autoría:Paula Duran
Davant tota aquesta situació, quin futur espera a la ciutat de València? Encara hi ha temps per aturar la dinàmica voraç que ja s’ha instaurat en ciutats com Barcelona o Venècia? La majoria de veus coincideixen en la idea que estem en un moment clau, en què si no s’adopten mesures dràstiques i amb rapidesa, el futur de l’habitatge a la ciutat podria quedar totalment venut als interessos del mercat i dels fons d’inversió. La regidora d’Habitatge, Maria Oliver, coincideix a afirmar que “la dinàmica de l’especulació immobiliària és creixent i avança de manera molt ràpida”, i considera que amb les forces polítiques que ocupen actualment el govern espanyol no es podran desenvolupar gaires més iniciatives per a aturar-la. “Si no donem una resposta política, finalment serà la revolta social la que obligarà a canviar aquesta situació que ja comença
a ser insofrible per a molta gent”, sentencia Oliver.
No obstant això, des dels moviments socials insisteixen que es podrien adoptar mesures que aturaren aquesta bombolla. La plataforma ciutadana Entre Barris, la més destacada a València en la lluita pel dret a un habitatge digne, destaca cinc punts pels quals creu que haurien d’apostar les administracions per a posar fre a l’especulació creixent i a l’expulsió de les veïnes. Aquests serien la regulació restrictiva dels apartaments turístics, la creació d’un parc d’habitatge públic, l’establiment del preu del lloguer, l’aturada dels desnonaments i els desallotjaments i l’impuls de les cooperatives d’habitatge.
Per a les cooperativistes d’El Rogle, la solució passa a través d’una “coordinació efectiva entre regidories amb competències relacionades en la matèria i AUMSA”, una proposta que està present en el nou Pla estratègic d’habitatge 2017-2021 de l’Ajuntament de València. Des d’El Rogle apunten que “fer efectiu aquest plantejament ja seria un bon punt de partida”. I afegeixen que l’Ajuntament hauria de numerar tots els habitatges buits que hi ha a la ciutat, tant els públics com els privats, i apostar per un pla social d’habitatge. Així, segons apunten, es podria fer una campanya perquè es llogaren les cases buides a un preu accessible o amb polítiques d’ajuda institucional. “També podrien desafavorir d’alguna manera els bancs que no cedeixen el parc d’habitatge buit”, opinen.
Amb valentia i peus de plom
L’arquitecte i professor d’urbanística i ordenació de territori a la Universitat Politècnica de València Fernando Gaja, critica els processos que segueixen les administracions públiques per a la requalificació dels barris que comencen per millorar l’espai públic. “Eixa inversió té un efecte positiu, sens dubte, perquè millora l’espai; però té un risc i és el d’encetar dinàmiques de gentrificació, perquè revaloritza els immobles i, com a conseqüència, comencen a incrementar els preus de l’habitatge”, descriu Gaja. Tant és així que hi ha casos a València en què el simple anunci de millores al barri ja ha provocat aquesta revalorització, com és el Cabanyal-Canyamelar. És per aquesta raó que Gaja aposta perquè abans de tot hi haja un control sobre la política d’habitatge: “Si no, tot el que faces, pot tindre un efecte bumerang, contrari al que busques, i això és el que està passant a València”.
Respecte a les mesures institucionals, Gaja també és crític amb la postura de les administracions públiques per haver pres, en els millors dels casos, un paper regulador o passiu. Segons l’arquitecte, l’Administració hauria de ser un agent urbà dinàmic comparable als promotors, “no pot ser només un àrbitre, ha de ser un agent social, econòmic i urbanístic amb una intervenció significativa, no simbòlica”. Com a exemple posa la ciutat d’Alacant, on des de l’any 1981 existeix el Patronat Municipal de l’Habitatge per tal de construir pisos per llogar-los després a preus assequibles i donar així una resposta a la demanda social d’habitatge. “Està clar que és una solució reduïda i que cal ampliar l’abast de la intervenció, però demostra que hi ha mecanismes econòmics, legals i administratius per fer-ho”, afirma convençut, “i ara que València ha sanejat el dèficit seria moment de plantejar-s’ho, perquè ja han perdut tres meravellosos anys”. Per tal de pal·liar la turistificació, Gaja suma a aquestes mesures el fet de controlar i limitar la quantitat d’oferta d’allotjament turístic que pot haver-hi a la capital, “aspecte que ja s’està treballant a Barcelona a través del Pla especial urbanístic d’allotjament turístic (PEUAT)”.
Les membres del col·lectiu d’Hipnòpedia Urbana, per la seua banda, apunten que “és complicat que els poders públics se situen en una posició que seria radicalment contrària a les dinàmiques del mercat immobiliari”; afirmació que podria donar pistes per entendre per què no s’ha demostrat un interés –a l’alçada dels creixents indicadors d’especulació immobiliària– per solucionar el problema de l’habitatge. “La frenada d’aquest procés sols pot venir de la mà de la planificació, d’una estratègia integradora i integral que adapte el parc d’habitatge de València a les necessitats i a la demanda de les persones”, afegeixen. Segons la seua visió, cap model d’habitatge –ni cooperatives, ni VPO ni habitatge social– ni cap instrument urbanístic reduccionista poden ser la solució a un problema global de ciutat, i encara més si es plantegen com a solucions individuals i aïllades. Finalment, apunten: “Si l’estratègia no sorgeix de l’Administració pública, haurà de sorgir de la ciutadania afectada i organitzada”.
TEODORO MORETA, VEÍ AFECTAT A LA SAÏDIA
"Hem patit un assetjament ininterromput per part de l’empresa"
Recentment, l’especulació immobiliària ha tornat a mostrar la seua pitjor cara en una finca del districte de la Saïdia de la qual han fet fora 22 famílies. Teodoro Moreta és un dels afectats, qui, després de més de dues dècades com a llogater en una de les cases de l’edifici, haurà d’abandonar-la abans del 6 d’abril. El procediment es repeteix en la majoria dels casos: “Un dia totes vam rebre una carta molt freda que ens avisava del temps que teníem per a deixar el pis, el qual variava en funció del tipus de contracte, i on se’ns recordava que havíem de deixar totes les despeses pagades. Des d’aquell moment va començar un assetjament ininterromput per part de l’empresa: o amb obres a totes hores o amb telefonades que ens invitaven a eixir de les nostres cases”, explica l’afectat. La Saïdia és un districte de rendes baixes on les llogateres pagaven entre 200 i 300 euros mensuals pels pisos, uns preus que difícilment trobaran hui dia a la ciutat de València.
Aquest veí s’ha intentat mobilitzar per a salvar la situació, primer acudint a l’Ajuntament de València per a informar-se dels seus drets, i després amb l’ajuda dels col·lectius El Rogle i Entre Barris, que l’han convidat a resistir fins a l’últim moment i portar el cas a judici. “Per a mi, aquest ara és l’edifici de la vergonya o l’edifici de la mentida”, explica indignat, “l’antic propietari ha desaparegut del mapa i 22 famílies amb pocs recursos ens quedem al carrer sense més explicacions”. A més, segons apunta, els pisos s’estan llogant per aproximadament 600 euros i les reformes que s’hi fan són molt limitades. Teodoro posa l’accent en la part més humana: “Ningú ha pensat a parlar amb nosaltres, en la part de la nostra vida que deixem dins les cases. Tot ha sigut molt inhumà i demostra que l’única cosa que interessa és fer negoci i enriquir-se”.
ALBA GUSANO, VEÏNA EXPULSADA DE CIUTAT VELLA
"La majoria de veïnes van acatar les ordres sense protestar"
Un dels barris més afectats per l’especulació immobiliària i per la turistificació és Ciutat Vella, en ple casc antic de València. Alba Gusano, el seu company i el seu gos conformaven una de les famílies que vivien a la finca del carrer Na Jodana, que hui ja s’ha convertit en un edifici d’apartaments turístics. Va ser a finals de 2015, quan només feia dos anys i mig que hi vivien, quan va haver-hi un canvi d’administradora de la finca i, al cap de poc temps, els van notificar que havien d’abandonar l’habitatge. “Ens van donar un mes per a recollir totes les nostres coses i eixir de casa. Em va sorprendre que la majoria de veïnes van acatar les ordres sense protestar i no va haver-hi cap tipus d’organització veïnal per fer front a la situació”, explica, encara perplexa, “però nosaltres ens hi vam quedar un temps més: a banda que era molt injust, no ens quedava altre remei”. En aquell moment, Gusano estava desocupada, motiu pel qual li resultava impossible accedir al lloguer d’un pis perquè no disposava d’una nòmina. A més, l’acompanyava un gos de trenta quilos, per al qual tampoc era fàcil trobar un habitatge. Per últim, aconseguir un pis amb dues habitacions, menjador, bany i cuina per 350 euros, preu que pagaven a Na Jordana, va resultar impossible. “Resistir no va ser fàcil, perquè l’administradora ens va pressionar molt perquè marxàrem, però el contracte no acabava fins sis mesos després i no ens podien fer fora”, assegura. De les sis famílies que vivien a l’edifici, cap d’elles va rebre una indemnització. Després de buscar molt, Gusano i la seua família han optat per comprar un pis en un altre barri de València.
PILAR VIDAL, VEÏNA EXPULSADA DE RUSSAFA
"Les nostres vides han canviat, ara vivim dispersades per diferents barris"
Un dels casos més coneguts d’expulsions de veïnes a València ha sigut el de la finca del carrer Buenos Aires, 31, al barri de Russafa. Pilar Vidal és una de les veïnes que hi habitava fins a l’any passat, quan a través d’un burofax li van notificar que quan acabara el contracte havia d’abandonar l’edifici on vivia des de feia quinze anys. “Tot i que els propietaris ens ho negaven, nosaltres ja feia temps que véiem moviment a l’edifici i vam començar a sospitar que passava alguna cosa. Vaig insistir a la propietària i finalment em va explicar quina era la jugada: vendre tot l’edifici a una empresa externa”. Poc temps després, la nova empresa que havia comprat l’edifici va enviar una carta avisant-los que havien de marxar i els van convocar a reunions per a negociar les condicions d’una en una. “En tot moment han evitat que ens organitzem, des del primer moment les negociacions van ser individuals i diferents en cada cas. No hem actuat de manera col·lectiva, has de sentir-te amb moltes forces per a començar a batallar per un cas que les advocades a qui vam consultar ja ens van dir que teníem pràcticament perdut”, assegura Vidal. I explica que només una veïna va aconseguir que la indemnitzaren, ja que tenia un contracte molt recent, però la resta van marxar amb una mà darrere i l’altra davant.
Després dels avisos van arribar les pressions directes perquè les llogateres abandonaren al més prompte possible les seues cases, i les indirectes amb obres a totes hores, sorolls constants
i altres maneres de fer la vida impossible a l’edifici de Buenos Aires, 31. A poc a poc, totes van anar deixant les seues cases i, consegüentment, els seus barris, ja que en aquell moment –març de 2017– era impossible trobar a Russafa cases amb un preu de lloguer com el que tenien elles fins al moment: entre 350 i 450 euros. “Açò ha canviat les nostres vides, ara vivim dispersades per diferents barris de València i hem hagut de començar de zero, després del que ha suposat emocionalment deixar les cases on portàvem, per exemple en el meu cas, cinc lustres”. La vida de Buenos Aires, 21, també ha canviat: un modern cartell lluminós anuncia hui els apartaments turístics que hi alberga.
Article publicat al número 450 de la Directa
