Si es considera que una societat té com a un dels seus objectius fonamentals satisfer les necessitats i els desitjos reals de la seva població, sembla clar que ha d’assegurar la producció dels béns i serveis necessaris –és a dir, el creixement econòmic, que preservi la natura–, així com el treball per a tots –és a dir la plena ocupació–, ja que el treball és l’origen últim de tot el que es produeix. Sóc conscient, però, que hi ha gent partidària del decreixement i, fins i tot, del dret a la peresa (Paul Lafarge).
Marx avisava que la por dels treballadors ocupats d’esdevenir desocupats mantenia els salaris baixos i es convertia en un instrument per a disciplinar els treballadors i els seus sindicats
Tanmateix, les esquerres tradicionals no privilegien, en general, la plena ocupació (o el que és el mateix, la disminució/desaparició de l’atur o desocupació) com a objectiu fonamental de les seves polítiques, i quan en parlen és sovint d’una manera retòrica. I això és força incomprensible tenint en compte que ja Marx ens havia avisat que un capitalisme ben ordenat necessitava una determinada quantitat de treball desocupat –l’exèrcit industrial de reserva– que, a causa de la por dels treballadors ocupats d’esdevenir desocupats, mantingui els salaris baixos i es converteixi en un instrument per a disciplinar els treballadors i els seus sindicats. Més tard, Kalecki va argumentar que si bé se sap com es podria aconseguir la plena ocupació en el capitalisme, tot redistribuint la renda d’una forma més igualitària de forma directa o mitjançant les despeses socials, el problema és que la plena ocupació a llarg termini és incompatible amb el mateix capitalisme, ja que comporta una disminució de la taxa de beneficis, deguda a l’augment dels salaris, i una creixent indisciplina social.
El nivell d’ocupació (el nombre de població ocupada) depèn, d’una banda, de quant es produeixi (el producte social o el PIB), de l’altra, de forma inversa, de la productivitat del treball i, finalment, de la relació entre aquests dos factors, és a dir del seu creixement o disminució relatius. D’altra banda, la mesura de la desocupació (atur) ha anat variant al llarg del temps, però actualment a la UE es considera com a desocupat a qui no ha treballat gens en la setmana precedent a l’enquesta de població activa, tot i que buscava activament un lloc de treball i està disponible per a començar a treballar en dues setmanes. I com a indicador de la desocupació s’utilitza la taxa de desocupació que és la relació percentual entre el nombre de desocupats i la població activa (és a dir, la suma dels ocupats i els desocupats).
La taxa de desocupació (atur) només considera una part de la subutilització del treball, que és la força més gran del que mesura aquella taxa
Tanmateix, aquest indicador té problemes importants perquè, d’una banda, no considera aquelles persones que estarien disponibles per a treballar però que no estan buscant treball actualment, bàsicament perquè estan “desanimades” i no pensen que puguin trobar un treball i, per tant, no formen part de la població activa. D’altra banda, tampoc considera a aquelles persones que sí que estan buscant activament un treball però que no estan disponibles per a començar a treballar en les pròximes dues setmanes i, per tant, també es consideraran població inactiva. Aquests dos grups formen el que s’ha anomenat com a “població activa potencial addicional”. A més, en tercer lloc, hi ha una part de la població en edat de treballar que treballa a temps parcial però que voldria treballar més hores de les que ho està fent, o sigui que estan subempleades. En definitiva, la taxa de desocupació (atur) només considera una part de la subutilització del treball, que és la força més gran del que mesura aquella taxa.
Ja fa un cert temps que tant l’oficina de les estadístiques del treball dels EUA com l’OCDE mesuren els components de la “població activa potencial addicional” i dels que treballen a temps parcials menys hores de les que voldrien. I més recentment, l’oficina d’estadístiques europea (Eurostat) ho ha incorporat a la seva base de dades i, fins i tot el Butlletí Econòmic de maig passat del Banc Central Europeu ha dedicat una peça a l’anàlisi del tema. En definitiva, a partir de les dades de l’Eurostat, i malgrat els darrers augments en l’ocupació, la taxa d’atur que a la UE i a l’Eurozona era el 2016 de 8,5% i 10% respectivament, es convertirien en unes taxes del 16,9% i 19,4% (pràcticament el doble) si s’hi afegeixen els altres tres conceptes que ens permetrien mesurar la real subutilització del treball. Molt més espectacular és el que passa a l’Estat espanyol on, en el mateix any, aquestes xifres passen del 19,6% al 30,6% (el 2013 eren del 26,1% i 38,8% respectivament), o a Itàlia on s’allarguen de l’11,7% al 27,6% (sobretot perquè hi ha un gran nombre de persones desanimades que no busquen treball tot i que estarien disponibles). Pel que fa a l’Estat francès i Alemanya, on el 2016 la taxa d’atur era del 10,1% i 4,1% respectivament, les xifres s’enfilaven fins al 19,4% i 10% respectivament al considerar els altres factors de mesura de la subutilització real del treball (i queda per un altre moment quins són els tipus de contractes i les condicions de treball dels que estan ocupats, totalment o parcialment).
En definitiva, els grans països de l’àrea euro, com la mateixa Eurozona en el seu conjunt i la totalitat de la UE, tenen un important gruix de persones que o estan a l’atur o veuen el seu treball subutilitzat, és a dir, tenen un important exèrcit industrial de reserva que els hi permet mantenir els salaris baixos així com la disciplina dels treballadors i dels seus sindicats. Perquè tal com va assenyalar Kalecki: “la ‘disciplina a les fàbriques’ i l”estabilitat política’ són més importants que els beneficis per als líders empresarials. El seu instint de classe els hi diu que la plena ocupació continuada no és convenient des del seu punt de vista, i que l’atur és una part integral del sistema capitalista ‘normal'”. I, a més, si els hi convé, sempre poden acceptar l’arribada de més immigrants, com ja van fer en algun cas en els anys anteriors a la crisi de 2008.
