltes dones que no sabien si qualificar el que havien viscut com a episodis de violència o no, potser perquè encara no tenim paraules ni argumentari. També potser perquè crec que fa molta falta reflexionar en clau feminista sobre d’on venen els nostres desitjos, per què desitgem les coses que desitgem. Ens pot ajudar molt a clarificar fins a quin punt el nostre cos ha estat camp de batalla o el nostre cos és una altra cosa.
A les teves novel·les el cos sempre té una centralitat molt destacada. El cos és un text o el text és un cos? O les dues coses alhora?

Per a mi són les dues coses alhora. I és una conclusió a la qual he arribat amb el pas dels anys, perquè al principi el que vaig començar a experimentar com a escriptora era la sensació que els meus textos s’omplien de metàfores que tenien a veure amb el meu cos, que estaven plens d’al·lusions a la pell, a les vísceres, a les oïdes, a les orelles, a les mames, al que fos. D’allà vaig evolucionar cap a la metàfora, i em vaig adonar que, per una banda, el text era un reflex d’aquell creixement, d’aquella mutació, d’aquella consciència del cos, que el discurs t’ajuda a prendre consciència del cos, fins i tot en els seus moments més dolorosos. Perquè tornem al mateix: el discurs és vertebrador. D’altra banda, el meu propi cos s’havia convertit en la pàgina en blanc en el text, on més enllà d’una visió del cos femení que sempre ha de ser sexualitzat, maternalitzat, seductor, etc., era senzillament la pàgina en blanc on s’havien anat reflectint els treballs, les frustracions, els complexos, els desitjos complerts i no complerts, les timideses. Jo jugo permanentment amb aquesta metàfora fins a arribar al punt culminant de Clavícula, on tota la desestructuració aparent del text, tota la fragmentarietat i la varietat de materials que s’utilitzen, el que volen reflectir és aquella idea de desarticulació de la pròpia anatomia quan sents por o et sents adolorida.
El cos de les dones és protagonista d’una guerra que sempre costa el doble?

“En la història de la literatura, el cos de les dones s’ha mogut sempre entre una simplificació falsa: el de la santa o el de la puta, el de l’estèril o el de la ubèrrima”

Sí, per descomptat. Crec que, en la història de la literatura, el cos de les dones s’ha mogut sempre entre una simplificació falsa: el de la santa o el de la puta, el de l’estèril o el de la ubèrrima. Aquests estereotips que han format part de la cotilla civilitzatòria ens han fet molt de mal i és molt difícil escapar-ne. En part penso que la dona, en el món capitalista, amb la seva incorporació a un mercat laboral on se li exigeix el doble perquè té una motxilla massa carregada de comptes pendents, fa que siguem molt més autoexigents, que ens autoexplotem, que tinguem la sensació que mai no arribem als estàndards. Que hem de fer el do de pit fora i dins de casa perquè se’ns mesclen les cures, el prosumo –produir i consumir–, la necessitat de guanyar diners per tenir una habitació pròpia. Aquest tipus d’explotació laboral, social, sistèmica, es reflecteix en processos d’ansietat, en processos psicològics absolutament terrorífics i en malalties –no psicosomàtiques sinó reals– que tenen a veure amb el desgast i amb la precarietat. Per això,
a Clavícula, quan em vaig posar a analitzar quins eren els focus del meu dolor, em vaig adonar que el meu dolor tenia una base fisiològica relacionada amb la menopausa, amb l’envelliment del cos, fins i tot amb la por a la mort. També hi havia una base que era psicològica, relacionada amb els processos d’ansietat, però hi havia una base claríssima que tenia a veure amb l’autoexigència i l’autoexplotació a la qual m’estava sotmetent a la feina. Per a mi és inseparable, i crec que això és el que treu Clavícula de l’espai del text autobiogràfic onanista per convertir-lo en un text polític, i el que conto crec que ens concerneix a totes les dones i també a molts homes sensibles.
A Clavícula reflexiones sobre els dolors en plural: el físic, el psicològic i com això es relaciona amb el context sociopolític. Al llibre també dius que quan escrivim no podem oblidar-nos mai de les nostres condicions materials. Aquesta trena que fas entre allò físic, psicològic i sociopolític és la teva manera de no oblidar-te’n?

Sí, i també és una manera general de concebre la literatura no com un altar sacrosant de puresa, sinó com un discurs més tacat, interferit, per la resta de discursos simultanis de la realitat. Jo no entenc la literatura des de la puresa, crec que escrivim des d’algun lloc, enfrontant-nos o assumint altres discursos que ens envolten. Per això es pot dir que hi ha escriptures intrèpides, rebels, resistents o escriptures més assertives, orgàniques o mainstreams. Recuperant la idea que el cos és un text, el meu cos a vegades em dona les pautes per contar el que vull contar. No em puc desvincular del que Adrienne Rich anomena les geografies de l’escriptura: no em desvinculo de la meva classe, raça o gènere, ni de la meva sexualitat i el meu nivell d’estudis. Això fa que a mi m’interessi determinat camp temàtic que em fa sentir incòmoda i contracturada en el món on visc i que em fa cercar, per tant, un tipus de retòrica i de solucions formals que reflecteixin aquest malestar i aquesta indignació. Això significa que jo sempre estic parlant de coses que m’han succeït a mi? No. Això significa que crec que tota la literatura és autobiogràfica en la mesura que totes parlem des de les nostres pulsions i des del lloc que ocupem al món. Ho podem fer a través de la màscara de la ficció, impostar altres veus i recrear altres mons –que, en el fons, remeten a la nostra radical historicitat– o podem fer-ho a través de la metàfora de la carn. I sí, escriure novel·les autobiogràfiques en què el nostre horitzó, almenys el meu, sigui recuperar un concepte laic de veritat: que sigui útil per oposar-se a aquesta postveritat on tots i totes som, cada vegada més, individus manipulats i amb un sentit crític cada vegada més aniquilat. Confonem l’opinió amb el coneixement.

Marta Sanz |Victor Serri

 

Vivim en un món de dobles morals, no?

“En una època de la història d’aquest país [la Transició] s’ha confós o s’ha jugat amb l’excusa de certes llibertats formals lúdiques per encobrir que n’hi havia que no s’acomplien i que feien de la Constitució espanyola un text de ciència-ficció”

Sí. En una època de la història d’aquest país [la Transició] s’ha confós o s’ha jugat amb l’excusa de certes llibertats formals lúdiques per encobrir que hi havia certes llibertats i certs drets bàsics que no s’acomplien i que feien de la Constitució espanyola un text de ciència-ficció. Quan es parla de la impossibilitat de reformar-la et venen ganes de riure perquè el que ha passat és que no es compleix i això fa que el dret a l’habitatge sigui un assumpte de ciència-ficció i que existeixi la necessitat d’okupar espais, guanyar espais per a la ciutadania i espais per a viure. A Amor fou hi ha una part de la novel·la que té a veure amb el passat polític del personatge femení central [Lala], que el que fa és reinterpretar una fita històrica dins la repressió a Madrid: la desocupació del centre social La Guindalera. Les coses que s’expliquen són coses que vertaderament li van passar a víctimes d’aquell desallotjament. Víctimes físiques, gent que va sofrir agressions i tortures a la comissaria i gent que després va tenir la vida hipotecada durant moltíssims anys pel seu comportament cívic. Per a mi també era molt important assenyalar que quan tu, com a ciutadà o ciutadana, assenyales els espais foscos, hi ha gent que no et creu perquè creuen que viuen en el millor dels mons perfectes i hi ha gent que creu, fins i tot, que el delinqüent ets tu. Es demonitza la gent que lluita.
Amor fou és una novel·la plena de profecies. Com vius haver escrit una novel·la el 2004 i que ara, el 2018, sigui totalment actual?

Doncs ho visc amb por. Quan la vaig escriure era una novel·la distòpica, i s’ha convertit en un conte cruel i realista en què es parla de gentrificació, d’aporofòbia, de fins a quin punt la justícia és cega, fins a quin punt segueixen funcionant els privilegis, fins a quint punt es manipula la vida privada per demonitzar les vides públiques… Es parla de tots aquests assumptes amb paraules diferents de les que existeixen ara perquè no existien les paraules per descriure els fenòmens. Això colpeix, i colpeix bastant, perquè al final t’adones que el que has acabat explicant és que l’emperador, que seria la naixent democràcia espanyola, anava nu en molts sentits però costava molt veure-ho. Ara no costa tant, ara sembla que tothom veia que l’emperador anava nu de tota la vida. I no és cert, no és veritat.
Na Lala es troba enmig d’una plaça envoltada de gent amb banderes espanyoles pertot i no pot suportar ser-hi. Com veus que aquest nacionalisme espanyol no només hagi augmentat, sinó que ho hagi acabat impregnant tot?

“Els patriotes del que han d’estar pendents és de les condicions econòmiques i de l’educació del seu poble, de la seva salut física i moral, que no existeixin treballadors pobres ni aturats de llarga durada i que tots puguem tenir pensions”

Amor fou és una novel·la que sorgeix el 2004 d’una imatge. D’una imatge que a mi em provoca inseguretat, incertesa i por. És un 12 d’octubre a Madrid, quan alcen aquella bandera d’Espanya que teníem a la plaça de Colón que era gegant i colpidora. Començo a veure al meu voltant gent que llueix una simbologia espanyola, nacional, que per a mi tota la vida ha estat agressiva, per orígens familiars i per vivències polítiques. Em començo a sentir terriblement sola en un lloc estrany on tothom veu allò com quelcom natural. A poc a poc, em vaig adonant que el nacionalisme espanyol s’ha convertit en una mena d’ideologia invisible que tothom dona per fet però que hi ha molts éssers humans als quals ens produeix un malestar perquè remeten a un concepte de pàtria espectacularitzat, filofeixista en molts sentits, relacionat amb les victòries esportives, amb una visió estereotipada del que significa una nació. D’alguna manera, estan malversant la paraula pàtria. Jo no soc patriota, però crec que els patriotes del que han d’estar pendents és de les condicions econòmiques i de l’educació del seu poble, de la seva salut física i moral, que no existeixin treballadors pobres ni aturats de llarga durada i que tots puguem tenir pensions. Per a mi això seria ser patriota. Tota la resta em sobra. El llibre va néixer de dir que no em sent integrada ni còmoda en aquest cos nacional, perquè em sembla que el que s’està perpetuant és un concepte de la transició espanyola en què la conciliació només ha estat la conciliació d’uns. Ho estem veient amb la Llei Mordassa: els titellaires van a la presó per apologia del terrorisme, els rapers s’estan jugant quinze anys de condemnes i, sense anar més lluny, l’altre dia la Fundació Francisco Franco va fer un tuit per celebrar la victòria de la Guerra Civil i no passa res. Tindran acusacions particulars, però el govern no ha actuat com amb la resta. És un món hipòcrita on ens venen una mena de greixet de relativisme que és fals, perquè els que segueixen manant són els que han manat sempre. Els privilegis dels de tota la vida segueixen funcionant.
En aquest context i aquesta situació política en què vivim i sumant-hi la situació d’excepció que viu Catalunya amb empresonaments polítics i una repressió brutal cap als CDR, com ho veus tu que no vius aquí? Creus que hi ha desinformació?

Crec que hi ha una enorme tergiversació mediàtica, però que és una tergiversació amb què certa ciutadania està còmoda. No tenim gaires ganes de fer-nos preguntes, tothom està molt més content des de la comoditat de casa seva i mirant el futbol, però des de la meva perspectiva madrilenya, i ja he dit que jo no soc patriota ni nacionalista, a mi em sembla immoral i crec que va en detriment d’una possible qualitat democràtica futura que hi hagi presos de consciència. I hi haurà gent que dirà que no són presos de consciència, però són persones que no tenen delictes de sang i són a la presó pel seu model d’estat i per la seva proposta política; per tant, jo crec que qualsevol ciutadà o ciutadana educada en un concepte crític se n’hauria d’adonar. I sobretot no jugar a dir: “Com es nota que no saben el que és ser presos polítics durant el franquisme!”. Què hi té a veure? És l’any 2018 i hi ha senyores i senyors que paguen amb presó pel que pensen. Em sembla un despropòsit i crec que des de la societat civil, no només a Catalunya, sinó en altres punts de l’estat, hi hauria d’haver una reacció. Perquè hi insisteixo, això desmereix la nostra suposada modernitat com a país democràtic. A mi és el que més em preocupa: perquè poden anar contra tothom.
Article publicat al número 452 de la ‘Directa’

 

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU
;