Jule Goikoetxea ha participat recentment del projecte Terra de ningú: perspectives feministes sobre la independència i està a punt de publicar Privatizando la democracia (Icària). Amb ella conversem sobre quines experiències d’apoderament ens poden servir per esquerdar la societat patriarcal i fer que les dones assoleixin més sobirania en tots els sentits. En definitiva, avançar cap a la República feminista.
Les teves investigacions recents versen sobre la privatització de la democràcia, que té com a objectiu el desapoderament de les classes populars. Com funciona aquest procés?
Per tal que hi hagi un procés d’apoderament popular cal que hi hagi estructures públiques, el que solem anomenar Estat. I ara s’està privatitzant tot el que apoderava la ciutadania, és a dir, no tan sols les estructures públiques –educació, sanitat, etc.– sinó també altres dimensions de l’Estat. Per exemple, el poder legislatiu, que en teoria representa el poble gràcies a la transmissió de la sobirania popular, s’està privatitzant. I a Europa, els parlaments tenen molt poc poder per controlar el govern, els costa legislar i proposar lleis. Es tracta d’analitzar les conseqüències que tot això té per al desapoderament de la població, que va junt amb la pèrdua de democràcia. La primera part del llibre és una crítica als pensaments dominants sobre l’Estat i el poder, i no només qüestiono el neoliberalisme, sinó també l’anarquisme i el comunisme. La segona part és més concreta i tracta de l’Estat espanyol, el País Basc i Catalunya.
Dius que aquest desapoderament afecta, sobretot, les dones.
Partim de les democràcies liberals o capitalistes europees, però, de fet, tots els sistemes polítics actuals són patriarcals. En realitat, les idees i les pràctiques que avui gestiona la majoria de la població són patriarcals: em refereixo a legitimitat política, justícia, constitucions… I tot el que provoqui un augment de la pobresa de les classes populars sempre afectarà més les dones perquè, com a classe política, és la subalterna de l’home, ja sigui proletari, negre, migrat… Ja ho deien Aristòtil i Engels, les dones són les esclaves dels pobres. Per això, l’important és no definir tan sols el capitalisme financer i global, sinó la seva dimensió patriarcal. Si el capitalisme desapareix, el patriarcat pot continuar existint. La lluita és paral·lela.
Afirmes que moltes ideologies tenen fòbia a l’Estat, i que això té molts trets patriarcals. Per què?
“Els ideòlegs que han reflexionat sobre l’Estat no havien de cuidar, eren subjectes autònoms, i en cap moment van pensar en tota la xarxa necessària per arribar a ser una persona autònoma i poder invertir”
Idealment, tant l’anarquisme com el comunisme i el liberalisme diuen que arribarà un moment en què s’eliminaran les jerarquies i les relacions de poder. Això és cristià total i, a més, patriarcal. És a dir, si els homes parissin, s’adonarien que sense estructures públiques o comunes és impossible crear comunitat. Els ideòlegs que han reflexionat sobre l’Estat no havien de cuidar, eren subjectes autònoms, i en cap moment van pensar en tota la xarxa necessària per arribar a ser una persona autònoma i poder invertir. El pensament teòric dominant creu que el subjecte apareix com a autònom i racional i comença a comprar i vendre o a fer justícia social. Com a dona necessites una xarxa, i a aquesta xarxa pública o comuna l’anomeno Estat. Hem de fer que el comú i l’Estat siguin compatibles, que no siguin contradictoris.
Quina correlació hi ha entre el desenvolupament dels estats i la millora de les condicions de vida de les dones?
Durant els darrers 50 anys s’ha produït l’apoderament més gran de les dones pel que fa al capital econòmic, cultural i simbòlic. Quan les estructures públiques s’estenen, les condicions de vida de les dones sempre milloren, ja que solen ser les que menys recursos tenen, entre altres factors. Els estats han agafat determinades tasques reproductives que les dones feien gratuïtament i les han institucionalitzat: escoles bressol, cures… que és el que ara es torna a privatitzar. Per tal que aquestes estructures apoderin la ciutadania han de canviar la manera de pensar de l’Estat, és a dir, s’ha de descentralitzar i, fins i tot, deixar que la població s’autogestioni, no es tracta d’una contradicció.
Quina és la teva visió de l’Estat des d’una lògica feminista?
“Per ser persones lliures i autònomes cal un procés de domesticació, ja que necessites governar el teu cos. Si no, no podràs governar res més”
Des de certs feminismes no volem eliminar l’Estat, el volem prendre. És a dir, el poder no únicament reprimeix, també apodera. Per ser persones lliures i autònomes cal un procés de domesticació, ja que necessites governar el teu cos. Si no, no podràs governar res més. I l’esquerra continua separant la democràcia dels mecanismes disciplinaris i tecnologies de poder, i això no es pot separar. Es veu molt clar amb l’educació pública: totes sabem que et domestica, però també t’apodera, ja que t’ensenya a llegir i escriure. Jo plantejo que per fer persones lliures autònomes, i crear dignitat i igualtat, calen processos de domesticació i, per tant, també hi ha d’haver poder i dominació. El problema és quin tipus de dominació i domesticació, i amb el menor grau de crueltat possible.
En el debat públic/privat, on quedaria la tercera dimensió, entenent-la com l’espai comú o cooperatiu?
Aquesta tercera dimensió s’hi afegeix perquè es reprodueix el discurs liberal de públic/privat. Si el que és públic és el comú, aquesta diferència no existeix. Quan es parla de tercer sector o cooperatiu es diu que ja es dóna per suposat que hi ha una dicotomia entre Estat (públic) i societat civil (privat), però hi afegim el comú, fet des de la societat civil. Crec que hem de començar a deixar de fer servir aquestes conceptualitzacions bàsiques d’Estat dolent i societat civil i família bona, que són liberalsi cristianes, i començar a pensar des del punt de vista feminista o no patriarcal. L’important és pensar que l’Estat som totes, en el sentit que l’Estat ha de posar recursos i plataformes que apoderin la població, i que la gent es pugui autogestionar.
Llavors, potser hauríem de parlar més de qui gestiona tot això que és comú.
Aquest espai (el comú, les comunitats de veïns, etc.) no servirà per trencar l’esquema liberal d’Estat privat. Posem per cas els moviments socials: sembla que sigui una idea d’allò més radical, quan en realitat sorgeixen de la societat civil i, per tant, tenen sentit quan hi ha una societat diferenciada de l’Estat, que després s’encarrega de fer demandes i mobilitzar-se. Encara que tinguin un caire comunista i anarquista, els fonaments d’aquest pensament responen a l’esquema liberal de separació entre privat-públic. La meva proposta és que aquests conceptes nascuts fa tres segles desapareguin i comencem a treballar des d’un marc nou.
Com podem començar a trencar aquests esquemes?
Des de la dècada de 1980 hi ha un munt d’instruments relacionats amb el postestructuralisme i el feminisme radical, a banda de l’economia feminista. Tot això es fa partint d’aquestes noves conceptualitzacions inspirades en Foucault, Bourdieu, Butler… El problema és que és difícil socialitzar-ho perquè la majoria de les persones tenen el pensament dominant de la moral cristiana, que és universalista i que encaixa fantàsticament amb el liberalisme patriarcal. Sempre s’ha d’estar molt atent a les minories radicals perquè són capaces de transgredir.
Afirmes que “al món no existeix cap estructura pública sobirana no-patriarcal, és a dir, feminista”. Ens en podem imaginar alguna?
“El patriarcat és el sistema de dominació més antic, eficaç i permeable que existeix. La lluita contra el patriarcat ha de ser descentralitzada, aquests grups s’han de crear a tots els àmbits”
Per començar a construir repúbliques feministes hem d’anar creant grups en què les dones tinguin el dret de veto. Per exemple, en les organitzacions juvenils de l’esquerra abertzale al País Basc algunes decisions han de passar per grups de noies. A EH Bildu hi ha una taula feminista i alguns sindicats han fet una reestructuració i han ubicat dones joves i feministes en alguns sectors com el metall. A poc a poc es va fent, també a la universitat. És lent, perquè el patriarcat és el sistema de dominació més antic, eficaç i permeable que existeix. La lluita contra el patriarcat ha de ser descentralitzada, aquests grups s’han de crear a tots els àmbits, com a casa, a les colles, etc.
A Europa hi ha altres exemples?
A Escòcia, abans del referèndum de 2014, la Campanya Radical d’Independència (RIC) de Cat Boyd va proposar fer un parlament de dones. I als EUA, on predomina un feminisme de caràcter més liberal, hi ha experiències com la Women’s March. Allà hi ha dones amb poder i diners que estan produint sèries sobre política protagonitzades per dones, un conjunt de referències que fins ara no existien. Es tracta d’experiències benvingudes perquè estan arribant arreu. S’ha de tenir en compte que, a diferència del moviment obrer, les dones pràcticament no disposem de referents històrics. A Europa, el feminisme no institucionalitzat és molt antisistema o antiinstitucional. Per tant, és difícil incidir a les estructures patriarcals. Sí que poden anar trencant coses i creant espais segurs per a les dones, però no poden canviar les estructures de reproducció de la societat a gran escala.
I a Catalunya?
A Catalunya, arran del procés independentista, s’està produint una reorganització del moviment feminista, amb grups com la Xarxa de Dones per la Independència, que van creant relacions entre el feminisme més institucionalitzat i les més antisistema, si no, no s’aconsegueix res. En aquest punt, sempre apareix el debat del feminisme de classe que, casualment, sempre sorgeix de grups mixtos. L’eix no és ric-pobre, és home-dona. El primer eix és el de la lluita contra el capitalisme. Ens acusen d’oblidar la qüestió de classe, però crec que és un enfocament erroni. Pensa que fins fa poc no es tenia en compte les mestresses de casa, ja que es considerava que no eren proletàries. Per això crec que el tema marxista de classe s’ha de recontextualitzar de manera no patriarcal o acabarem malament. S’ha de veure d’on procedeixen les crítiques. Però el feminisme de classe sempre sorgeix de grups mixts amb l’acusació que el feminisme trenca la classe obrera. És un conflicte constant des de la dècada de 1960, no és nou.
Com seria una República feminista?
En el pla econòmic hi ha una sèrie de pràctiques concretes que ja introdueix Amaia Pérez Orozco, com el sistema de troc, i expandir els espais que ja té el món cooperatiu, i anar creant espais. No es tracta de dir “o tot o res”, sinó partir de les estructures existents per anar introduint noves pràctiques. Pel que al sistema de coneixement i educació, cal trencar amb totes les ciències, que són heteropatriarcals, i posar equips d’expertes en totes les àrees on descriguin els nous currículums educatius amb conceptes no patriarcals. També s’hauria de proposar multiplicar els gèneres, ja que deixen de ser binaris i tendeixen a desaparèixer. Són coses que ja s’estan fent. Per últim, trencar el contracte social en què es basa la nostra societat, l’acord que tenim amb l’Estat pel qual donem tota la violència a l’Estat i aquest s’encarrega de defensar-nos, i hem de començar a saber defensar-nos. Per això ja es fan manifestacions nocturnes. Pel que fa al contracte sexual, es canvia amb els vetos. No donar el poder als homes implica un canvi de discursos i pràctiques però, sobretot, d’autoritat. És a dir, les dones han de poder definir totes les coses, es tracta d’entrar en un procés de despatriarcalització. Si les dones tenen dret de veto, comencen a governar. Com a dones, no tenim res: no disposem d’un Estat. Després ja veurem què plantegem.
On és el feminisme més avançat?
“Tothom sap què és la desmercantilització però en canvi no es parla de desfamiliarització. La desfamiliarització d’un Estat és fins a quin punt pot fer que no depenguis d’un home per a viure”
Al Nord d’Europa les dones tenen més diners, més autoritat i més prestigi. Això és així per com s’ha produït l’ampliació de l’Estat en un sistema capitalista. Per això dic als sindicats: “com em podeu parlar de democràcia si no sabeu què és la desfamiliarització?”. Tothom sap què és la desmercantilització però en canvi no es parla de desfamiliarització. Pel que fa a la desmercantilització, els Estats es classifiquen en tres: els socialdemòcrates del nord d’Europa, els liberals (món anglosaxó) i els conservadors (Europa), i dins d’aquests, hi ha els mediterranis. Els més sexistes són els conservadors i els mediterranis. Per tant, es classifiquen fins a quin punt desmercantilitzen la teva vida, és a dir, fins a quin punt has de vendre la teva força de treball per sobreviure. Si no la pots vendre però tens un bon nivell de vida vol dir que el grau de desmercantilització de l’Estat és alt, com a Noruega, per exemple. Què passa? Que les dones no estan mercantilitzades. Fins fa poc, el 60% de les dones treballava fora del mercat laboral, per tant, el concepte de desmercantilització no serveix per a persones que no estan mercantilitzades. En canvi, la desfamiliarització d’un Estat és fins a quin punt pot fer que no depenguis d’un home per a viure. Els més potents són els del nord i els liberals en aquest eix, i els pitjors són els conservadors i els mediterranis, que són els més sexistes. Els sindicats normalment no analitzen com ha canviat la vida de les dones. La meva àvia tenia nou fills, i ningú no t’explica per què, és part de la crisi de l’esquerra. Per això defenso l’existència d’estructures públiques, perquè al final són les que ens han apoderat com a dones en l’àmbit econòmic, social i simbòlic. És una anàlisi que s’ha de tenir en compte.
Sovint s’esmenta el País Basc com a societat amb trets matriarcals. És un mite?
No han existit societats matriarcals, però és veritat que, per exemple, a l’Edat Mitjana, el dret civil basc permetia que les dones basques estiguessin més apoderades que les castellanes perquè podien treballar i ser metgesses, per exemple. Hi ha trets més igualitaris que en altres societats, però no pel matriarcat, sinó perquè el sistema econòmic ha estat diferent, el patriarcat modern va entrar més tard a la societat basca que en altres societats liberals. També s’ha de tenir en compte que som poca gent i, en general, en societats petites les dones solen tenir més poder. Té a veure amb el pas de l’Edat Mitjana a l’etapa industrial. Per exemple, amb el tema de les bruixes va ser terrible, en van cremar moltes perquè exercien l’advocacia i la medicina, i això no feia gens de gràcia ni a Castella ni a l’Església.
Per acabar, es parla de la crisi de la masculinitat tal com s’havia entès tradicionalment i alguns grups d’homes comencen a ser conscients dels seus privilegis. Podem fer coses per acompanyar la lluita feminista o, senzillament, és millor que callem?
Pel que fa a la desconstrucció de la masculinitat hegemònica, crec que està bé que hi hagi grups d’homes que ho treballin. Als grups militants, ens encanta quan hi ha un home que està callat, encara que no faci res. Molts cops es veu com a aliat a un home que es queda callat perquè és molt difícil de trobar-ne un, vosaltres no us n’adoneu. És molt difícil trobar un home que sàpiga quedar-se en segona línia perquè no heu estat educats per a això. A les manifestacions nocturnes, per exemple, és brutal que vinguin homes al darrere callats, és la millor aliança que hi pot haver. Això no vol dir que jo no hagi de deixar de ser conscient dels meus privilegis com a blanca o docent, que no em situa en una posició de subalterna. Per això el feminisme està molt bé perquè, al capdavall, és un conjunt de propostes d’anàlisi del poder i de l’interseccionalitat, no es tracta només d’home-dona, sinó de com funciona el poder i quins són els cossos hegemònics, i com hi ha altres cossos que també es queden a la perifèria.
