Canet Rock 2017, Txarango demana que “obrim fronteres” i Zoo canta: “Contra tota autoritat, barra de ferro al cap”. Darrere seu, grans cartells publicitaris anuncien Estrella Damm, El Periódico o Coca-Cola. No es pot negar que aquests grups tenen un missatge de protesta molt potent a les seves cançons, però tampoc no podem ocultar que participen en festivals molt institucionalitzats.
Gèneres com l’ska, el punk, la rumba o el reggae solen anar lligats a lletres contestatàries i també a posades en escena reivindicatives i revolucionàries. Però l’èxit que estan tenint els grups que interpreten aquest tipus de cançons els està portant a tocar en alguns espais patrocinats i organitzats per entitats que poden entrar en contradicció amb els seus ideals. Guanyar-se la vida en el món de la música no és senzill i de ben segur que tot plegat ha generat més d’un debat intens entre les persones que integren aquestes formacions.
A una gran distància de grups com Aspencat o Ebri Knight, Isaac Ulam canta: “Els més valents prendran totes les places i jardins de la ciutat executant sense pietat a tots els lladres, els polítics i els banquers”. Ulam forma part de l’anomenada escena pop o alternativa. El seu públic és molt diferent, també la seva posada en escena: la majoria de vegades, toca sense banda i va amb la cara pintada i disfressat. Malgrat això, les seves lletres tenen un alt contingut transformador.
Més enllà dels grups obertament revolucionaris, amb els encerts i les contradiccions que els acompanyen, altres circuits musicals dels Països Catalans apleguen maneres de fer i lletres amb unes potencialitats polítiques que moltes vegades passen desapercebudes. I, tot i que les lletres amb presa de partit i una simbologia explícita són eines de protesta molt potents, es detecta un cert grau d’institucionalització en els grups anomenats “del rotllo” i, al mateix temps, formacions de música pop i alternativa prenen derives polítiques insospitades i generen preguntes interessants.
Per exemple, el fet de poder tocar davant d’un públic reduït i sense les pressions d’haver d’agradar a tothom fa que alguns músics que van en solitari o que ofereixen formats més íntims puguin fer el que vulguin sense haver d’entrar en dilemes. I a la inversa: que unes exigències polítiques donades en un moment concret obliguin l’artista a canviar de format i a replantejar-se el seu treball. També és interessant plantejar-se la capacitat transformadora d’un grup en funció del context i el contrast: pot ser que, a vegades, sigui més revolucionari algú que fa una cançó de protesta dins un àmbit musical que no hi està acostumat? Ho preguntem a diferents artistes provinents d’entorns musicals diversos per treure’n l’entrellat.
Què ha passat amb la cançó d’autoria?
Jaume Pla ha dedicat tota la seva vida a la música. Tot i haver format part d’algunes bandes com Holland Park, no va ser fins a l’any 2004 que va iniciar el seu projecte en solitari, Mazoni. Des de llavors, sempre ha intentat fer el que l’ha fet sentir més còmode. Canta en català, però té algun disc en anglès. Normalment, l’acompanyen diferents músics, però acaba de treure el disc Carn, os i tot inclòs, on només hi ha veu i guitarra.
Pla ha pogut fer aquest disc, al més pur estil cantautor, perquè va en solitari. Això li permet no haver de prendre decisions amb altres membres de la banda i poder fer coses més arriscades. Avui dia, tornar a allò més bàsic es podria considerar gairebé un acte de rebel·lia. “Mai no he pensat a vendre més o menys, sempre he fet el que m’ha vingut més de gust en cada moment”, assegura Pla. Com a Mazoni, ha fet experiments com estar 31 dies seguits de gira o estar 31 dies tancat al centre Arts Santa Mònica component davant de qui s’hi volgués apropar.
La política també és present a les seves cançons, a vegades de manera més explícita, d’altres més metafòrica. “Com que utilitzo la música per expressar coses que sento, si em molesta algun aspecte de la societat, ho dic”, afirma. De totes maneres, no ho fa per convèncer ningú; ho fa, diu, perquè necessita fer-ho en aquell moment.
Tot i que té molt clar que no actuarà mai “en un acte del PP”, Pla sap que viure de la música és molt difícil i entén les contradiccions en què entren alguns grups a l’hora de tocar a segons quins espais. “El que sí que m’emprenya molt són els grups antitot que demanen molts luxes als riders. Una cosa és tocar en un festival patrocinat per una multinacional per sobreviure, l’altra és això”, opina.
El sotabosc
Maurici Ribera fa deu anys que teixeix la xarxa del Sotabosc. Havia tocat a diferents grups durant tota la seva vida, però, el 2007, va decidir iniciar el projecte en solitari The Missing Leech. Amb la seva guitarra, ha recorregut gran quantitat de països del món, sempre intentant buscar-se la vida a qualsevol lloc on l’han deixat tocar. No només això, aquests darrers anys, ha contactat amb diverses artistes que fan una música semblant a la seva i ha creat el Sotabosc, una xarxa que organitza petits festivals en què domina el gènere de l’antifolk, una manera d’anomenar el folk amb actitud punk.
Tot i que les seves lletres no són únicament reivindicatives, utilitza la ironia per parlar de temes com el racisme a “Unicorns psicodèlics” –on parla d’unicorns de diferents colors que conviuen pacíficament– o de la situació actual de Catalunya a “El Fossar de les Moreres”, on personifica el mític espai del Born. Per a Ribera, resulta més fàcil criticar indirectament que no fer crides polítiques explícites: “Dic les coses però no les dic i això, a vegades, fa més mal”.
“El missatge tindria força fins i tot sense nosaltres perquè treballem amb un material literari delicat i poderós”, asseguren les integrants de Les Kol·lontai
No només això, sinó que sempre intenta lligar les seves idees polítiques al seu projecte musical. Abans de tocar a qualsevol espai, investiga una mica per veure si és un lloc on se sentirà còmode. “A Sud-àfrica, em van oferir 500 euros per tocar en una ciutat on la gent negra no era benvinguda. Vaig dir que no, no m’hi hagués trobat bé”.
On sí que es va trobar bé va ser a Alemanya, fent una petita gira per diversos blocs de pisos ocupats i autogestionats amb permís del govern. “Anant a tocar a llocs com aquests, també es fa política; donar vida a aquests espais és una cosa que em va agradar molt”. Les reivindicacions de Ribera no sempre apareixen a les seves lletres, però sí que intenta que sempre siguin presents en la seva manera de viure el món de la música.
“Des de fa deu anys, faig música des del soterrani. Quan tinc una cançó més accessible o comercial, sempre tendeixo a embrutar-la perquè així em sento més còmode”, explica Ribera. Aquesta manera d’entendre el mercat musical ha fet que hi hagi menys gent que s’apropa a la música de The Missing Leech, però, d’aquesta manera, Maurici Ribera pot ser conseqüent amb les seves idees i amb ell mateix.
Feminisme en format íntim
Ivette Nadal exemplifica una altra manera d’acostar-se al fet polític. Amb una trajectòria pop i poètica, acaba d’engegar Les Kol·lontai, juntament amb Montse Castellà, Sílvia Comes i Meritxell Gené. Tot plegat sorgeix d’una idea de Pere Camps, director del Barnasants, per inaugurar el festival. El nom del grup fa referència a Alexandra Kol·lontai, la primera dona ministra i ambaixadora de la història durant la revolució bolxevic.
Les intencions polítiques de Les Kol·lontai resulten evidents tenint en compte el nom del grup. Si bé les seves lletres són molt més directes que les dels grups que hem vist fins ara, el format musical també resulta alternatiu. A l’escenari, trobem les quatre integrants del grup acompanyades per molt pocs instruments i les seves veus. Elles expliquen que ho fan així perquè “les grans idees, les emocions més intenses, es transmeten molt millor des de la intimitat”. D’aquesta manera, reivindiquen “la figura de les cantautores”.
“El missatge tindria força fins i tot sense nosaltres perquè treballem amb un material literari delicat i poderós”, asseguren les integrants de Les Kol·lontai
Al format, s’hi suma el contingut de les cançons. Les Kol·lontai han recollit diferents textos i pensaments de dones escriptores i filòsofes per realçar les seves obres. “El missatge tindria força fins i tot sense nosaltres perquè treballem amb un material literari delicat i poderós”, asseguren.
Les Kol·lontai recorden la frase de Gramsci “viure vol dir prendre partit” i, de la mateixa manera que els altres artistes que hem vist, no només apliquen les seves idees polítiques a les seves lletres. Volen contribuir que el “missatge de la igualtat entri amb més força” i ho fan amb un format molt especial, però, com diuen elles mateixes, “molt potent”.
Autoeditar-se o morir
Pau Vallvé és un cantautor amb un llarg recorregut dins l’anomenada nova escena catalana. Més de quinze àlbums l’avalen. També és un músic crític amb el sistema. A la seva cançó “En un somni estrany”, per exemple, demana un món sense discriminacions de gènere, sexualitat o lloc de procedència. Per a ell, la música és una manera de transmetre allò que sent, una espècie de “dietari”, com diu ell mateix. “Sempre he estat implicat en temes socials; amagar-ho per arribar a més gent em semblaria deshonest”, explica el músic barceloní.
Després de treballar amb discogràfiques “estàndard” per editar els seus primers àlbums, va veure que era un sistema poc sostenible de fer música i que depenia de molta gent davant la qual havia de sotmetre’s d’una manera o una altra. “Després de tretze discos fent les coses com sempre tothom m’havia dit que s’havien de fer (amb discogràfica, mànager, editorial, distribuïdora, agent de premsa, etc.) i perdent molts diners, vaig decidir que no valia la pena seguir així”.
A l’hora de treure el seu catorzè treball, Vallvé va decidir que passaria a autoeditar-se. Tot i que això representava un gran risc, ho va veure com la millor opció per ser conseqüent amb ell mateix. “Volia sortir de la roda mercantil en què estava”. Amb molta feina darrere, va veure que era possible i, no només això, va aconseguir una cosa molt més important: “Curiosament, quan vaig deixar de fer les coses com sempre ens han dit que s’han de fer, de cop, vaig començar a viure de la música, dels meus discos. Vaig al·lucinar”.
Vallvé lliga el seu projecte musical a la seva persona en tots els aspectes. Als músics i tècnics que contracta per les gires, els paga segons la funció dins de l’equip i no cobren una quantitat fixa, com es fa normalment, sinó que tots reben un tant per cent del total. “Així, si la cosa va bé, tots cobrem més”, explica.
Ha renunciat a campanyes i concerts oferts per algunes entitats amb les quals ell no s’hauria sentit còmode treballant. “No tindria cap sentit cantar ‘En un somni estrany’ en un esdeveniment privat de directius de La Caixa, per molt que paguessin”. Vallvé ha aconseguit viure de la música i fer-ho de la manera com se sent més còmode, cosa que sembla gairebé impossible: “Tot i que molts cops és dur i no sempre és fàcil prendre segons quines decisions, a mi em compensa”.
Article publicat al número 437 de la ‘Directa’
