El 2012, l’enèsima revolta del poble tuareg a Mali, la quarta des de la independència del país, va obrir una bretxa en la precària construcció nacional maliana. La crisi es va agreujar amb la irrupció armada de grups gihadistes al nord del país i va culminar amb un cop militar que va fer caure l’expresident Amadou Toumani Touré. En aquest context, grups gihadistes que en aquells moments estaven aliats amb els rebels tuaregs es van fer amb bona part del nord del país i fins i tot van conquerir la ciutat de Timbuctú durant un temps. Amb l’argument que el govern era incapaç de fer front als grups extremistes, diverses missions militars internacionals es van posar en marxa, encapçalades per França.
Més de quatre anys després, encara hi ha tres missions en funcionament: la MINUSMA (missió de les Nacions Unides), amb 13.289 militars i 1.920 policies; l’EUTM (missió de la Unió Europea), amb prop de 600 efectius, sobretot fent tasques d’entrenament, i l’operació Barkhane (missió del govern francès), que té desplegats 4.000 efectius a cinc països de la zona, segons dades del Ministeri de Defensa de l’executiu capitanejat per François Hollande.
L’ONU, la Unió Europea i França mantenen tres missions militars amb 20.000 efectius sobre el terreny
En realitat, la irrupció de les missions militars internacionals a la part del país més castigada per la inestabilitat no ha aconseguit pacificar el terreny. Ben al contrari. Ivan Navarro, investigador de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB i membre del think-tank Africaye, explica que tota l’arquitectura de les missions militars internacionals “lluny d’aconseguir reduir la violència, ha generat l’efecte oposat, ha estès la inestabilitat a altres països de la regió i ha accentuat els atacs armats”. Navarro apunta que la presència d’aquestes tropes estrangeres ha servit, a més, com a catalitzador per a l’enfortiment dels grups gihadistes: “S’han fusionat diferents moviments armats, com demostra l’anunci, el 2 de març passat, de la unificació dels grups Ansar Dine, Al-Mourabitoune, Katibat Macina i AQMI, amb base a Mali, sota una nova formació autoanomenada Jamaât Nasr Al islam wa Al mouminin (Grup pel suport de l’islam i dels fidels), sota el lideratge de la figura del líder històric Iyad Ag Ghaly”.
Per la seva part, Xavier Puigserver, investigador del Grup d’Estudi de les Societats Africanes (GESA), afegeix un element determinant al caràcter de l’operació Barkhane. “La intervenció francesa a Mali el gener de 2013 –llavors encara sota la denominació d’Operació Serval– va ser una intervenció imperialista i de caràcter paternalista”, l’objectiu de la qual era “protegir els interessos de les empreses gales que es dediquen a l’extracció de matèries primeres com ara l’urani al Sahel”. Investigador especialitzat en les revoltes tuareg, Puigserver explica que, per assolir aquest objectiu: “El primer pas va ser construir un relat que justifiqués la intervenció i, per això, es va convertir un conflicte intern, la revolta tuareg, en un conflicte internacional tenyit pel terrorisme gihadista, element que justificava una intervenció sense passar pel Consell de Seguretat de l’ONU”.
Instrumentalització de l’ajuda humanitària
Però les missions militars internacionals no només no estan contribuint a la pau, sinó que, a més, les seves pràctiques controvertides estarien posant en risc la feina de les organitzacions humanitàries i el seu personal, segons denuncia l’informe Terrain risqué. Action humanitaire en péril au Mali, publicat recentment per Metges Sense Fronteres (MSF), que fa cinc anys que treballa a la zona. Els problemes fonamentals: les missions instrumentalitzen l’ajuda humanitària i generen confusió al voltant del rol de les ONG i les seves integrants.
Mari Carmen Viñoles, responsable d’operacions de MSF a Mali, fa una radiografia d’un context malià que, lluny dels missatges optimistes del govern, descriu com a volàtil i explosiu. D’una banda, hi ha la presència de nombrosos grups armats de diferents signes, que se sumen a una elevada criminalitat associada a les rutes del contraban que travessen el Sahel i, més concretament, la zona nord de Mali; a la vegada, la conflictivitat entre comunitats ha augmentat els darrers temps.
La responsable d’operacions d’MSF al país confessa que, per a la població, la situació està empitjorant
De fet, la responsable d’operacions de MSF al país confessa que, per a la població, la situació està empitjorant, també a nivell sanitari: “Són zones propenses a les epidèmies, com ara la meningitis o el xarampió, amb una mortalitat infantil elevada per malalties com les diarrees i amb un accés difícil a les poblacions per la dispersió”. Tot plegat ha generat una “crisi crònica aguditzada”, segons la diagnosi de Viñoles. I en un context tan complex, les missions militars internacionals donen el cop de gràcia.
Per a les missions militars internacionals, que no compten precisament amb la simpatia generalitzada de les poblacions locals i que són percebudes com a forces d’ocupació, l’ajuda humanitària només és una eina dins la seva estratègia d’implantació al territori. La distribució de medicaments, la subvenció de projectes de cooperació, la construcció d’infraestructures elèctriques o, fins i tot, les consultes mèdiques que ofereixen els militars a la població només són una manera de guanyar-se la seva confiança i reduir el sentiment d’hostilitat.
L’efecte que generen, en canvi, és confusió entre la població i els grups armats en relació amb l’ajuda humanitària. Com senyala MSF, les missions militars no responen als principis humanitaris d’imparcialitat, neutralitat i independència i “les accions dels militars estan provocant que l’ajuda humanitària es percebi com a part de l’agenda de suport al govern i, per tant, s’identifiqui amb una de les parts del conflicte”, adverteix Viñoles.
En un context de guerra com el malià, això posa el personal humanitari al punt de mira dels grups combatents. També a través de pràctiques concretes: “En algunes missions, els militars estan usant vehicles no identificats, que es poden confondre amb els que utilitzen les ONG”, que esdevenen un possible objectiu d’atacs, alerta Mari Carmen Viñoles.
L’ONG ha interpel·lat la cúpula de les missions militars per demanar un canvi d’estratègia en aquest àmbit. Viñoles assegura que, mentre els responsables de l’operació de l’exèrcit francès no han mostrat voluntat de col·laborar, MINUSMA ha reconegut que revisarà les seves actuacions. Ambdues missions neguen pràctiques com l’ús de vehicles no identificats.
Tanmateix, no es tracta d’una estratègia nova, sinó que ha estat una pràctica habitual en contextos com l’Afganistan o la República Democràtica del Congo. De fet, Viñolas afirma que la instrumentalització de l’ajuda és una estratègia bàsica de totes les missions d’interposició de les Nacions Unides.
L’experiència d’aquesta entitat porta a una paradoxa aparent. “A Mali, la utilització d’escortes militars és un risc i no una protecció”, afirma la responsable d’operacions d’MSF. I assegura que és la seguretat privada la que permet que els treballadors i les treballadores humanitàries arribin als llocs on es viuen situacions més complexes.
En aquestes circumstàncies, la denúncia d’MSF es completa amb una exigència: que s’estableixi una distinció clara entre les accions militars i polítiques i les accions humanitàries. “Les ONG no haurien de participar en projectes humanitaris i de desenvolupament que implementin les missions militars”, demana Viñoles. D’una banda, la solució més immediata davant aquest increment del risc passa perquè les ONG es desvinculin d’aquests projectes i, al mateix temps, els actors militars no desenvolupin aquests projectes a llocs on ja hi hagi ONG.
—————————————
#NotATarget
Tot i que l’organització no s’hi refereix explícitament, és inevitable pensar en els atacs que ha patit MSF en altres missions: el bombardeig d’un hospital gestionat per l’ONG al Iemen l’agost de 2016 va deixar onze persones mortes. També a l’Afganistan, l’octubre de 2015, un bombardeig estatunidenc va matar dotze treballadores i deu pacients. Els atacs a treballadores en altres circumstàncies, com els patits a la República Centreafricana o al Sudan del Sud, van portar MSF a llançar la campanya #NotATarget (No som un objectiu). Antecedents que pesen.
*Article publicat al número 430 de la Directa
