Comença el congrés, la conferència, el diàleg, l’assignatura amb el nou grup, és igual: ara que comença l’any em venen totes aquestes ocasions al cap. Imagineu-vos una sala plena de dones amb alguns homes, i penseu que s’hi parla de dones: d’història, per exemple. Sí: penseu que hem muntat un diàleg públic entre historiadores per parlar d’allò que més hem estudiat, d’allò que hem conegut llegint i rellegint textos escrits per dones, i penseu que en aquell diàleg expliquem en públic com interpretem cadascuna –des dels nostres sabers– com vivien aquelles dones a les quals hem historiat, per exemple… de l’Europa medieval. I parlem d’escriptura, de llibertat, de relacions de mediació entre elles, d’espiritualitat, parlem d’amistats. I expliquem el sentit polític de tot això perquè parlem de política femenina transformant, per exemple, el sentit de les relacions de dependència dins l’ordre de la feudalitat.
Parlem d’elles, sí, però parlem de com s’ha construït –fins que nosaltres, les dones, n’hem parlat– el relat històric que s’ha ensenyat i repetit a les aules de les escoles, de les universitats, als llibres que encara ocupen els estants de la major part de les biblioteques. Parlem de desconeixement, doncs, perquè estem explicant que els relats històrics s’han construït en masculí o en una pretesa neutralitat i que han volgut esborrar la història femenina del món. En aquell diàleg d’història fet públic, a més, estem emmirallant la realitat actual, perquè estem posant paraules a evidències tan contundents que és impossible no veure que la vida que ens envolta avui també està construïda així: que pretén ser, només, la versió masculina de la realitat.
Veiem, pensem, parlem, descobrim, emmirallem… passen moltes coses, en aquell diàleg fet públic! I, de fet, moltes dones a la sala en saben molt, d’això de què parlem. Moltes altres veuen que ressona en elles aquesta mirada del passat i del present, i quasi totes somriuen i tenen mirades de pensar, perquè són allà sentint que allò de què estem parlant els parla a elles, parla d’elles.
S’acaba el diàleg entre les historiadores que l’han iniciat i comença el torn de paraules.
I agafa el micròfon un home, i diu allò de “perquè totes aquestes dones de les quals heu parlat… eren de la noblesa, és clar! Tenien diners, oi? Per això podien fer tot això que heu dit, no?” o allò de “perquè, és clar, abans la dona ja ho sabem que no tenia drets”.
I entre les dones assistents es fa un silenci llarg. I entre les que hem dialogat també, alhora que anem pensant “què dic, ara, que veig que no ha entès res, aquest senyor?; què dic, ara, que veig que li ha calgut tornar a parlar de si, tornar a prendre el micròfon i fer-ne lliçó?; què dic, ara, que veig que li ha calgut tornar a reinterpretar-nos, tornar a fer i a dir la seva història?”.
L’elegància i les bones formes responen a les paraules del senyor en una llengua que ell no sap interpretar, en una llengua que tampoc no escoltarà.
Sortirà de la sala tot orgullós i, potser, fins i tot, arriba a casa o al bar del barri i explica que ha hagut d’aclarir alguna cosa a l’auditori.
I cada cop que passa això entenc més la quantitat de dones que, al llarg de la història, van desplaçar-se de l’ordre masculí del món, en van fer comunitat o transcendència, i van recrear políticament la realitat. Sí, perquè cada cop que en un congrés, en una conferència, en un diàleg o en una nova assignatura passa això, hi veig, de fet, allò mateix que veig dins la quotidianitat: l’omnipotència de la visió masculina del món als mitjans de comunicació oficials, el sentit masculí del món dins la política institucional, la patriarcalitat de la justícia, i així, arreu.
La història ens explica que moltes dones han transformat la realitat sense ser partícips de l’ordre masculí del món
En la intenció de fer un lloc femení en el món masculí ens marxa la vida, perquè encara que hi estiguéssim sense dir res el pressupòsit masculí ens donaria per descomptades. Podem fer-ne tuits, podem sortir als carrers, podem denunciar, podem discutir cada cop que tenim un àpat familiar o cada cop que a algun amic de torn se li escapa una broma que diu que és broma, o qüestiona alguna veritat femenina. Podem, fins i tot, fer-nos part de les llistes dels partits polítics, anar als parlaments i als congressos a exigir pactes d’estat o lleis contra les violències masculines. Podem també ser part dels moviments socials, fer salts als moviments polítics i intentar feminitzar la política que es fa des del poder. Podem, sí… però la història ens explica que moltes dones han transformat la realitat sense ser partícips de l’ordre masculí del món.
Enguany, que després de tot el que hem viscut en els darrers anys hem dit que aquest ha de ser un any més feminista que mai, ara que moltes hem demanat que si hi ha república ha de ser feminista, en aquests temps en què ens fan cada cop més mal cada violació i cada assassinat i ho diem ben fort malgrat que els caps d’estat no hi vulguin ni posar paraules… Per què no mirar-nos els nostres feminismes més enllà del món masculí, com tantes dones van fer i han fet al llarg de la història? Per què no abandonar el paradigma d’allò polític masculí, de pensar que només des de l’ordre del dret i de les lleis, de les ordenances i de qui mana podrà canviar alguna cosa?
Moltes, moltes dones al llarg del temps, moltes d’aquelles que els llibres i les classes d’història van silenciar per explicar en clau d’u la realitat humana, van fer de si mateixes –i de la seva capacitat de relació i de ser dues– experiències de transformació que recreaven molta de la realitat més violenta que les envoltava.
Les comunitats de dones de la Grècia antiga entorn de la paraula i la música, les sales de dones i de criatures des de les quals elles van recrear el sentit de la “democràcia” de l’àgora que excloïa dones i esclaus; les dones que a través de la seva espiritualitat i misticisme van fer néixer al món medieval del déu de la por el déu de l’amor, el déu que es feia amor dins el cos femení; les dones dels salons de “les precioses” que traslladaren el diàleg cultural, lingüístic i polític a la sala de casa quan els parlaments reforçaven la imposició del sistema absolut de poder a l’Europa moderna; les dones que es van traslladar a les colònies americanes i que van establir relacions de mediació entre mestisses, índies, criolles i blanques quan l’ordre colonial imposava les relacions d’exclusió entre diferents; les dones dels moviments populars de l’Amèrica Llatina dels temps de les guerres i les dictadures de finals del segle xx… I, així, arreu i sempre.
Així tantes dones fent política i transformant sense que cap home els agafés el micròfon ni els donés torn de paraula.
Article publicat al número 445 de la ‘Directa’
