Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Patrizia Fiocchetti: "Vaig descobrir que les feministes d’Iran tenien molt a ensenyar-me"

autoría:Ana Sofia Cardona

Instructiva i indomesticable. Així defineix la seva experiència a l’Iran i així definim també la nostra trobada. El seu nom és Patrizia Fiocchetti. Activista italiana, va passar tretze anys a la resistència iraniana, fusell en mà, braç a braç amb les dones combatents del país. També ha estat en contacte amb dones lluitadores del Kurdistan i l’Afganistan i actualment treballa a la cooperativa social Coop Noncello a Itàlia, on s’encarrega de les persones refugiades que arriben al país. Tot això i molt més ho explica al llibre que acaba de publicar: Variaciones de Luna, de l’editorial Veusambveu.

/ VALERIO MUSCELLA

Què és el que et va moure a col·laborar amb el moviment de resistència iranià?

Quan vaig acabar la universitat, cap als anys 70, hi havia forts moviments estudiantils i feministes. En un moment donat va començar la lluita armada de les Brigades Roges, molts estudiants s’hi van sumar i altres van morir per la droga. Estava molt confosa, però vaig decidir que el que no desitjava era fer una vida “normal”: casar-me, tenir fills… Així que, gairebé per casualitat, vaig començar a col·laborar amb el moviment anomenat islàmic progressista. Al principi, em vaig dedicar a fer petites col·laboracions fent traduccions, però a poc a poc vaig anar introduint-me en l’organització fins que vaig quedar tan fascinada amb les seves idees que vaig passar a formar part del moviment de manera activa i es va convertir en una forma de vida per a mi.

Quines van ser les idees que tant et van impressionar?

El que per a mi va ser molt sorprenent va ser veure que un moviment nascut en un lloc com l’Iran, un país musulmà, malgrat tenir un règim tan repressiu, tingués les dones com a abanderades de la resistència. Eren clau.

Què vas aprendre de l’experiència?

Vaig aprendre moltes coses, però sobretot una gran lliçó que sempre repeteixo a les meves companyes allà on vaig: com a feminista occidental, considerava les dones d’aquest país germanes petites, però vaig descobrir que eren elles les que tenien molt a ensenyar-me. Per a mi, va ser com la universitat de la vida, arribar a conèixer-me a mi mateixa, els meus límits, obrir més la meva ment i els meus ulls per entendre el que realment estava passant al meu voltant.

Quin és el paper de les dones en la resistència iraniana?

"L’experiència a l’Iran va ser com la universitat de la vida, arribar a conèixer-me a mi mateixa, obrir més la meva ment"

L’any 1987, quan Khomeini –autodenominat cap de l’estat suprem– ja havia iniciat la seva política de repressió, l’Organització dels Mujahidins del Poble Iranià (OMPI), principal opositora d’aquest règim dictatorial dels aiatol·làs, va decidir en assemblea general prendre una línia estratègica insòlita. Massoud Rajavi –secretari general de l’organització– va declarar que, a partir d’aquell moment, els principals càrrecs en l’organització els ocuparien les dones, i ho va explicar amb aquestes senzilles paraules: “Khomeini va dir que les dones havien de desaparèixer de la vida pública, així que, si volem guanyar, hem d’entendre que el principal instrument amb què comptem són precisament les dones i el seu rol actiu dins de l’organització”. Aquest dia van decidir que la nova secretària seria una dona, el seu nom era Maryan Rajavy. Això és així des de fa més de vint anys. Les dones ocupen càrrecs de lideratge polític, social i militar.

Imagino que aquesta decisió no agradaria a totes les persones dins de l’organització.

Imagines bé. Jo mateixa he vist homes que no van poder aguantar ser dirigits per una dona i van decidir sortir del partit. Aquí t’adones de la gran influència que té el patriarcat dins de cada un de nosaltres. Fins i tot jo mateixa em vaig enfrontar a aquests fantasmes. Al principi, la meva reacció va ser: “Perfecte! Què hi ha d’estrany que una dona sigui el meu cap?”, però, amb el temps, els dubtes sobre si era preferible una dona o un home com a cap en termes de guerra i de lluita creixien dins meu. Com amb el racisme, que d’alguna manera està dins de molts de nosaltres, aquesta situació em recordava que havia de lluitar contra el patriarcat dins meu cada dia.

Creus que el patriarcat és igual de poderós als països occidentals?

Sí, és clar. Ara que estic fora de l’organització, trobo aquesta mateixa actitud patriarcal en el treball. És difícil per a una dona que ocupa un càrrec important en una organització fer créixer una altra dona que treballa per a tu, perquè la veus com una rival. Això és el que ens han ensenyat: a competir entre nosaltres. Elles, amb la pràctica, em van ensenyar a ser-ne conscient i treballar-hi.

/ VALERIO MUSCELLA

El primer pas és prendre consciència…

Per exemple, quan expliquem als més joves el nostre món, hem de saber com parlar-hi. Hem de transmetre que ser home o dona no és ser bonica o casar-te amb un home ric. És una altra cosa. Mostrar que hi ha molt més. Si has estat en contacte amb altres dones lluitadores, veus com això es transmet: a l’Iran, a l’Afganistan o a Kobane, al Kurdistan. Aquestes dones no es critiquen per la seva roba i aparença física, sinó per la política que fan. Per exemple, una amiga afganesa que és activista, l’última vegada que vaig estar a Kabul em va dir el següent: “Hi ha moltes dones parlamentàries que estan representant partits polítics, alguns corruptes. Jo critico aquestes dones per com han actuat en política, però no per la roba que porten; per a mi, això no és important”. Les dones a Itàlia, quan critiquen una dona que està al Parlament, parlen de la seva roba, de si és lletja o maca. Això mostra com el patriarcat és dins nostre i com algunes societats realment estan fent accions de canvi cada dia, per això insisteixo que som nosaltres qui n’hem d’aprendre.

L’organització continua activa a l’Iran?

L’organització segueix activa, és clar. La secció política és a París. Pel que fa a la secció militar, va haver de traslladar-se a l’Iraq quan el règim de Khomeini perseguia els seus integrants. L’any 2003, quan va esclatar la segona guerra iraquiana i els angloamericans van llençar bombes i van envair l’Iraq, l’organització va lliurar les armes i va acceptar traslladar-se a Camp Ashraf, una àmplia àrea desèrtica a l’est de Bagdad que limita amb l’Iran. Allí van estar tancats durant un temps. El govern iranià insistia a exterminar-los, però les tropes americanes van envoltar el camp i el van estar protegint fins que, l’any 2009, es van retirar de la zona. Tot i les intenses negociacions internacionals que es van dur a terme, el camp va ser bombardejat en diferents ocasions i molta gent va perdre-hi la vida. Finalment, se’ls va traslladar a Camp Liberty, una petita secció de la base americana prop de Bagdad. Aquest lloc ha estat atacat fins a 26 vegades, i ha causat centenars de morts i milers de ferits. Molts homes i dones van morir, jo en coneixia molts molt bé. Va ser un genocidi i ningú estava interessat en el que estava passant. Ara, a causa de pactes internacionals, molts estan refugiats a Armènia. Però al país continuen amb la lluita política i social. Hi ha molta gent a la presó. La solució és complicada perquè el règim iranià té molt poder a l’àrea, però, d’altra banda, l’organització segueix emparant molts activistes i polítics de la resistència.

Les dones continuen tenint el mateix poder dins l’organització?

 

 

 

"Jo mateixa he vist homes que no van poder aguantar ser dirigits per una dona i van decidir sortir del partit"

 

 

Sí, això continua sent així, tot i que la llei no ha canviat. Encara hi ha moltes batalles a lliurar pel que fa a drets fonamentals, socials i laborals. Hi ha moltes dones que estan a la presó, la repressió és màxima però elles continuen. Així que la situació està canviant a poc a poc, perquè la població civil està activa i lluita per la seva llibertat, fins i tot arriscant la seva vida. Això és el que caracteritza els mujahidins, la constant repressió a què es veuen sotmesos i la seva constant lluita per lliurar-se’n. Com ja he dit, des del principi van tenir la consigna d’arribar al poder amb les dones i ho estan mantenint.

Durant tot el llibre, parles d’una recerca. Quan decideixes deixar Itàlia i anar-te’n a l’Iraq; quan decideixes, tretze anys després, deixar l’organització i tornar al teu país; quan arrisques la teva vida en accions activistes; quan viatges per conèixer totes aquestes dones lluitadores… la pregunta és evident: Què busques? Ho has trobat?

Crec que la vida és una recerca constant. Quan imagino la meva vida sense aquesta recerca penso: “Oh! Mare meva, que avorrida!” Jo sempre estic buscant, primer, aprendre dels altres i de mi mateixa, però també en termes de comunitat i de drets. Sóc curiosa en un sentit positiu. El meu pare sempre m’ha dit que jo només pararé quan em mori, i quanta raó que té! Tinc 53 anys i sempre ho dic: “La vida està en tu, la major part de la teva vida té a veure amb les eleccions que fas i, en el meu cas, la majoria tenen a veure amb buscar alguna cosa”.

/ VALERIO MUSCELLA

Dakar, 11 de desembre de 1991, cimera dels països islàmics. Akbar Rafsanjani, president de l’Iran en aquell moment, apareix en públic i li llances un ou com a protesta política. Tu i la teva companya sou empresonades a l’instant, la vostra vida penja d’un fil… i a la teva companya li ve la regla. Descrius aquest moment d’una manera molt emotiva en el teu llibre. Què volies transmetre?

Vaig pensar molt en aquesta part del llibre quan l’estava escrivint. Vaig creure que era interessant mostrar la realitat tal com és. Estàvem allà esperant saber què passaria amb la nostra vida, i es va produir aquest procés en el seu cos. Per a mi, era important mostrar com, en moments com aquests, el cos d’una dona continua amb els seus processos i ningú no es fixa ni respecta aquests aspectes. Les dones sempre són representades en els vídeos, les pel·lícules o les cançons amb la imatge de superheroïnes, sempre sexis, però això no és la realitat.

En el teu llibre, expliques que vas visitar les dones lluitadores del Kurdistan (Kobane-Rojava) i de l’Afganistan per entrevistar-t’hi. Què buscaves amb aquests contactes?

Quan vaig anar a veure-les per escriure el llibre, vaig intentar mirar els seus països des d’un punt de vista diferent, d’una forma natural. Era important per a mi trobar la similitud de totes aquestes dones, en diferents llocs, lluitant pel mateix. Tot i que, per descomptat, hi ha diferències en relació amb la situació política de les zones i el moviment històric de cada país durant anys. Això cal tenir-ho en compte.

Quines similituds i diferències trobes entre totes aquestes lluitadores?

Les dones kurdes, a Kobane, per exemple, lluiten en contra d’una organització com l’ISIS, que és una força militar i política però no és l’estat, és una força no representativa del govern. Per tant, la situació és diferent de la lluita a l’Iran o l’Afganistan, on és contra el govern. Si tu vols anar-hi i ajudar, has de lluitar contra l’estat. Hi ha diferències polítiques i històriques, però, tot i així, aquestes dones comparteixen un objectiu: la lluita per la defensa dels seus drets i llibertats. El més important, i sempre ho repeteixo, és que aquestes dones no es van aixecar un dia de sobte i van dir: “Vinga, agafo el kalàixnikov i a lluitar”. És un procés. És molt difícil entrar en acció i fins i tot tenir la capacitat d’entendre la importància de la teva activitat. No és quelcom que es faci en un dia. Això mostra com totes aquestes dones tenen una història darrere. Tota la comunitat lluita contra el patriarcat per tenir uns drets, escollir el teu marit, poder anar a la universitat…

La lluita de les dones al Kurdistan és actualment la més mediatitzada. Se’n fa una aproximació real?

Al final de 2014, Kobane, a Rojava, va ocupar les capçaleres de premsa internacionals. La ciutat va ser alliberada un any després i es va convertir en icona de la resistència contra l’obscurantisme. De cop, aquestes dones lluitadores de les YPJ van aparèixer a totes les fotos i se les va convertir en heroïnes boniques i fantàstiques. Eren dones joves, llunyanes, que agafaven el kalàixnikov
i lluitaven pels seus drets. Així ens les van presentar els mass media i molts polítics, però aquesta no era la realitat. Són dones “normals”, exactament com qualsevol de nosaltres: mares, esposes o filles, amb la diferència que elles entenen què han de fer i quina és la seva lluita. Són dues cares de la mateixa moneda i la moneda es diu patriarcat. Aquí veiem com el patriarcat ven les dones al món. I nosaltres veiem una mena d’Angelina Jolie en aquestes dones. És el que ens han venut, però per descomptat no és la realitat.

Creus que són conscients d’això? És a dir, saben quina és la imatge que ens hem creat d’elles?

Quan vaig estar a Kobane, vaig parlar amb Xezne Nebi, la periodista de Rojava TV que va transmetre la guerra al món. Ella em va dir de manera molt agradable: “Els mass media no estan difonent la nostra realitat, la veritat, sinó una que s’inventen de nosaltres? Realment, això ens disgusta, la realitat és molt més complicada”. Al principi eren notícia, ara gairebé no en parla ningú, perquè ja no és interessant. Ja ningú va a Kobane i pregunta: “Com us va?”. Tot i així, la realitat és que elles han reconstruït la ciutat, han pres el poder i és molt interessant veure-ho.

A l’Afganistan, la situació de les dones és ben diferent?

En aquest país les dones acusen una gran falta de drets en tots els aspectes. Són les primeres víctimes d’un sistema molt opressor i és per això mateix que són les majors activistes. Si observem totes les organitzacions i partits del país, hi ha moltes dones militant. Encara que no facin accions militars directes, sí que fan accions de resistència social, civil i educacional. Aquestes dones, fins i tot quan els talibans tenien el poder, estan al capdavant d’aquestes accions. Elles, que no tenen serveis bàsics, han comprès la importància de ser part activa en la lluita per recuperar els seus drets fonamentals, la seva vida i la seva llibertat.

/ VALERIO MUSCELLA

A què s’enfronten les activistes afganeses?

Hem de saber que moltes han de viure en la clandestinitat i estan amenaçades de mort, però tot i així continuen amb la lluita. En el llibre descric la meva trobada amb una d’aquestes dones valentes, Selay Ghaffar, activista fundadora del Hawca (Assistència Humanitària a les Dones i Nens de l’Afganistan). Selay em va dir: “Al nostre país estan succeint fets molt greus que l’opinió pública desconeix i que es distorsionen expressament. Qualsevol que doni a conèixer el seu testimoni ens regala alè i temps”. Les seves paraules em van recordar per què estava fent el que feia i em van donar força per seguir endavant amb el meu llibre.

En el teu llibre parles també de Farkhunda Malikzada. La seva història és realment impactant. Per què va ser tan important?

Era una estudiant de dret islàmic de 27 anys que va ser brutalment assassinada al centre de Kabul, a pocs metres d’edificis governamentals, el 5 de març de 2015. Va ser linxada per instigació d’un venedor ambulant, seguit pels clergues de mesquites properes, que la va acusar de cremar l’Alcorà. Hi ha diversos vídeos a la xarxa en què es pot veure el brutal assassinat de la noia davant de cent persones, i com ningú va fer res per ajudar-la. Va passar tot d’una manera molt salvatge, va ser horrible. L’assassinat va provocar una forta onada de protestes a tot el país i el seu cos es va convertir en el símbol de les dones afganeses. El que és important és que va passar de manera natural, no hi havia cap organització al darrere. Entre totes les dones van rescatar el cos, la van cuidar i van resar per ella, una cosa revolucionària allà, ja que les dones no poden pronunciar l’Alcorà. Elles ho van fer: tots els grups ètnics units la van perfumar, la van arreglar… Es va convertir en un símbol de la brutalitat del sistema patriarcal. El que és important és que no se la recorda com una heroïna sinó com una dona, com tantes altres al planeta, que va donar la seva vida per defensar el fet de ser dona i poder parlar on hi ha una repressió patriarcal tan gran. El llibre està dedicat a totes elles.

Article publicat al número 446 de la 'Directa'.
 

 

 

 

 

Article publicat al número 446 de la 'Directa'.