Ergueu no patamar quatro paredes sólidas
Tijolo com tijolo num desenho mágico
Seus olhos embotados de cimento e lágrima
Construçao. Chico Buarque
On posarem els nostres cossos? En quin metre quadrat? Entre quines quatre parets? En quina d’elles podrem penjar-hi un mirallet per veure’ns-hi cada matí i reconèixer-nos cada vespre en tornar a casa? En quina d’elles podrem penjar-hi una fotografia de gent estimada? Tindran sostre, oi, les quatre parets? Ja ho dubtem. I ens tornem a preguntar: Tindran sostre? Ens aixoplugarà de la que està caient? Però seguim dubtant, perquè aquesta vida, ja ho sabem, és líquida com la pluja que caurà.
Dubtem però anem remenant argamassa dins un cubell, estratègies per cercar solidesa entre tanta fragilitat. Dubtem i serrem fusta. Fusta sòlida per construir bastides que ens permetin habilitar, construir, quatre parets sòlides, un sostre, un espai segur del qual entrar i sortir, cambres pròpies, un lloc de descans, de cura, reflexió i intimitat, res més.
Poc s’imaginaven les nostres mares, àvies i besàvies, que ens somriuen en blanc i negre, que el tema d’on ficar els nostres cossos seria tan central, tan dramàtic, tan decisiu
Dubtem i mirem les fotografies que anem movent de paret en paret, de barri en barri, de ciutat en ciutat. Poc s’imaginaven les nostres mares, àvies i besàvies, que ens somriuen en blanc i negre, que el tema d’on ficar els nostres cossos seria tan central, tan dramàtic, tan decisiu. Que seria el metre quadrat a la ciutat la nova font de riquesa per a uns pocs, d’extracció, per a uns molts.
Dubtem, remenem l’argamassa, construïm bastides, mirem les fotografies. Les de 1931 parlen d’una vaga de lloguers a Barcelona. Les instantànies d’avui parlen d’un Sindicat de llogateres que just neix aquests dies a la ciutat. Remenem l’argamassa, construïm bastides… aixecarem quatre parets sòlides? Tindrem més sort que el constructor que cantava Chico Buarque? Que els protagonistes de la Casa tomada de Cortázar? Un calfred em recorre l’esquena en rellegir el final de l’inquietant conte sobre els dos germans que van recloent-se cada cop en menys cambres de casa seva perquè algú -o una força estranya i mai visible- va prenent-los espai:
De noche siento sed, y antes de acostarnos le dije a Irene que iba hasta la cocina a servirme un vaso de agua. Desde la puerta del dormitorio (ella tejía) oí ruido en la cocina (…). Nos quedamos escuchando los ruidos, notando claramente que eran de este lado de la puerta de roble, en la cocina y el baño, o en el pasillo mismo donde empezaba el codo casi al lado nuestro.
No nos miramos siquiera. Apreté el brazo de Irene y la hice correr conmigo hasta la puerta cancel, sin volvernos hacia atrás. Los ruidos se oían más fuerte pero siempre sordos, a espaldas nuestras. Cerré de un golpe la cancel y nos quedamos en el zaguán. Ahora no se oía nada.
-Han tomado esta parte -dijo Irene. El tejido le colgaba de las manos y las hebras iban hasta la cancel y se perdían debajo. Cuando vio que los ovillos habían quedado del otro lado, soltó el tejido sin mirarlo.
-¿Tuviste tiempo de traer alguna cosa? -le pregunté inútilmente.
-No, nada.
Estábamos con lo puesto. Me acordé de los quince mil pesos en el armario de mi dormitorio. Ya era tarde ahora.
Como me quedaba el reloj pulsera, vi que eran las once de la noche. Rodeé con mi brazo la cintura de Irene (yo creo que ella estaba llorando) y salimos así a la calle. Antes de alejarnos tuve lástima, cerré bien la puerta de entrada y tiré la llave a la alcantarilla. No fuese que a algún pobre diablo se le ocurriera robar y se metiera en la casa, a esa hora y con la casa tomada.
Remenem l’argamassa, construïm bastides, mirem fotografies. Mentrestant, caldrà escoltar Chico Buarque i tantes d’altres, que necessitarem que la música ens acompanyi. Caldrà llegir Cortázar i tantes altres, que necessitem la paraula per entreveure mons possibles, espais possibles, llocs on posar i on no posar les nostres ments i els nostres cossos, determinar quines cases estan tomadas i quines d’elles podem retomar de nou.
