El 25 d’octubre de 2015, per primera vegada en la jove democràcia polonesa, un partit guanyava les eleccions parlamentàries amb majoria absoluta: l’ultraconservador Partit de la Llei i Justícia (PiS, Prawo i Sprawiedliwość) aconseguia el 37% dels vots només cinc mesos després que Andrzej Duda, el candidat de la formació, guanyés les eleccions presidencials. Fins aleshores, el difícil equilibri entre el liberalisme conservador i la socialdemocràcia havia aconseguit aïllar les propostes social-nacionalistes d’un partit que, això no obstant, ha anat seduint una massa creixent de classes mitjanes empobrides amb un discurs ultranacionalista, xenòfob i ultracatòlic.
Un any més tard, la Unió Europea es reunia de forma extraordinària per debatre la deriva autoritària del govern polonès, que lidera, juntament amb l’Hongria de Viktor Orban, la revolució conservadora a l’Europa del segle XXI. L’alarma va saltar el passat mes d’octubre, quan la formació va anunciar que donaria suport a la iniciativa popular legislativa d’un grup antiavortista per reformar la llei i permetre castigar amb penes de presó les dones que interrompessin l’embaràs. La mobilització de milers de dones contra les intencions del govern va fer recular el govern, que va acabar votant-hi en contra malgrat reafirmar-se en la seva “defensa de la vida” i anunciar que se seguiran prenent mesures en aquest sentit.
Llei i Justícia: Família, xenofòbia, antiglobalització
A principis del nou segle XXI Polònia es trobava en una situació complexa. Mentre els intel·lectuals orgànics i els organismes occidentals posaven l’exemple polonès com una demostració empírica de les virtuts del neoliberalisme en les transicions econòmiques del socialisme al capitalisme, la democràcia polonesa s’esquerdava per l’empobriment progressiu d’una part significativa del país, molt localitzada en àrees rurals, i l’auge d’un discurs nacionalista centrat en el desafiament a la integració europea.
Quan el 1991 va caure la Unió Soviètica, Polònia es va convertir en objecte de desig d’un professor de Hardvare, Jeffrey Sachs, que pretenia iniciar-hi un pla de desenvolupament d’agressives reformes neoliberals que havien de ser exportables a la resta de les repúbliques exsoviètiques. El que es va anomenar teràpia de xoc, com una estratègia global d’implantació de l’economia de mercat que es va concretar en el programa de mesures liberalitzadores conegut com a Pla Balcerowicz, va obrir un enorme abisme entre les expectatives i la realitat: la millora dels resultats macroeconòmics contrastava amb un dràstic augment de la desocupació i la caiguda dels nivells de vida.
El consens entre el centredreta i el socialisme sobre les reformes feien que la frustració popular s’expressés en el vot de càstig i l’elecció d’opcions alternatives, a vegades excèntriques, que oferien no obstant certa seguretat enfront de la incertesa oberta amb la integració europea. La Polònia rural havia rebut amb especial duresa l’impacte de les reformes: la política agrària de la Unió plantejava un difícil encaix de la pagesia polonesa perquè això exigia un augment pressupostari al qual Alemanya no hi estava disposada. A més, els camperols polonesos tenien autèntic terror a la desprotecció que els generaria l’apertura del mercat agrari.
A finals dels anys noranta van començar a emergir formacions protofeixistes com la Lliga de les Famílies Poloneses i el moviment Auto Defensa
Sumat a això, la Polònia rural guardava les essències del catolicisme i la identitat nacional que havia sostingut la supervivència del país en els moments més durs de la seva història, fet que la convertia en un agent social procliu a la recepció del missatge populista. A finals dels anys noranta van començar a emergir formacions protofeixistes com la Lliga de les Famílies Poloneses i el moviment Auto-Defensa que estaven sembrant ja tot un ecosistema que afavoriria l’aparició de Llei i Justícia.
En aquells moments Jarosław Kaczyński havia trencat amb el partit històric que havia liderat la transició, Solidarność, per crear una nova formació: Llei i Justícia. La seva idea principal era que la transició havia estat una transacció entre la nomenklatura comunista i l’elit de l’oposició, encapçalada per Solidarność, i que la tasca del nou partit havia de ser la creació d’un nou estat genuí amb una nova jerarquia social que desplacés ell presentava com una caterva d’excomunistes, corruptes, business men i liberals seculars, prorussos i tota classe de gent que suposés una amenaça per a la supervivència del poble polonès.
Davant l’angoixa que tenallava unes classes mitjanes en caiguda lliure a una desocupació creixent i sense la xarxa de seguretat que els oferia el vell règim comunista, Llei i Justícia oferia una resposta transversal a través d’un programa per a les eleccions de 2005 el més escorat a l’esquerra possible.
L’altra pota del banc era la seguretat: l’explotació de la qüestió migratòria, la recuperació dels valors patriòtics i tradicionals, la renovació cultural i l’enduriment del codi penal per a l’aplicació de lleis més estrictes contra la delinqüència i la conflictivitat. Aquesta era la base d’un autèntic programa populista, pioner a les portes del segle XXI, creat per a dotar de seguretat a un poble atomitzat i desorientat en enfront d’una sèrie de desafiaments per als quals la III República no oferia cap garantia palpable. Llei i Justícia oferia la imatge de la IV República com un lloc segur en el qual tornar a reconstruir el present des de i per al poble polonès.
A les eleccions del 2005 els germans Kaczyński van explotar la rendibilitat del discurs que oposava els “perdedors” i els “guanyadors” de la transició: “És responsabilitat de l’estat construir més solidaritat entre aquells que han tingut més èxit en la nova Polònia capitalista i aquells que senten que han fracassat, que han estat marginats”. Dos anys després, el partit es va esfondrar: les cancelleries europees respiraven i semblava el moment ideal per deixar enrere les vel·leïtats populistes, però Llei i Justícia havia fet forat en la societat polonesa. Ben aviat es llançaria a la reconquesta del poder.
El gir identitari
Els germans Kaczyński eren bessons univitel·lins, és a dir, que s’assemblaven com dues gotes d’aigua. Eren com dues meitats d’una mateixa ànima dins del partit. Jarosław era l’ideòleg i les bases el veien com un autèntic líder capaç de generar discurs i estratègia. Però qui era realment popular era Lech, antic ministre de Justícia que s’havia guanyat la confiança del poble per la seva rectitud. Inspirava confiança, i el 2005 havia estat escollit president de la república. Tot es va truncar el 10 d’abril del 2010, quan l’avió presidencial va patir un accident que no va deixar supervivents.
Els germans Kaczyński eren bessons univitel·lins, és a dir, que s’assemblaven com dues gotes d’aigua. Eren com dues meitats d’una mateixa ànima dins del partit
La mort de Lech Kaczyński va ser un cop moral per a la nació i per a la formació ultra, però Jarosław va entendre que potser era el moment oportú per a la renovació, per a la promoció de noves figures d’una generació més jove que poguessin recuperar la il·lusió entre les bases.
Una de les figures emergents d’aleshores era Andrzej Duda, un jurista amb una contrastada formació que fins al 2005 havia militat en un petit partit escindit de Solidarność que preconitzava el liberalisme econòmic, polític i social lluny de l’extremisme i el fanatisme. Amb els anys, però, s’havia radicalitzat en les seves idees, i com bona part de la classe mitjana veia en el nou partit dels Kaczyński una eina útil per fer front als desafiaments del país. Després de passar pel parlament nacional i per l’europeu com un dels polítics joves més ben valorats, Duda va ser proposat com a candidat a la presidència del país. El 24 de maig de 2015 va guanyar les eleccions en segona volta.
L’altra figura destacada era Beata Szydło, una dona de caràcter rígid i valors conservadors de ferro que va cridar l’atenció de Jarosław Kaczyński per la seva tasca en la campanya electoral de Duda. Com que el candidat radical tenia un perfil més baix que el dels dels liberals, el partit va dissenyar una campanya electoral frenètica en què el cap de cartell i el seu equip havien de viatjar d’una punta a l’altra del país i guanyar el vot porta a porta. Szydło va demostrar una gran habilitat en això de parlar amb la gent i es va revelar com una nova estrella política, dura però afable.
Kaczyński la va escollir per encapçalar les llistes del partit a les eleccions parlamentàries. Szydło va proposar un paquet de mesures socials molt atractives: reducció de l’edat de jubilació als 60 anys (per a les dones) i als 65 (per als homes), rebaixa dels impostos a les economies més febles i a la petita empresa, augment del salari mínim, una reducció de l’IVA, una assignació mensual per a cada infant, medicaments gratuïts per a majors de 75 anys, entre altres.
Les propostes s’emmirallaven en el programa proteccionista de l’ultradretà hongarès Viktor Orban, que carregava d’impostos a les multinacionals i companyies de negocis amb una alta inversió estrangera. D’aquesta manera, Szydło proposava recuperar una economia “polonesa” que va explotar encara amb més eficàcia les necessitats de les classes mitges amb el nou impacte de la crisi del 2008.
Kaczyński va ser el primer a oposar-se a la quota de refugiades proposada per Brussel·les, i va augmentar el to fins a assegurar que els migrants portaven malalties
Però, sens dubte, l’arrasadora victòria de Llei i Justícia va venir determinada per la crisi de refugiats. El discurs antiimmigració generat per Kaczyński no era nou, i consistia a generar la paranoia col·lectiva de la penetració silenciosa, quasi imperceptible, de l’Islam al continent europeu amb l’objectiu d’una colonització massiva. Kaczyński, un estratega de primer ordre, va aprofitar-se de la crisi de les refugiades sirianes: va ser el primer a oposar-se frontalment a la quota de refugiades proposada per Brussel·les, i va anar augmentat el to fins a assegurar que els migrants portaven malalties com el còlera o la disenteria. Mentre els sectors liberals i els socialdemòcrates l’acusaven de neonazi, la majoria dels poloneses l’avalaven a les urnes.
Cal dir que, en paral·lel a l’ascens de l’extrema dreta a les institucions, els grups feixistes també s’han organitzat al carrer. Davant la proposta del parlament europeu de què Polònia absorbís 12.000 refugiats, milers de manifestants es van llançar als carrers en diverses localitats al crit de “Avui refugiats, demà terroristes”. De manera que el refinament del partit a les institucions contrastava amb unes marxes marcades per la presència de bengales i imatgeria ultra.
