Pàtria

La meva pàtria és llegir mi casa es tu casa en una nota de paper i dir-ho jo també en acomiadar-me. És el pis que m’ha deixat a Santiago de Xile l’Amàlia, a qui no conec, però amb qui ens ha bastat ser amigues del Jordi, mi pana, mi llave (precioses maneres de dir “amic de l’ànima” a l’Equador, Perú, Bolívia). La meva pàtria són els meus amics. És el Pica passant-me coordenades de la seva estimada Amèrica Llatina -que rescata del cap, del cor i d’una llibreteta màgica- para pisarla nuevamente, contigo. La meva pàtria és una llave, una clau que ens passem de mà en mà els camarades de la internacional de la complicitat.

La meva pàtria és el “te voy a buscar i el te llevo donde tú quieras” xilens del Cristian i la Gemma, a qui vaig conèixer fugaçment fa catorze anys i que ara m’acullen i passegen, perquè tenim una llave. És que em portin a la barriada de La Victòria a copsar l’ambient el dia abans de les eleccions “aquí los pacos en la dictadura no se atrevían a entrar”: murals combatius de colors llampants i missatges revolucionaris, nens jugant al carrer, un grup d’homes arreglant un cotxe, unes noies assegudes a la porta de casa, xavals amb algun tema entre mans, gossos fent una becaina que sembla eterna, guarniments de banda a banda del carrer.

Em demana per la lluita entre classes i no entre pobles. No és entre pobles, li dic, és contra un règim, una cultura política, la negació d’uns drets

És anar xerrant amb el Cristian de la situació a Catalunya, on va viure un temps. “Me cuesta entender lo que está pasando… es verdad que van de la mano con Convergència i Unió?”, em demana per la lluita entre classes i no entre pobles. No és entre pobles, li dic, és contra un règim, una cultura política, la negació d’uns drets. Allende ens mira passar des d’un dels murs. “La historia es nuestra y la hacen los pueblos”. La meva pàtria és el dolor i la solidaritat l’endemà, quan les eleccions presidencials d’aquest estat que encapçala les llistes de desigualtat social al món les guanyi de nou un dels homes més rics del país, amb receptari neoliberal i privatitzador (del poc que quedi per privatitzar) i amb el suport de forces obertament defensores del dictador Pinochet.

La meva pàtria són països on no he nascut mai i molts altres on sí que ho he fet. És aquesta Amèrica Llatina acollidora, vibrant, tendre, sàvia, rebel, referent. És el carrer del Guinardó on vaig néixer, és el carrer de Sant Andreu on ara visc i on acabem de rescatar la tradició del dinar de festa major. Són els guarniments llençats des del meu balcó al balcó de davant i d’allà a un fanal.

La meva pàtria són les arrels que no van existir i que no per això deixen de ser fortes, tibants, fundacionals: el barri on no vaig néixer, les pipes que no menjava al banc de la plaça, el poble d’on no eren els meus avis i on no tornava cada estiu. La meva pàtria és la roulotte com un ou rodant amb què visitàvem cada estiu muntanyes, platges, països. La meva pàtria era muntar en arribar, desmuntar en marxar. La meva pàtria era mirar per la finestra del cotxe. I aquell cotxe, també, era la meva pàtria.

La meva pàtria són els primers llibres que vaig comprar, les primeres pelis que vaig anar a veure pel meu compte

La meva pàtria són els primers llibres que vaig comprar, les primeres pelis que vaig anar a veure pel meu compte. La meva pàtria és Un lugar en el mundo d’Aristarain, al Verdi. Aquell adonar-me, en veure-la, que alguna cosa s’havia mogut dins meu. És aconseguir el cartell i penjar-lo a la porta del dormitori com una declaració de principis, com una advertència per a qui s’apropés pel llarg passadís: Aquí s’obre Un lugar en el mundo, la meva pàtria, com una cambra pròpia.

La meva pàtria és una cambra pròpia des d’on partir i on tornar, moblada dins el meu cap. Els meus ulls, les seves finestres. No penja cap bandera d’elles, sí que m’agrada pintar-m’hi la ratlla i de vegades una mica de rimmel. La meva pàtria és el meu cos i els cossos que he estimat, terres ignotes i properes, braços, muntanyes i valls que m’acolliren, m’abraçaren i mai no s’acabaven.

Quan l’amo del local d’empanades de Valparaíso m’ha preguntat “Pero tu patria cuál es?”, volia contestar-li tot això que fugaçment m’ha passat pel cap. Però m’he quedat una mica en blanc (estava jo a mitja exposició del conflicte Catalunya-Espanya). “Uy, pero eso qué más da, pregúnteme qué opino o qué creo mejor, pero eso de la patria son sentimientos indefinibles, no?”, li he contestat. “Pero no me has dicho que estás por la república catalana? Pues eso es que tu patria es Cataluña”, i ha ficat més empanades al forn. “Uhm, si usted lo ve así…” i he clavat una queixalada a la de pollo con choclo.