Fa poc vaig publicar un article on, partint de la base de la superioritat d’un model productiu basat en la indústria i la manufactura, i els serveis que hi estan relacionats, sobre un de basat en el turisme i sectors relacionats (com la construcció o l’immobiliari), denunciava la pèrdua de pes de la producció industrial i manufacturera a Catalunya, l’Estat espanyol, els altres països del sud europeu i França, almenys des de 1999, l’any d’introducció de l’euro. Mentrestant, a Alemanya, als altres països del centre europeu i als països nòrdics la producció industrial i manufacturera anava augmentant. I encara creixia molt més als antics països de l’òrbita soviètica més propers a Alemanya, com per exemple Hongria, Polònia, la República Txeca i Eslovàquia. S’està configurant, doncs, una divisió social del treball a Europa en la que l’especialització de Catalunya i l’Estat espanyol (així com els altres països del sud i França) sembla que no serà la indústria i la manufactura i els serveis a la producció que hi estan relacionats, sinó el turisme i els sectors que hi estan relacionats. I això, modestament, em semblava una mala notícia i un error.
A l’article, doncs, (tenint en compte l’existència de limitacions estadístiques) em limitava a parlar de QUÈ era més convenient produir, sense referir-me a COM s’havia de produir ni tampoc PER A QUÈ (QUI) s’havia de produir. Ho vaig fer conscientment i voluntària, condicionat però per l’espai de què disposava. Tanmateix, l’amic Pau Llonch ho feia notar encertadament en un tuit i jo aprofitava el seu fil per dir que un altre dia en parlaria. Evidentment, el que es produeix no és independent de per a què (o qui) es produeix, ni de com es realitza aquesta producció.
Per començar jo em preguntaria per a què (o qui) s’ha de produir. I la resposta seria per satisfer les necessitats i els desitjos del conjunt de la població de la forma més equitativa, fraternal i solidària possible
Per començar jo em preguntaria per a què (o qui) s’ha de produir. I la resposta seria per satisfer les necessitats i els desitjos del conjunt de la població de la forma més equitativa, fraternal i solidària possible (sovint s’oblida la part de la fraternitat de la divisa de la Revolució francesa, la qual d’altra banda és imprescindible perquè hi pugui haver llibertat i igualtat). I evidentment, em refereixo a les necessitats i desitjos reals, és a dir, aquells no alienats o imposats pels interessos d’algunes empreses o grups de pressió mitjançant la publicitat, la propaganda, l’engany o altres mitjans. I fer-ho tot preservant els recursos naturals i l’estabilitat ecològica.
Només cal donar una ullada a la fam que encara pateix molta gent, especialment, però no només, a l’Àfrica, a la pobresa i les desigualtats econòmiques i socials que pateix una part important de la població a tots els països, desenvolupats o menys desenvolupats -que d’altra banda, han anat creixent a molts llocs en els darrers anys-, per concloure que l’objectiu fonamental de satisfer les necessitats i desitjos reals del conjunt de la població d’una manera equitativa, fraternal, solidària i sostenible (ecològicament, econòmicament i socialment) no és possible en el marc d’una economia capitalista. Està clar que no és exactament el mateix el capitalisme nòrdic dels països escandinaus, que el capitalisme d’estat xinés o que el capitalisme corrupte, practicant del nepotisme, de massa països poc (o a vegades força) desenvolupats. Però, en tot cas, cap d’aquests capitalismes ens permet assolir l’objectiu fonamental, repetidament esmentat, d’una forma suficient. L’economia capitalista és contradictòria amb la voluntat d’aconseguir realment la “liberté, égalité, fraternité” que predicava la Revolució francesa, així com el que es preveu en la Declaració Universal dels Drets Humans i la resta de documents de la Carta Internacional dels Drets Humans.
L’economia capitalista és contradictòria amb la voluntat d’aconseguir realment la “liberté, égalité, fraternité” que predicava la Revolució francesa
Des d’aquesta perspectiva, necessàriament anticapitalista, tenint en compte els encerts i els errors dels que ho han intentat abans o ho estant provant ara, quina alternativa (o alternatives) caldria plantejar a l’economia capitalista? Dit d’una altra manera, com s’ha d’organitzar la producció i la distribució del producte/renda obtinguts? En aquest sentit, i tal com ja he expressat en un altre text encara no publicat (i que espero que surti aviat a la llum), estic bàsicament d’acord amb el que proposa Sobiranies. Una proposta contra el capitalisme, elaborat, en part, per persones del Seminari Taifa, i, més concretament, en els seus criteris fonamentals per guiar el procés de transformació del capitalisme: formes de propietat no privada (comunal, cooperativa, municipal, estatal); intervenció directa en la producció i reorientació de les relacions socials de producció; processos productius no explotadors, ni patriarcals ni espoliadors de la natura; mecanismes de redistribució basats en la fraternitat i la solidaritat i el dret a una vida plena; assegurar les bases d’una autèntica democràcia tot posant la reproducció econòmica i social sota control democràtic; estimular els valors (bé comú, importància del que és col·lectiu, superació del consumisme, etc.) que permetin a tothom desplegar les seves potencialitats humanes.
En definitiva, com diuen, es tracta d’una proposta de sobirania reproductiva – que serà necessàriament un procés en marxa, gradual, constituent- que permeti la transformació global de les relacions socials capitalistes, tot subvertint i transformant la reproducció del capitalisme en la reproducció de la vida. Caldrà doncs impulsar models de desenvolupament autocentrats, endògens, que vagin adquirint progressivament graus d’autonomia respecte a la dinàmica dels mercats mundials, i això significa considerar central el creixement derivat de les potencialitats internes i subordinar-hi els mecanismes externs que, tanmateix i òbviament, continuaran existint. Un model autocentrat que es desenvolupi d’una banda, tot desplegant, de forma sostenible, les potencialitats dels recursos productius al territori, d’acord amb la cultura i les necessitats reals de la gent; i de l’altra, donant prioritat als grups socials i a les persones més vulnerables.
Es tracta d’una proposta de sobirania reproductiva que permeti la transformació global de les relacions socials capitalistes, tot subvertint i transformant la reproducció del capitalisme en la reproducció de la vida
Parlem, doncs, d’un procés gradual i, tenint en compte la relació de forces existent als diferents àmbits territorials, probablement a llarg termini. D’un procés que serà a la vegada bottom-up i top-down i que és fonamental i imprescindible que sigui àmpliament participatiu i radicalment democràtic. I mentrestant què? Mentrestant, anar desenvolupant aquest programa i aquest model des de la societat (creant cooperatives o altres empreses d’economia social, per exemple) i des de les instàncies institucionals quan es pugui (municipalitzant, nacionalitzant, socialitzant). Però, al mateix temps, caldria, crec, fer propostes concretes davant de problemes o projectes concrets, i no simplement criticar-los o oposar-s’hi, que també cal fer-ho quan sigui convenient o necessari. Per posar només un exemple que conec una mica, al Ripollès hi ha tres empreses públiques importants, la metal·lúrgica Comforsa i les estacions d’esquí de Núria i Vall Ter, i malgrat això (i la millora de les comunicacions) la comarca ha anat perdent població. Particularment, crec que, des del punt de vista territorial i social, està justificada la intervenció pública, el que probablement no seria així si ens ho miréssim estrictament des d’un punt de vista d’eficiència econòmica. Altra cosa és si la gestió que es fa actualment, des del punt de vista econòmic, social, laboral o ecològic és la més adequada o no.
Acabo tornant al principi de l’article. Crec que avui, malgrat que estem en el marc d’una economia capitalista de caràcter neoliberal, ens hem de definir, també, sobre el model productiu que volem (QUÈ cal produir). Perquè, vista la tendència dels darrers anys, si pensem (com és el meu cas) que cal apostar de forma important (no exclusiva) per la indústria i sectors relacionats (evidentment, caldria parlar de quins sectors en concret o de què entenem avui per indústria), ens podríem trobar que, quan ja haguéssim avançat en el model autocentrat propi de la sobirania reproductiva i volguéssim apostar per la indústria, ja no ho podríem fer perquè pràcticament ja no existiria. Com va dir el mestre Fuster: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”.
