Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Óscar Martínez: “Tant l’amor com l’odi són dos extrems que compliquen el periodisme”

Oscar Martinez, peridodista salvadoreny de El Faro. / Miguel Lopez Mallach

Personatges, documents, escenes i descobriments. Així és com Óscar Martínez s’organitza les històries periodístiques abans de posar-se a escriure. La seva manera de parlar ja dona pistes sobre la seva escriptura: bona narrativa que interroga i insisteix en els perquès. El Faro, el mitjà salvadoreny on treballa, aconsegueix amb escreix el que Martínez considera imprescindible per a un bon periodisme: “Allò important ha de ser interessant”. Nascut el 1998, El Faro va ser pioner del periodisme digital, i ara és tot un referent en la cobertura de la violència regional –a través del projecte “Sala Negra”–, les migracions i les mares. Óscar Martínez, premiat en diverses ocasions, ens endinsa al Salvador, les històries, els riscos que les assetgen i les maneres d’explicar-les.

Soledat, fugida i bogeria són les fases per les quals transita el teu llibre Una historia de violencia. Et refereixes a absència d’Estat, el que genera en les societats i l’abandonament del país. Com comença aquesta soledat?

Totes les cròniques estan escrites a partir del 2011, quan ja havien succeït molts processos. Els plans de mà dura de la dreta salvadorenya havien aconseguit els seus efectes i l’Estat s’havia retirat de moltes comunitats, on s’havia cultivat una presència forta de bandes. “Soledat” és un capítol sobre l’absència de l’Estat, sobre allò que passa quan un Estat va jugar un paper catastròfic quan va poder actuar i després es va retirar. Tot seguit em pregunto què es cou enmig d’aquesta absència. És una idea que portava al cap des de Mèxic, quan amb el projecte “En el camino” vam conviure amb la soledat dels migrants. Vaig veure un govern clarament mafiós. A Mèxic hi havia una impunitat poderosa, unes regles clares.

Com l’absència d’Estat toca la vida de les persones?

“Quan en un lloc l’absència d’Estat, el desemparament de certa població, ha arribat a tal nivell que inclús hi ha una demarcació diferent, és obvi qui té les regnes”

Al Salvador, Guatemala i Hondures, a les zones de bandes, hi ha gent que ha començat a assumir que viu sota governs criminals. Molta gent al Salvador no viu en un país, sinó en trossos d’un país. Només poden transitar per zones controlades per la Mara Salvatrucha, perquè hi ha un risc de ser assassinats només pel fet de pertànyer a aquella zona. Quan en un lloc l’absència d’Estat, el desemparament de certa població, ha arribat a tal nivell que inclús hi ha una demarcació diferent, és obvi qui té les regnes. Al Salvador hi ha fronteres invisibles que la gent té presents, geografies que saben que no han de trepitjar i despeses extra per evitar determinades rutes. No només és absència d’Estat, sinó directament desemparament. En diem valeverguismo [despreocupació, indiferència, desinterès].

A El Faro parleu de “govern de les bandes”. Quins són els vasos comunicants amb aquest “Estat absent”?

Les bandes mai han sigut un grup de poder organitzat, ni amb el poder econòmic d’un càrtel –encara que Trump els hagi anomenat així. Han tingut contacte amb l’Estat a escala local. N’hi ha que inclús han tingut el control del servei d’escombraries a certes ciutats, com la màfia italiana però a menor escala. També han aconseguit infiltrar-se en policia i exèrcit als nivells més baixos. Però no havien tingut contacte amb l’Estat fins que aquest les va buscar. El 2012, sota un govern d’esquerres, l’FMLN [Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional] fa un pacte amb les bandes: millores carceràries –algunes molt dubtoses, fregant la il·legalitat– a canvi de reducció d’homicidis. L’herència de la dreta és el país més homicida del planeta i el primer deute de l’esquerra és transformar-ho. Però, en no aconseguir-ho amb polítiques repressives, un ministre proposa negociar amb les bandes. El pacte funciona, els homicidis es desplomen, entre el 2011 i el 2015 hi ha un descens molt marcat.

Un descens fruit d’un intercanvi que no ataca l’arrel del problema…

Les bandes continuaven extorsionant, brincant [ingressar en una banda mitjançant el ritual de rebre una pallissa dels seus membres], etc. El Govern no va tenir la valentia d’anunciar el pacte a la població, sinó que va sortir negant-lo. Es van inventar que hi hauria un atemptat amb míssils a les presons d’alta seguretat i que havien de traslladar els presos a centres de menor seguretat. Fins que mesos després ho reconeixen a El Faro. Hem publicat vídeos de Benito Lara [Ministre de Justícia i de Seguretat Pública] i de qui ara ha guanyat les eleccions a San Salvador, Ernesto Muyshondt, reunits amb membres de bandes a qui ofereixen pactes per guanyar el suport a determinats partits polítics. Hi ha denúncies en algunes comunitats, on inclús els membres de les bandes van decomissar carnets d’identitat.

Per què l’Estat no va ser transparent amb les negociacions?

La gent no creu en polítiques de reinserció, té molt present la repressió com a manera de resoldre els problemes. Però hi ha una explicació més de fons. Diuen que som una societat violenta, però és que la gent de la meva generació, sobretot d’estrats populars, no coneixem què és la pau, mai hem viscut en pau. Vam néixer en la guerra i després vam viure una postguerra molt violenta. El Salvador és un dels països més homicides del planeta Terra. Hi ha coses que la nostra societat no sap executar i tenim una classe política que mai va lluitar per instal·lar polítiques de reconciliació, de perdó, etc. La primera vegada que les bandes entren a l’ull de l’Estat, el primer que es fa és crear un pla que es deia “Mano dura” i després, tot i que no va funcionar, se’n crea un altre que es diu “Súper mano dura”. No sorgeixen noves maneres d’entendre la vida, ni des de la política ni des de la història del país. Gran part de la societat salvadorenya no sap com executar la pau, només el litigi. No estem bojos, som una societat a la qual mai s’ha fet cap altra oferta.

Els Estats Units han contribuït a configurar “una història de violència” del Salvador?

“La Mara Salvatrucha neix als Estats Units com un mecanisme de defensa d’uns joves: fugien de la violència i van arribar a un lloc on se’ls va preguntar si sabien exercir-la”

Em sorprèn el cinisme amb què els Estats Units plantegen mesures com la deportació de comunitats com la salvadorenya, quan tornen a sorgir brots de les bandes. Com si simplement les haguessin heretat de nosaltres. Els Estats Units van finançar una guerra civil perquè, després del triomf del sandinisme a Nicaragua, no volien que Centreamèrica es convertís en una “corbata” comunista. Al Salvador, amb un exèrcit repressor, van arribar a invertir un milió de dòlars diaris durant un temps. Va haver-hi militars involucrats en l’assassinat de Monsenyor Romero el 1980 i l’any següent es va produir la massacre d’El Mozote [prop d’un miler d’assassinats de població civil per part del batalló Atlácatl, format per la CIA]. Les presons clandestines i els aparells d’intel·ligència torturadors van funcionar des de l’inici. Els Estats Units no poden dir, com va fer el 1989, després de l’assassinat de jesuïtes a la universitat, que no sabia que estava finançant un estat repressor, assassí, torturador, que va generar que milers de persones fugissin als Estats Units. No només guerrejaven els salvadorenys, sinó altres interessos, i van decidir fer-ho al nostre país. Aquests joves no van trobar alternatives reals als Estats Units, sinó que se’ls va oferir viure en guetos hiperviolents. La Mara Salvatrucha neix com un mecanisme de defensa d’uns joves: fugien de la violència i van arribar a un lloc on se’ls va preguntar si sabien exercir-la. Que després es tracti aquest problema com quelcom extern és cínic.
Aleshores, les bandes van néixer als Estats Units, contràriament al relat “oficial”.

Fins i tot tenim presidents salvadorenys que diuen que la Mara Salvatrucha va néixer al Salvador. És el principal problema de la societat i els polítics no s’han ocupat ni d’intentar entendre’l. Precisament, el reportatge que vam fer i vam publicar amb vosaltres [La Mara derrota els Estats Units a Long Island] intentava posar en la dimensió ajustada allò que s’estava denunciant de manera exagerada. No pot haver-hi solució a un problema que no existeix. Trump els ha anomenat càrtels de la màfia, parla d’una banda transnacional que opera de manera hipercoordinada; però, en realitat, tot i que són nois amb capacitat d’executar violència extrema, estan perduts i tenen una coordinació molt precària. Amb retòriques falses acabes agreujant el problema. Les bandes eren un grup molt dèbil, però totes les polítiques violentes les van anar convertint en un grup poderós. La de Long Island és la història de com ens confonen amb aquesta i amb tantes altres coses.

I, en tot cas, amb deportacions tampoc no han aconseguit solucionar el problema.

“Quan els Estats Units van començar amb les deportacions com a mecanisme de combat contra les bandes, a finals de la dècada dels 80, només eren 4.000, però ara en són 60.000 al Salvador. Només eren a Califòrnia, ara són a 40 estats”

Eliminem les raons humanistes, pensem en les pràctiques. Quan els Estats Units van començar amb les deportacions com a mecanisme de combat contra les bandes, a finals de la dècada dels 80, només eren 4.000, però ara en són 60.000 al Salvador. Només eren a Califòrnia, ara són a 40 estats. No hi ha cap element històric que indiqui que així es trobarà una solució. Per tant, aquesta resposta no només és perversa, sinó que també és estúpida. Les societats estan desinformades, els missatges racistes han calat i la història importa una merda.

Els joves que entren a les bandes realment ho escullen?

Tinc dubtes importants sobre la naturalesa humana. La meva tasca és explicar, no justificar persones. Però, per exemple, per escriure el llibre El Niño, sobre un sicari de la Mara Salvatrucha, el meu germà Juan i jo hem hagut d’entendre el seu dia a dia i el seu passat. Quan veus la vida de Miguel Ángel Tobar –el Niño– entens quins factors van configurar-lo i el van dur cap allà. Però també és cert que molta altra gent ha viscut el mateix i no és així. No sé si és determinant, no sé si no hi havia una altra opció, el que sí que sé és que tots els membres de bandes que jo conec tenien un passat de merda. Ningú venia d’una casa bona, d’una família decent que els estimés i d’una vida plena. Han tingut vides horribles que cap nen hauria de viure.

La teva història d’infantesa explica alguna cosa del país on vius?

Els meus pares tenien molta proximitat amb els moviments d’esquerres, amb la guerrilla, fins al punt de col·laborar amb organitzacions guerrilleres. I, en contrast, el meu tiet era Roberto D’Aubuisson, el gran assassí de la guerra i autor intel·lectual de l’assassinat de Monsenyor Romero. Hi havia moltes famílies que estaven dividides així. Jo crec que sí, que, com a moltes famílies, la consciència social dels meus pares ens va posar ràpidament en el flow del conflicte. Els tres germans vam tenir molta consciència que havíem nascut en una guerra i que el Salvador era un país en conflicte. Que hi havia un govern dolent que assassinava la gent i la torturava i altra gent que lluitava contra això. Fins i tot vaig viatjar a campaments guerrillers, concretament al de San José Las Flores. Tenir tots aquests actors al voltant t’injectava dosis de realitat nacional amb què creixies i t’anaves posicionant. Fins i tot imagina’t a què jugaves: reproduíem la guerrilla i el Govern, i ja imagines qui era el dolent…

I després, per què vas triar el periodisme?

No sé què va desfermar la vocació. De fet, els tres germans ens dediquem al mateix: expliquem la violència de forma escrita. Jo crec que el factor comú són els nostres pares. Hi havia una consciència social sobre la taula cada dia i un impuls per no esdevenir passius. Ens van inculcar la lectura, rigorosament, des de petits. Era igual què llegissis però havies de llegir.

En totes les històries que expliques com a periodista, les fonts són de les coses més importants i fràgils. Al Salvador, parlar amb un mitjà garanteix protecció o suposa un risc?

“Quan escrivia El Salvador es un buen lugar para matar, vaig demanar als jutges que fessin una compilació només dels cinc anys d’un jutjat per saber quants testimonis s’havien perdut en els seus judicis i vaig reunir dotze casos”

Al Salvador ni les fonts formals estan protegides. A Miguel Ángel Tobar, el Niño de Hollywood, l’assassinen sent testimoni protegit, al carrer, com un gos. Quan escrivia El Salvador es un buen lugar para matar, vaig demanar als jutges que fessin una compilació només dels cinc anys d’un jutjat per saber quants testimonis s’havien perdut en els seus judicis i vaig reunir dotze casos on constava: “No va tornar a aparèixer”, “No trobem el seu parador”. La mort campa com quelcom comú. A El Faro hem tingut molts problemes amb la protecció de fonts. Hem patit persecució d’agents d’intel·ligència de l’Estat i tenim fonts que han estat assassinades. El desembre van matar tres nois d’una família amb qui El Faro portava temps parlant. Vam haver de desvetllar les nostres fonts quan el germà menor, que havia format part d’una banda, estava a punt de morir. Ens havia trucat la família per dur-lo a l’hospital i vam trobar la policia quan anàvem a socórrer-lo. Mesos després, el van assassinar de forma brutal. El Faro portava temps denunciant que l’Estat s’havia convertit en una banda més. També van amenaçar Consuelo Hernández, una dona que en un judici es va atrevir a denunciar la policia, en el primer cas públic de massacres policials. Va ser a San Blas, on vuit assassinats van ser venuts com un enfrontament. La policia –cada vegada més– s’ha convertit en un organisme armat difícil de controlar, que està disposat a tot.

I creieu que heu posat en risc algú?

El que et puc dir és que en molts casos hem de reaccionar de forma extrema. Tenim un protocol. Sempre ens hem assessorat amb organitzacions per oferir, fins i tot, l’opció de sortir del país. Sempre hem actuat amb la urgència i amb la determinació de les fonts que ens parlen. Normalment tenim èxit a l’hora d’ocultar la identitat de les nostres fonts, però en alguns casos ha estat impossible i la història ha anat molt malament…

Quan treballes amb una font, t’hi apropes emocionalment. Els sentiments poden posar en risc les investigacions periodístiques?

“Si bé algunes situacions m’omplen de ràbia, difícilment et puc dir que hagi estimat o odiat algú intensament en una cobertura. Intento prendre’m seriosament el treball. Èticament has de protegir les fonts i èticament també has de procurar justícia si les maten”

Crec que estic fet per a això; no tinc un problema gaire gran per gestionar les emocions… Tant l’amor com l’odi són dos extrems que compliquen el periodisme. Si odies una font, és difícil que siguis honest, que vagis a buscar una resposta honesta, i és possible que vulguis fer passar un mal moment a algú, inclús sense proves. I si l’estimes, és difícil que l’increpis, que treguis conclusions reals d’una conversa honesta. Jo poques vegades estic en un dels dos extrems. Si bé algunes situacions m’omplen de ràbia, difícilment et puc dir que hagi estimat o odiat algú intensament en una cobertura. Intento prendre’m seriosament el treball. Èticament has de protegir les fonts i èticament també has de procurar justícia si les maten.

Encara que sigui a poc a poc, el periodisme transforma?

Si cregués que el periodisme no té possibilitats de canviar coses, no m’hi dedicaria. A mi no em sembla que aquest és l’ofici més bonic del món, em sembla més bonic tenir un hotel a la costa d’Oaxaca. Un dels meus objectius és influir en la vida de les persones, traient de circulació corruptes. M’interessa que el periodisme serveixi per esclarir i procurar justícia, però també espero que explicar una història complexa obri la possibilitat de colar-se en les polítiques públiques. No aspiro a fer un periodisme dissociat d’efectes pràctics, tot i que alguns col·legues diuen que és ingenu pensar així. Però cal recordar que el periodisme ha començat amb la fi de guerres o ha aclarit massacres com El Mozote. Qui hauria dit a alguns periodistes que s’utilitzarien els materials contra l’assassí guatemalenc Ríos Montt en el judici, anys després, o a uns altres que acabarien fent fora un president a través del cas Watergate…

Què ha aconseguit El Faro?

“Som els primers que hem denunciat que la policia s’ha convertit en un grup criminal. I hem aconseguit una altra cosa: que les societats s’entenguin millor”

Posar en el punt de mira la corrupció, que s’obrin processos i investigacions formals. Ha explicat processos de violència. Som els primers que hem denunciat que la policia s’ha convertit en un grup criminal. I hem aconseguit una altra cosa –perquè no dic que l’única funció sigui anar empresonant gent–, que les societats s’entenguin millor. Ningú al Salvador havia volgut explicar les bandes, ni es va atrevir a seguir el procés de la treva com El Faro, ni a fer una investigació d’un càrtel com el de Texas, ni a investigar la mort de Monsenyor Romero. Crec que hem aconseguit obrir procediments de justícia formal i alhora hem contribuït a un millor relat sobre l’Amèrica del Nord.

Amb tot, convius amb la por?

Al Salvador vivim amb molta cautela. Mirem molt, de reüll, qui tens darrere, qui t’està escoltant, on deixes el telèfon… Hi ha coses que et continuen sacsejant quan les veus i intento no pensar-hi tant perquè no m’inhibeixi les possibilitats de fer processos més meditats. Tenim col·legues que han arribat a punts de col·lapse major en cobertures. No només hi ha por que et passi alguna cosa, sinó quan un col·lega entra en algun “territori comanxe”. La por, com l’amor, són posicions poc estratègiques. Són llocs molt dolents per elaborar un pla. Necessites lluitar contra això perquè no t’impossibiliti estratègies, relacions que has de cuidar per no caure en una trampa o per no posar ningú en un problema. I a El Faro estem molt pendents els uns dels altres. Alhora són diverses les denúncies que hem interposat a la Fiscalia i la Procuradoria de Drets Humans per assetjament
a periodistes o detencions il·legals a les carreteres

Article publicat al número 453 de la ‘Directa’

 

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU
;