NoMo: Not Mother. El que no ets. El que no tens. El que no vius. Però tranquil·la, s’apressa a dir-te el senyor Google quan li preguntes per la ditxosa sigla, que les NoMo ens sembleu súper guais: segons la revista digital Nueva mujer, teniu un nivell cultural alt, ambició professional (el més important per a vosaltres és la vostra carrera, assegura), temps per anar al cine (això no ho diu però ho hauria de dir, ho sap tothom, no?, allò de “Ah, no tens fills… així, vas molt al cine, oi?”), i sobretot sobretot, esteu “lliures d’estereotips” i “teniu la ment oberta”.
M’ha fastiguejat tant com em fastigueja tanta carrera i tanta ambició professional en els textos que parlen de les NoMo
He de dir que m’ha cansat infinit la polèmica entorn de les declaracions i el show mediàtic de la periodista Samanta Villar sobre el seu embaràs i la seva maternitat. M’ha fastiguejat tant com em fastigueja tanta carrera i tanta ambició professional en els textos que parlen de les NoMo. Per sort per a mi, la guionista i escriptora Bárbara Alpuente ja ha posat una mica de seny enmig de tant de soroll amb el seu article “Dejadnos en paz”; em començava a passar com amb el sí o no a Mas o qualsevol altre tema d’aquells que ocupen les xarxes socials durant dies i dies i la pilota es fa grossa i sembla que tothom ha d’opinar perquè si no la seva vida no val la pena: m’agafaven ganes de posar-me en plan Pujol i cridar: “Voleu fer el favor de callar????!!!”. No volia afegir més soroll al rebombori, però és cert que hi ha un parell de coses que em rebenten, amagades sota les picabaralles i els judicis al voltant de la maternitat, i que em fan bola des de fa temps, i que tenen a veure amb l’etiqueta NoMo i el model de dona que s’inventen.
D’una banda, no em sembla gens innocent aquesta manera d’etiquetar des de la mancança, des del no-ser, les dones que escollim no tenir fills. Aquest “Not Mother”, aquest definir-nos des de la no-vivència, s’agreuja amb l’intent patètic d’uniformitzar-nos a totes les que no volem ser mares sota una imatge de dona que triomfa intel·lectualment i professionalment i que no és una feminista que menja nens perquè adora els seus nebots i que és molt lliure, sí, com si les dones que decideixen ser mares no ho fossin. (Això de la llibertat donaria per a un altre article, ho sé: no podem obviar que no parlem mai de decisions “lliures” de manera absoluta, perquè poques vegades no estan subjectes a condicionants estructurals, pors o projeccions que sovint se’ns escapen; però aquí diré lliure per dir ‘escollit des del propi voler i sentint que ningú no ens hi obliga’, subratllant aquest sentint, perquè al cap i a la fi és l’únic que tenim, i si hi donéssim gaires voltes, acabaríem decidint no decidir res a la vida, i no.) D’altra banda, m’inquieta la polarització brutal que s’està aplicant per categoritzar la vivència de les dones que han escollit ser mares: en un extrem, les mares penedides (tant les que escriuen llibres explicant-ho o graven shows mediàtics i exposen al món la seva experiència, com les que no diuen res i s’ho empassen i són infelices en secret), i a les antípodes, les mares felices de ser-ho (tant les que ho expressen com les que no ho diuen per por de semblar retrògrades). Com si la vivència de la maternitat no fos plural, com si no admetés matisos, gradacions o canvis.
El cas és que hi ha dones (diria que no sóc l’única) que no sentim que la nostra existència es defineixi en relació amb el fet de ser o no ser mare. Sé que la societat ens pregunta fins a la menopausa si de debò és aquest el nostre desig, sé que ens estigmatitza i ens amenaça amb la possibilitat de penedir-nos de la nostra decisió; però jo no vull una etiqueta que em defineixi des de la mancança com si el món de les dones basculés únicament entre aquestes dues realitats (la maternitat i la no-maternitat); i encara la vull menys si busca fonamentar la decisió de no tenir fills en motius racionals, capitalistes i pragmàtics que no tenen absolutament res a veure amb el desig (amb el voler, vull dir) de cadascuna. Perquè al cap i a la fi, les dones que escollim no ser mares no ho fem ni per la nostra carrera, ni per la vida nocturna, ni per no perdre’ns les estrenes al Verdi: escollim no ser mares simplement perquè no desitgem ser mares. I les dones que escullen ser mares, ho escullen perquè desitgen ser mares.
No vull una etiqueta que em defineixi des de la mancança com si el món de les dones basculés únicament entre la maternitat i la no-maternitat
I sí, em puc definir des de la mancança, que és des d’on la societat s’entesta a definir-nos: sense fills, sense parella, sense hipoteca, sense monovolum, sense cadenat per encadenar l’amor al Pont des Arts (Cèlia dixit), sense gos, sense gat, sense pedigrí de res, sense opinió de tot, sense xemeneia per als vespres d’hivern, sense apartament a la costa ni casa a la Cerdanya, sense mare. Però escullo definir-me des de la plenitud, des de tot allò que m’ha aportat cadascun dels camins que he escollit lliurement, des del meu voler profund, sentint que no m’hi obligava ningú: amb amor i amors, amb amant o amants segons la temporada, amb companyes de pis, amb Fordfi de 17 anys heretat, amb germans de sang i germans infinits, amb amigues que et cuiden quan t’ataquen els virus, amb nebodes i nebots i diumenges de menú i pare nonagenari, amb versos i silencis, desig i records, fantasmes i sexe.
Sóc els camins que he escollit, no els camins que he descartat.
