Ens trobem amb la periodista i historiadora xilena Nancy Guzmán a la plaça de Salvador Allende, a tocar del santuari de la Mare de Déu del Coll de Barcelona. Mentre passegem per les cases baixes de la falda del turó del Carmel, Guzmán recorda la seva tornada a Xile, l’any 1989, després d’onze anys d’exili a Colòmbia. Ens explica la seva feina com a periodista de mitjans comunitaris al barri de La Legua, antic bastió de l’esquerra convertit en un barri estigmatitzat pel narcotràfic i la delinqüència per obra i gràcia de la dictadura de Pinochet. Recorda, també, la seva antiga militància al Front d’Estudiants Revolucionaris –l’organització estudiantil xilena vinculada al Moviment d’Esquerra Revolucionària (MIR)–, la il·lusió que empenyia el jovent llatinoamericà d’aquells intensos anys seixanta i, inevitablement, acabem parlant de l’11 de setembre de 1973.
En aquesta plaça on som, cada 11 de setembre des de 1986, es fa un homenatge a la figura de Salvador Allende. Durant l’acte, s’acostuma a llegir el que fou el seu darrer discurs des del Palau de la Moneda, aquell que clou dient que té “la certeza que, por lo menos, habrá una lección moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición“. Què t’evoquen, avui, aquestes paraules?
Cal no oblidar –tot i que aquest fet molesti a molta gent– que, aquell 11 de setembre de 1973, Salvador Allende resisteix l’atac al Palau de la Moneda gairebé en solitari
Jo crec que aquest discurs de Salvador Allende és el moment més poètic i més lúcid de tota la seva trajectòria. I també, és clar, el més generós. Cal no oblidar –tot i que aquest fet molesti a molta gent– que, aquell 11 de setembre de 1973, Allende resisteix l’atac al Palau de la Moneda gairebé sol. Ja fa una pila d’anys, vaig fer un documental on explicava que només un grapat d’homes havien estat al costat del president en aquells moments crucials. Això no va ser ben rebut per la seva família ni pel Partit Socialista de Xile. Tanmateix, el fet és cert. A Santiago, la resistència contra el cop de Pinochet va ser molt precària. Al Palau de la Moneda, només van poder aguantar unes poques hores i, a la ciutat, la resistència no va durar més d’un dia.
Tenint en compte la força de les organitzacions populars xilenes, com s’explica la poca resistència que va trobar el cop?
En aquell moment, el Partit Comunista de Xile va abandonar completament el govern. Van arribar a dir que ells només passarien a l’acció si els militars tancaven el Congrés, com si no fos prou que estiguessin bombardejant el Palau de la Moneda o les fàbriques. Això va ser una traïció. No només a un projecte polític, sinó també a la persona que l’havia encapçalat. Allende era conscient d’aquesta falta de suport i tenia por que hi hagués una gran massacre als carrers. És per això que ell mateix crida els treballadors a no resistir. Per altra banda, malgrat la lucidesa amb què analitza la situació, té el somni, l’expectativa, que les morts no seran en va, que hi haurà un moment en què “se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor”, com diu al seu darrer discurs. Tristament, però, avui dia, encara no s’han obert aquestes grandes alamedas.
T’he sentit explicar que el bombardeig sobre el Palau de la Moneda tenia un component de posada en escena, que l’espectacularitat de les imatges era buscada…
Sí. Podem dir que el de Xile va ser el primer cop d’estat mediàtic. La imatge del Palau de la Moneda en flames es va veure a tot el món i va tenir un gran impacte. L’any 2003, vaig entrevistar el general Ballerino, mà dreta de Pinochet i figura clau de la transició xilena, i li vaig preguntar, 30 anys després dels fets, si el bombardeig havia estat necessari. Ell em va respondre que sí, que el bombardeig era necessari perquè tenia un component simbòlic. Les bombes sobre la Moneda eren la representació que la república i la democràcia xilena mai més no tornarien a ser el mateix. Aquell 11 de setembre va morir un tipus de democràcia i un tipus de república. No només a Xile, sinó a tot el món. I tot això va ser escenificat amb unes imatges que, de manera semblant a les de les torres bessones de Nova York, no hem parat de veure durant els darrers 40 anys. I, cada vegada que veiem les imatges del bombardeig, ens reforcen la idea que existeix un poder capaç d’esclafar la democràcia.
Quin era l’objectiu dels sectors socials que preparen i donen suport al cop?
Es volia reforçar la idea que el socialisme implicava decreixement econòmic, crisi social i violència. Així s’aconseguia justificar que era necessari substituir-lo pel capitalisme
L’objectiu era liquidar un model de país i fer-ne un de nou, que és el que encara tenim avui, basat en el neoliberalisme. El cop de Xile es produeix en un context de crisi mundial del sistema capitalista. El capitalisme, encapçalat pels Estats Units, necessitava rearticular-se i Xile era el país ideal per començar aquesta nova etapa. En primer lloc, perquè es llançava el missatge al món que l’experiment d’Allende i el socialisme en general eren un fracàs. Es volia reforçar la idea que el socialisme implicava decreixement econòmic, crisi social i, en última instància, violència. Així s’aconseguia justificar que era necessari tallar-lo d’arrel i substituir-lo per un model capitalista que comportaria ordre, estabilitat, creixement i consum. En aquest sentit, es pot afirmar que la caiguda del mur comença a Xile.
Aquesta necessitat del capitalisme d’acabar amb models alternatius té a veure amb el que està passant avui dia a països com el Brasil, l’Argentina o Veneçuela?
A Xile, la gent no en sap res, de les vagues massives que s’han fet a França; en canvi, saben perfectament què va passar als atemptats de Charlie Hebdo o de la sala Bataclan
Jo crec que el capitalisme cada cert temps necessita refundar-se i, avui, necessita concentrar més i més la riquesa i mantenir una part més gran de la població al marge dels recursos. El que estem vivint ara són els nous models de cop d’estat. L’Amèrica Llatina ja va ser castigada, adoctrinada i sotmesa. Avui, per tant, ja no hi ha una esquerra revolucionària i no cal fer cops com el de Xile al 73. El que s’aplica actualment és un nou model en què els líders tenen tots els atributs del neoliberalisme: joventut, energia, simpatia, pertinença a una classe social d’èxit… Ho podem veure en la manera de parlar, de vestir… Macri en seria un bon exemple. Per altra banda, avui, el joc violent continua i es practica a l’Orient Mitjà, a l’Àsia… El terrorisme juga un paper clau en aquest procés. A Xile, la gent no en sap res, de les darreres vagues massives que s’han fet a França; en canvi, saben perfectament el que va passar als atemptats de Charlie Hebdo o a la discoteca Bataclan. La doctrina del terrorisme funciona de la mateixa manera que va funcionar la doctrina de la seguretat nacional. Aleshores, qualsevol ciutadà amb determinades característiques era un subversiu i, per tant, mereixia la presó, la tortura i la mort. Avui, qualsevol ciutadà amb determinades característiques és terrorista i, per tant, mereix exactament el mateix.
Tornant al Xile dels anys setanta, quin paper va jugar la repressió en la imposició del nou model econòmic?
Per aconseguir imposar el model neoliberal, la dictadura va desmuntar tot l’esquelet econòmic, tot el teixit social i polític xilè. Es va eliminar físicament els sindicalistes, els estudiants, els dirigents de barri, camperols, polítics… Aquest nou país s’imposa per la via del terror. És la por la que fa que els ciutadans acabin acceptant submisament aquest nou model, que l’acabin interioritzant i que esdevingui part de la seva vida quotidiana. El que es va fer és instaurar un sistema pervers de repressió basat en els centres de tortura, on els subjectes viuen una experiència concentracionària, és a dir, un procés de degradació física i moral. Els centres de detenció clandestins estan concebuts precisament per això, la gent és privada de tots els seus sentits, no pots veure-hi, no pots moure’t, no pots tocar els teus companys. Es priva la gent fins i tot de les seves necessitats orgàniques bàsiques, de la mínima higiene. Et converteixen en una cosa sotmesa, a més, a l’arbitri d’unes persones armades que utilitzen aparells per fer-te sofrir a tu, als teus fills, a la teva família… Parlem d’un sofriment inenarrable que, sovint, acabava amb l’assassinat i la desaparició dels cossos, llançats al mar des d’helicòpters. Una desaparició, que és l’acte més abjecte perquè, finalment, és portar la mort més enllà de la mort. I, òbviament, tot això genera un terror què és absolut. És el terror per qui tens al teu costat, perquè aprens a tenir por que el teu company –què és qui et coneix, qui sap on viu la teva família– parli, et delati, expliqui el que feies com a militant… i això significava més tortura o la mort. Tot plegat acaba per crear una societat totalment individualista incapaç de construir projectes col·lectius.
Al Xile d’avui, encara són palpables els efectes d’aquest terror?
Per arribar a un president socialista, van caldre cent anys de construcció i desenvolupament, amb els seus avanços i retrocessos, del moviment obrer, estudiantil i camperol
I tant. Molta gent ha perdut l’esperança de construir una societat diferent, de construir alguna cosa amb els altres. I no només es van perdent les esperances, sinó també la pràctica, la dinàmica que permet lluitar col·lectivament. Cal tenir en compte que la lluita pel canvi social és un procés. A Xile, per arribar a tenir un president socialista, van caldre cent anys de construcció i desenvolupament –amb els seus avanços i retrocessos– del moviment obrer, estudiantil i camperol. Per posar un exemple, existia una sola central sindical i era molt i molt potent. Avui, en canvi, no només és molt feble, sinó que actua deslligada de la reivindicació d’altres sectors com pot ser el dels estudiants. Ja no existeix una visió unitària del projecte de transformació social; hi ha una segmentació que fa que cadascú s’ocupi de la seva parcel·la de poder. Tot el contrari del que existia abans del cop d’estat, quan molts actors treballaven conjuntament i se solidaritzaven amb les lluites d’uns i altres. Hi havia una visió de classe que avui dia no existeix. La dispersió de la força, l’atomització de la societat és el gran triomf del neoliberalisme.
Amb aquest panorama que dibuixes, quines són les dificultats a les quals s’enfronta qui treballa per la recuperació de la memòria?
La memòria sempre comporta un conflicte perquè moltes de les persones que van protagonitzar les lluites han anat canviant de manera de pensar amb el pas dels anys
La memòria és un tema enormement polític, és el record d’uns moments històrics que van colpejar molt fort una part de la societat, sobretot els sectors més desafavorits. Vista des d’aquesta perspectiva, la memòria sempre comporta un conflicte perquè moltes de les persones que van protagonitzar aquelles lluites han anat canviant la seva manera de pensar amb el pas dels anys. Per tant, avui, acomoden la història d’aquell passat al present. La necessitat d’explicar-se a elles mateixes el que són avui les porta a reelaborar el seu passat. A més, aquesta construcció de la memòria ha estat mediatitzada i s’ha imposat un model basat en la victimització. Sabem que les paraules construeixen realitat, per tant, si parlem de víctimes, eliminem la capacitat dels subjectes de pensar, posicionar-se i decidir què fer amb la seva vida.
Com creus que ens hi hem de referir, doncs?
Una víctima és algú a qui, circumstancialment, li va passar una desgràcia. Però un militant és algú que va decidir prendre una opció davant la realitat que l’envoltava i aquesta opció el va portar a viure una situació determinada. Això és difícil d’explicar quan la propaganda i la construcció de la memòria es fan des del punt de partida de la victimització perquè es trenca el fil conductor entre la pèrdua de totes aquestes persones i la seva aposta, fins a les darreres conseqüències, per la construcció d’un nou model de societat. El Museu de la Memòria de Santiago, per exemple, comença el seu relat amb l’arribada de Pinochet. No hi ha un relat previ, falten els perquès. És com si la dictadura hagués arribat com una desgràcia divina que va assolar el país fins que, un bon dia, es va acabar. No s’estableix la relació entre la lluita per construir una societat diferent i el cop d’estat.
Com a periodista que s’ha especialitzat, des de fa dècades, en la investigació de temàtiques relacionades amb els drets humans, quina opinió tens del paper que han jugat les organitzacions polítiques d’esquerres en la construcció de la memòria?
Jo crec que el procés va ser tan complex que, avui dia, totes tenen por de construir una memòria sobre el període de la dictadura. Durant la dictadura, dins les organitzacions, es van donar fenòmens com el de la infiltració, la traïció, la col·laboració… I tots aquests aspectes són molt difícils d’abordar. Tothom en parla en veu baixa, a la penombra, però no es parlen davant d’un micròfon perquè són de mal gust. A mi, em van criticar molt per un llibre que recollia les entrevistes que vaig fer a Osvaldo Romo, antic activista d’esquerres convertit en agent de la DINA. Fins i tot van tractar el meu llibre com un exemple de “memòria obscena”, d’una memòria que no s’ha de tocar. El contacte amb aquella persona que era la representació física del terror va ser molt dur, però era necessari difondre el seu testimoni per les dades que donava i perquè, tot i que sigui una memòria diferent de la meva, és part de la memòria.
I les organitzacions de drets humans? Com han evolucionat des de la transició fins avui?
L’Estat, mitjançant les subvencions, va començar a cooptar les organitzacions de drets humans que, durant la transició, eren molt grans i molt exigents
Malauradament, l’Estat ha aconseguit controlar aquests moviments, que, sobretot durant la transició, eren molt grans i molt exigents en les seves demandes de veritat i justícia. Fou aleshores quan l’Estat, mitjançant les ajudes econòmiques i les subvencions, els va començar a cooptar. Això es un procés lent, que es fa a través de recursos, viatges i trobades a diferents parts del món per trobar-se amb organitzacions similars o per conèixer altres indrets on s’han vulnerat els drets humans. Es comencen a instituir premis, reconeixements i, a poc a poc, es va creant una indústria a la qual només li falta desenvolupar el seu propi marxandatge. És el que jo anomeno la indústria dels drets humans. A Santiago, el mateix Museu de la Memòria és part d’un tour turístic, on ja és un punt més de visita juntament amb la catedral i altres monuments.
Què en penses, dels anomenats ‘espais per a la memòria’?
En aquest cas, el que s’ha fet es aplicar un model europeu que ja funciona des de fa temps als camps de concentració nazis. Espais de memòria convertits en espais de visita turística on s’explica la història oficial. Espais on hi ha gent que guanya diners passejant visitants, sobretot nord-americans. Se’ls explica com es va torturar la gent i, en alguns casos, se’ls mostren unes cambres de tortura que es van haver de construir de nou perquè els militars les havien tirat a terra. No són espais realment dedicats a la memòria. A Villa Grimaldi, per exemple, hi ha un escenari on es fan actes de tot tipus: presentacions de llibres, concerts… Per acabar-ho d’adobar, l’entorn d’aquest antic centre de tortura es va batejar amb el nom de Parque por la paz i molts dels que hi van no tenen ni idea del que va passar allí perquè, per a ells, no és més que un parc.
Quines han estat les conseqüències d’aquesta gestió dels espais de memòria en la lluita pels drets humans?
Doncs, molt negativa; perquè els que administren aquests indrets se n’acaben apoderant i construeixen la memòria al seu gust. A Xile, fins i tot un dels centres va acabar essent d’una família, es va constituir una fundació en què s’hereten els càrrecs de gestió i ningú més no hi pot participar. Són indrets que s’administren amb finalitats particulars i que responen a interessos privats o partidaris. Això ha generat que molta gent hagi marxat d’aquests espais. Molts dels que van treballar per la seva recuperació s’han anat retirant de la seva gestió; han marxat a casa seva amb la sensació de perdre l’últim que els quedava. Aquests indrets no han estat llocs d’unió, sinó de divisió d’unes organitzacions que, en el seu moment, eren molt potents.
L’anàlisi que fas et situa en una posició de soledat, de distanciament respecte a molts dels altres actors que treballen el tema de la memòria. És així?
Sí, és clar. (riu)
I com ho portes?
Amb dignitat. Crec que els que pensen diferent sempre tindran problemes en societats que han estat homogeneïtzades. I sempre tenen una doble feina: la de pensar què es pot fer per millorar la situació i la feina de convèncer els altres que potser pots estar equivocat, però que és important tenir la valentia de dir el que penses. Perquè és d’aquesta manera que avança la humanitat. O sigui, si no hagués estat per tots aquests homes i dones que plantejaven coses que als altres els semblaven de bojos, no hauríem canviat en molts aspectes… Parlem de gent a qui li deien –i encara li diuen: “Tu podries encaixar, viure bé en aquesta societat, per què t’entestes a no seguir el corrent?”. Però, jo, el que plantejo és: a què aspirem? A viure bé materialment? O aspirem a aconseguir que la societat on vivim algun dia sigui millor? Jo crec que aquesta és la part important.
