Cada any, durant el Dia de Jerusalem, milers d’israelianes desfilen pels carrers de la ciutat vella d’aquesta localitat. Recorden “l’alliberament i la reunificació” de la seva “capital indivisible”, “un regal de Déu de la Guerra dels Sis Dies (juny de 1967)” afirma Amihai, un jueu ultraortodox de Jerusalem. Durant aquesta ofensiva, fa 50 anys, l’exèrcit israelià va ocupar la part est de Jerusalem, Cisjordània, Gaza, la península egípcia del Sinaí i els alts del Golan sirians. Després de firmar la pau amb Egipte, el 1979, Israel va retornar el Sinaí, però va annexionar Jerusalem est (1980) –que el poble palestí reclama com a capital del seu futur Estat– i el Golan (1981).
El dret internacional considera il·legals aquestes annexions i l’ocupació dels territoris palestins de Cisjordània i Gaza. El primer d’aquests territoris està regit per la llei militar israeliana; al segon va deixar d’aplicar-se aquesta legislació quan Israel va retirar-ne l’exèrcit i les colònies el 2005. No obstant això, Gaza està sotmesa a un bloqueig per terra, mar i aire. La llei internacional determina que la potència ocupant ha d’administrar el territori ocupat en benefici de la població que hi viu i fer-se càrrec de les seves necessitats, però Israel no compleix les normes.
La política israeliana d’ocupació està marcada per la violació dels drets humans, denunciada reiteradament per organismes internacionals i ONG locals. La confiscació de terres, l’apropiació de recursos com l’aigua i la construcció de colònies israelianes són alguns dels factors més visibles d’aquesta ocupació. Segons dades de 2016 de l’ONG israeliana B’Tselem, a Cisjordània, hi ha 127 assentaments israelians construïts amb l’aprovació del govern (sense incloure les colònies dins d’Hebron). A Jerusalem est, hi ha quinze colònies en forma de barris i diverses cases individuals de colons. A més, a Cisjordània, hi ha un centenar d’assentaments, anomenats outpost, que no estan reconeguts pel govern israelià, tot i que molts s’han aixecat amb ajuda oficial. Alguns s’han demolit per ordre judicial perquè es trobaven en terra privada palestina; és el cas d’Amona, enderrocat el febrer passat.
L’ONG israeliana Yesh Din denuncia que el govern ha legalitzat –o està en procés de fer-ho– un terç dels outpost de manera retroactiva. El febrer passat, el Parlament israelià (Knesset) va aprovar la llei de regularització per legalitzar prop de 4.000 habitatges de colons jueus construïts a 53 outpost, en terra palestina privada.
Segons dades de B’Tselem i l’Oficina Central d’Estadístiques d’Israel, prop de 588.000 colons viuen a Cisjordània i Jerusalem est. A la ciutat d’Hebron, 850 colons viuen al casc antic atrinxerats i protegits per centenars de soldats i policies de fronteres. “Els colons m’amenacen sovint, em truquen per telèfon i em diuen que em mataran, que faran mal a la meva família. Han demanat a l’exèrcit i a l’administració (israeliana) que m’apliquin la detenció administrativa (sense càrrecs ni judici). M’han arrestat un munt de vegades i m’han portat a judici en un tribunal militar”, explica Issa Amro, activista pro drets humans d’Hebron i partidari de la resistència no violenta a l’ocupació. La repressió militar i policial que du a terme Israel als territoris ocupats implica arrestos arbitraris i mesures com la detenció administrativa.
Fragmentació, tutela i control
A Cisjordània, la construcció d’assentaments és a l’àrea C, una de les tres zones en què es troba dividit aquest territori palestí segons els Acords d’Oslo, firmats el 1993 entre Israel i l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OLP). A la zona C, sota control militar i administratiu d’Israel, la gent palestina necessita llicència israeliana per construir, però els permisos no se solen concedir. Davant la necessitat d’habitatge, la població palestina aixeca edificacions i les autoritats israelianes les destrueixen. Aquest territori –i també Jerusalem est– ha vist minvada la seva superfície arran de la construcció del mur que hi va aixecar Israel, que no segueix el traçat de la frontera anterior al 1967, sinó que engoleix terres palestines, divideix municipis i protegeix assentaments.
Els colons gaudeixen d’una gran impunitat i, sovint, els atacs que perpetren contra la població palestina –violència física, crema de cases i propietats, destrucció d’arbres i conreus, robatori de collites i material– resten sense càstig. Segons l’ONG Yesh Din, només l’1,9% de les denúncies palestines contra colons acaba amb condemnes. El grau d’impunitat de les forces de seguretat també és molt alt.
L’ocupació israeliana dels territoris palestins imposa una forta restricció de moviments a les seves habitants. Per sortir de Gaza i Cisjordània, cal un permís d’Israel, que controla totes les fronteres.
L’ocupació també és responsable de bona part de l’enfonsament de l’economia palestina, segons un informe de la Conferència de l’ONU sobre Comerç i Desenvolupament (CNUCD). El document denuncia “la destrucció de béns productius, la fragmentació de mercats locals, la separació dels mercats internacionals i la dependència forçosa de l’economia israeliana”. L’informe calcula que només l’ocupació de l’àrea C costa el 35% del PIB palestí (4.400 milions de dòlars el 2015). A Gaza, Israel denega l’accés del camperolat a la meitat de les terres conreables i priva la franja del 85% dels seus recursos pesquers. Les tres ofensives militars israelianes llançades sobre Gaza els últims vuit anys i mig encara han enfonsat més l’economia.
Article publicat al número 432 de la ‘Directa’
