Per molt que ho repeteixin, cal contraposar-se amb força a la creença que el temps ho cura tot. Els actes de violència ocorreguts al nostre país el passat 1 d’octubre durant el referèndum constaten una vegada més la necessitat de desenvolupar més recursos al voltant de la prevenció psicològica i, en definitiva, a tota la salut mental, especialment en els casos on l’assetjament físic i l’impacte emocional es testifica en imatges arreu del món.
És així com l’ús de la força desproporcionada sobre la població esgrimeix un greu panorama d’estrès posttraumàtic que malauradament s’irradia tant a nivell transgeneracional, d’avis a nens, com interculturalment en diferents contextos socials. Ni l’edat ni la cultura poden fer de l’exposició a la violència un factor a menystenir, de manera que moltes persones poden esdevenir víctimes de la simptomatologia traumàtica de base primordialment emocional. Amb això, cal recordar aquí que la prevalença del trastorn d’estrès posttraumàtic (TEPT) se situa entre un 5-10% de la població general, amb especial incidència als infants.
Com a societat ens caldrà alguna cosa més que estratègia política per fer front al país que volem. Al capdavall, voler construir persones íntegres i amb capacitat per cuidar-se també és un repte difícil
Pel que fa a les nenes i nens menors de 7 anys, caldrà concretar la nostra resposta a les imatges que han pogut veure, i evitar donar més informació que pugui posar en dubte la seva seguretat i la del seu entorn. No és aconsellable introduir paraules o expressions informals que dugin una càrrega desconfirmadora o agressiva. Caldrà afrontar aquestes situacions amb serenitat i mostrar tota la calma possible tant en el missatge verbal, més cognitiu, o com en el no verbal, més emocional.
Amb les més grans, la nostra reacció pot consistir a donar més informació amb l’objectiu de posar més llum a la tristesa i ràbia inherent a la impotència que produeix ser espectadora d’una situació profundament involutiva, injusta i traumàtica. Lluny de voler dissimular la realitat, haurà de ser en aquestes estones on les persones adultes tinguem el valor, també, d’escapar-nos del soroll i del clima de violència per buscar espais de seguretat i cuidar-se, respirar, oxigenar-se i compartir no solament la visió del conflicte sinó també del sofriment que tenim en comú: és imprescindible no aïllar aquesta reacció. En qualsevol cas, la possibilitat de servir-nos de la psicologia pot ajudar-nos a totes a prendre distància d’uns esdeveniments que cal integrar en la nostra història.
No, el temps no ho cura tot, i com a societat ens caldrà alguna cosa més que estratègia política per fer front al país que volem. Al capdavall, voler construir persones íntegres i amb capacitat per cuidar-se també és un repte difícil. No defallim en això.
L’autor és escriptor, psicòleg i membre de l’associació Cuidando.
