Fa unes setmanes, Marina Garcés deia que les eleccions del 21-D “no s’han celebrat, s’han imposat. I no s’han guanyat, s’han combatut”. Com es van combatre el 20-S, l’1-O, el 3 i el 8-O. I tants altres dies. Doncs bé, quin és el paisatge després d’aquestes batalles i, concretament, després del 21-D?
El més important, a més de la seva il·legalitat, és que les eleccions del 21-D es van plantejar, totalment, des d’una perspectiva molt polaritzada entre la disjuntiva Catalunya republicana o Espanya monàrquica i constitucionalista. Les qüestions sobre les polítiques econòmiques i socials o sobre la regeneració democràtica van quedar totalment bescantades, malgrat els esforços d’algunes forces d’esquerres. D’aquí, en part, les dificultats per analitzar els resultats des de la dicotomia dreta-esquerra.
El més important, a més de la seva il·legalitat, és que les eleccions del 21-D es van plantejar, totalment, des d’una perspectiva molt polaritzada entre la disjuntiva Catalunya republicana o Espanya monàrquica i constitucionalista
En aquest context, i amb un augment dels votants totals, respecte el 2015, de més de 230 mil, el 5,3%, les forces nacionalistes (C’s, PSC, PP) -les del règim del 78 i del constitucionalisme monàrquic postfranquista- van aconseguir mobilitzar quasi 187 mil votants nous, un 10,9% més que el 2015. Mentrestant, les forces republicanes (JxC, ERC, CUP) augmentaven en 111,5 mil votants nous, un 5,7%. Finalment, els equidistants de CeC-P perdien quasi 44 mil vots, prop d’un 12%. Les forces nacionalistes van aconseguir mobilitzar un nombre important de vots nous, però les forces republicanes també, fins i tot en alguns municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona. Cauen els mites, tant que un augment important de la participació electoral només afavoriria els nacionalistes espanyols, com també que els republicans ja havien arribat al seu sostre a les zones metropolitanes.
Un altre element important, molt poc considerat, és que la mobilització de nous votants, tant per part de les forces nacionalistes com de les republicanes, i la polarització del vot, van ser molt més importants el 2015 que no pas ara. Així, el 2015, respecte al 2012, amb un augment total dels vots de més de 460 mil, un 12,6%, els nacionalistes varen augmentar en més de 337 mil, un 26,5%, mentre que els republicans ho feien en quasi 226 mil, pràcticament un 13%, i finalment els equidistants en quasi 8 mil vots, un 2,2%.
En el bloc republicà ha quedat al davant JxC, una llista feta a corre-cuita, amb l’avantatge de tenir com a cap de llista el president del govern destituït il·legalment i il·legítimament que ha pogut participar a la campanya electoral des de Brussel·les
Dintre del bloc dels nacionalistes, el 21-D els poders fàctics de l’estat (IBEX 35, mitjans de comunicació, aparells de l’estat, etc.) varen posar tots els ous (que varen ser molt abundants) en una sola cistella, la de C’s. De fet, és l’únic partit d’aquest bloc que veu augmentar els seu nombre de vots totals i d’escons. En canvi, el PP té una sagnia de vots i d’escons impressionant. I el PSC que guanya un escó i aparentment uns 82 mil vots, en realitat (si sumem els vots de 2015 de PSC i Unió ja que ara es presentaven junts), ha perdut quasi 21 mil vots en relació al 2015.
En el bloc republicà ha quedat al davant JxC, una llista feta a corre-cuita, amb l’avantatge de tenir com a cap de llista el president del govern destituït il·legalment i il·legítimament que, d’altra banda, ha pogut participar a la campanya electoral des de Brussel·les; ha fet molt bons resultats sobretot a la Catalunya interior, i particularment a les circumscripcions de Girona i Lleida. Molt a prop ha quedat ERC, tant en vots com en escons, (amb l’inconvenient de tenir el cap de llista a la presó) que, d’altra banda, ha quedat segona a totes les circumscripcions i amb un augment molt important del vot, especialment i significativament a les poblacions de les àrees metropolitanes. Ambdós partits han tret profit de la polarització de la campanya i la tendència al vot útil.
Finalment, la CUP ha perdut un nombre significatiu de vots i d’escons per diversos factors: una part del vot del 2015, si no hagués existit JxS, probablement hagués anat a ERC; la campanya del 21-D ha estat molt condicionada pel vot útil degut a la polarització i a l’exili o empresonament d’una part del govern legítim. Amb tot, la CUP fidelitza quasi 195 mil vots, un 54% més que el 2012, i més que els que treu el PP.
No hi ha una sola dreta o una sola esquerra, i alguns partits que tradicionalment es consideraven en una banda ara semblen estar a l’altra. Per parlar-ne, ens hem de fixar sobretot en les polítiques econòmiques, socials i de regeneració democràtica i lluita contra la corrupció
Ja s’ha assenyalat abans la dificultat d’analitzar els resultats des de la perspectiva esquerra-dreta degut a la gran polarització. D’altra banda, no hi ha una sola dreta o una sola esquerra, i alguns partits que tradicionalment es consideraven en una banda ara semblen estar a l’altra. Per parlar de l’eix esquerra-dreta, ens hem de fixar sobretot en les polítiques econòmiques, socials i de regeneració democràtica i lluita contra la corrupció. Només alguns apunts en aquest sentit.
Ja fa molt temps que el PSOE ha dut a terme unes polítiques econòmiques i socials o de regeneració democràtica molt semblants a les de la dreta (l’extrem centre) i no poden ser considerats ja d’esquerres: són el liberalisme “social”. No hi ha massa dubtes en què tant el PP com C’s formarien part del grup dels conservadors liberals de dreta. Més complicat resulta classificar JxC, amb una llista de gent força diversa; tanmateix, si s’analitza el currículum dels diputats escollits, amb contades excepcions, són ex consellers del PDeCAT, ex càrrecs de confiança de governs, autonòmics o locals, de CDC o del PDeCAT, i/o persones de confiança personal de Puigdemont. Per tant, probablement es podria dir que són liberals, des del centre dreta al centre esquerra. Pel que fa a ERC, tot i que el seu líder va dir públicament que són els “true liberals”, hi coexisteixen diferents sensibilitats de la socialdemocràcia, sabent que la tradició de les socialdemocràcies nòrdiques o britàniques és força diferent de la d’Alemanya o França. Pel que fa a CeC-Podem també hi conviuen diferents tendències, però la majoritària es mou també en l’àmbit de la socialdemocràcia d’esquerra, encara que amb una minoritària que es defineix com a anticapitalista. Finalment, pel que fa a la CUP, on hi coexisteixen també diferents trajectòries, des de la perspectiva de les polítiques econòmiques, socials i de regeneració democràtica, crec que se la pot considerar globalment com a radicalment anticapitalista.
