Los Angeles, 2019. Una megalòpolis decadent, massificada, bruta i fosca. Era la visió que Ridley Scott donava d’aquesta ciutat a Blade Runner, la pel·lícula de culte basada en la novel·la Els androides somien xais elèctrics? de Philip K. Dick. Aquesta distòpia ha donat per a moltes anàlisis, projeccions i interpretacions, tant a nivell artístic com, sobretot, a partir de les reflexions existencials, contrautopies policials o urbs en fallida ecològica que presenta la història. I un dels espais de reflexió suggerit i suggerent és el pertorbador paper dels animals a la pel·lícula. Tots són sintètics, replicants faunístics d’organismes vius possiblement extingits en aquell futur aterridor. Però, tanmateix, formen part d’un comerç que a la pel·lícula s’insinua com a potent activitat econòmica en aquell Los Angeles claustrofòbic i de pluja incessant.
La cosificació de la vida salvatge no és un escenari futurible. És una realitat. El mercat ha fet dels éssers vius una mercaderia més, traslladant espècies d’una punta a l’altra del món per satisfer les necessitats d’exotismes zoològics o botànics. El planeta ha encongit. Tot és proper. Però també el transport de mercaderies o passatgeres ha suposat el transport accidental (danys col·laterals) d’espècies foranes procedents de biotes llunyanes. Aquesta deslocalització de la fauna i la flora, sigui volguda (éssers vius convertits en coses vives) o sigui accidental (éssers vius convertits en éssers polissons), també duu associada costos ambientals, que, com sempre, l’anàlisi de cost-benefici del mercat falseja. L’externalització dels aspectes negatius que genera el mercat és imprescindible perquè la roda econòmica segueixi girant, Més fusta! És la guerra!, que diria Groucho. Girant i duent-nos al precipici. El planeta ha encongit però els impactes que li infligim s’han magnificat.
El tràfic il·legal d’espècies exòtiques és un dels negocis il·legals més rendibles del món, que belluga milers de milions de dòlars anualment, incomplint el Conveni sobre Comerç Internacional d’Espècies Salvatges de Fauna i Flora en Perill (CITES). Aquest tractat protegeix del comerç internacional 33.000 espècies animals i vegetals, en menor o major mesura, atenent al seu risc d’extinció. Hi podeu trobar tota la informació al web cites.org. Existeix un tràfic il·legal que acosta primats, rinoceronts, mol·luscs, orquídies, papallones, peixos dels esculls de corall, serps i altres rèptils… a l’extinció. Una arca de Noè inversa, amb espècies condemnades a la desaparició, que participa, juntament amb la destrucció dels ecosistemes, en l’empobriment irreversible de la biodiversitat de la Terra. Benvinguda, sisena extinció. Malvinguda! Les cinc extincions precedents foren lentes, un procés natural que es perllongà durant milers d’anys. La sisena, antropogènica, segueix un ritme infernal (Més fusta! És la guerra! bis): segons l’entomòleg Edward O. Wilson, tres espècies desapareixen cada hora, engruixint la llista d’obres de la biblioteca vivent de Gaia que s’esvaeix per sempre més.
Tanmateix, les malvestats del tràfic d’espècies exòtiques no les monopolitza el tràfic il·legal. El legal, la cosificació de la biodiversitat per a gaudi de qui se la pot pagar, també genera impactes sobre el medi ambient, un d’ells el provocat per l’alliberament (intencionat o accidental, tant és) d’una espècie forana en una localització diferent de l’àrea de distribució natural de l’espècie en qüestió.
Quan una espècie animal o vegetal es transporta i s’allibera a una ubicació diferent de la seva distribució natural, el més probable és que mori i desaparegui per inadaptació ecològica. Pot succeir que l’entorn receptor de l’espècie exòtica permeti la seva subsistència i que, fins i tot i de manera ocasional, l’espècie nouvinguda s’hi reprodueixi. En aquests casos, l’impacte ambiental és reduït. Aquestes espècies, naturalitzades sovint des d’antic, poden amagar-nos el seu veritable origen. Per exemple, el nostrat castanyer, protagonista del nostre imaginari festiu tardoral, és, sense anar més lluny, un arbre originari dels voltants de la Mar Morta. Els romans l’escamparen arreu de l’imperi pel seu preuat fruit.
La diversitat biològica, esdevinguda mercaderia o acompanyant accidental de mercaderies, és una de les principals amenaces potencials de la mateixa diversitat biològica
Però, a vegades, l’espècie exòtica triomfa a l’entorn receptor, reproduint-se amb èxit i de forma expansiva, i fent que les espècies indígenes (en diríem espècies autòctones) reculin, ja que davant d’elles les noves presenten uns trets adaptatius que els posicionen en situació d’avantatge. Parlem, en aquests casos, d’espècies invasores (“Hostes vingueren…”). Un nou exemple arbori és l’ailant (Ailanthus altissima). Originari de la Xina, l’ailant es va portar a la península Ibèrica el 1818 per a usos ornamentals. Avui es distribueix arreu del món. A Catalunya s’ha naturalitzat en ambients urbans i carreteres, on s’ha utilitzat per estabilitzar talussos, però també en hàbitats forestals naturals, principalment marges de rius, on desplaça el bosc de ribera autòcton. Se la considera una de les espècies invasores més agressives. Motius? Produeix fins a 350.000 llavors anuals que es dispersen per l’aigua i el vent, però també es reprodueix vegetativament a través de nombrosos i vigorosos rebrots que creixen a partir de les arrels i que poden emergir fins a 15 metres enllà de la planta mare (Tot un exèrcit de clons!). Genera compostos que inhibeixen el creixement i la germinació d’altres plantes quan s’acumulen en el sòl (Guerra química, vaja). Té un rang molt ample de tolerància a diversos tipus de sòls i la seva elevada rusticitat el fa resistent a la contaminació, la sequera i la calor.
A Catalunya l’informe 2013 del projecte Exocat identificava més de 1.000 espècies exòtiques introduïdes a Catalunya (la mascota exòtica que ha crescut i s’allibera perquè ara fa nosa, les restes de jardineria que s’aboquen sense control, els espècimens que viatgen accidentalment amb tot tipus de mercaderies…). D’aquest miler d’exotismes, un 10% es consideren invasores, i els perjudicis socioeconòmics que provoquen són elevadíssims: el cranc americà i el cargol poma que malmeten els arrossars del Delta; el morrut de les palmeres que afecta les plantacions de palmes valencianes; la vespa asiàtica que ataca els eixams d’abella i produeix pèrdues importants a l’apicultura; la Caulerpa, alga tropical que amenaça els herbeis de posidònia i afecta l’activitat pesquera… I tants exemples de convidats indesitjats, a voltes per accident a voltes per comerç directe, sempre per inconsciència. La diversitat biològica, esdevinguda mercaderia o acompanyant accidental de mercaderies, és una de les principals amenaces potencials de la mateixa diversitat biològica quan la traslladem fora de la seva localització natural.
“És hora de morir”, deia Rutger Hauer als darrers minuts de Blade Runner, mentre un colom (replicant, segur) s’esmunyia de les seves mans. Que no siguin els animals-replicants d’Scott i Dick la darrera oportunitat de veure els éssers que reprodueixen! Que no siguin el mercat i la globalització la definitiva plaga que col·lapsi la diversitat biològica planetària!
L’autor és educador ambiental
Article publicat al número 444 de la ‘Directa’
