Hi ha dones altruistes i mitjans, només falta una regulació
Noelia Oses
Membre de la junta directiva de l’associació ‘Son Nuestros Hijos’
Alguns corrents d’opinió contraris a la gestació per substitució (GS) s’abracen a la màxima que “tenir fills i filles no és un dret, és un desig”. Però aquesta idea, que és una obvietat, tan sols persegueix menysprear el problema de la infertilitat.
El fet és que, des de ben petits, a l’escola ens ensenyen que “els éssers vius neixen, creixen, es reprodueixen
i moren”. D’això se’n diu el cicle de la vida, i reproduir-nos –tenir fills i filles– és una part essencial d’aquest cicle. Per tant, no és un desig qualsevol ni tampoc cap frivolitat, com dona a entendre un sector del feminisme radicalment oposat a la GS.
Els problemes reproductius comporten molt patiment. Gairebé tots, però, troben solució –o, si més no, ajuda– a recer de la Llei de tècniques de reproducció assistida (LTRA) de 2006. La incapacitat per gestar, en canvi, no rep suport sota aquesta llei, que diu que qualsevol contracte de GS a l’Estat espanyol és nul de ple dret. Els corrents que defensen que la normativa segueixi tal com està –o que fins i tot volen que la GS es prohibeixi explícitament per fer-la fora d’aquí– argumenten que estan en contra de l’explotació de les dones –particularment de les dones pobres– i proposen que es fomenti l’adopció.
En primer lloc, cal centrar el debat en allò que mereix ser debatut. Mai no s’ha proposat importar un model de GS que exploti cap dona. Per tant, si es consideren països on això passa, ha de ser només per prendre nota de com no fer-ho. A part que l’adopció com a alternativa és un tema tant recurrent com desinformat, ja que es tracta d’una solució a un problema diferent, com és el d’un menor que necessita una família. A primera vista pot semblar que ambdós problemes es poden complementar i solucionar-se, però actualment no és així.
Els experts en protecció a la infància han arribat a la conclusió que és millor mantenir els menors tan a prop dels seus orígens com sigui possible. A més, en el pla polític, un país que no pot tenir cura de les petites i petits dona molt mala imatge. Per això, l’adopció internacional va desapareixent i la nacional gairebé ho ha fet, atès que l’educació sexual, la disponibilitat de mesures anticonceptives i la introducció de la Llei de l’avortament fan que s’hagi reduït el naixement de nadons no desitjats a un nombre gairebé insignificant.
El problema és que moltíssimes famílies que volen tenir fills però no els poden gestar, només troben solució a l’estranger. Un problema que no desapareixerà amb el retard de l’edat en què les famílies decideixen tenir fills a causa de la gran inestabilitat laboral. Al contrari: és possible que empitjori. Per tant, el debat ha de focalitzar-se en com solucionar el problema aquí, i la gestació per substitució és una solució. El repte, en tot cas, rau en com regular-la de manera que el procés sigui ètic i no s’exploti –de cap de les maneres– la dona que voluntàriament cedeix la seva capacitat de gestar.
El plantejament ideal seria que es regulés dins de l’LTRA, de manera similar als trasplantaments d’òrgans. És a dir, que el procés sigui controlat per un organisme públic de principi a fi, sense ingerències d’interessos comercials i que es dugués a terme en la sanitat pública. La dona gestant, per descomptat, mantindria la seva autonomia i la capacitat de decisió sobre el seu cos en tot moment. I, pel que fa a la filiació, hauria de ser a favor de la família d’intenció des del començament, que és l’essència mateixa del procés: la dona gestant no vol tenir un fill seu; ja en té. Vol ajudar a fer créixer la família d’altres persones.
Un altre aspecte que genera discussió és la compensació econòmica. Si l’LTRA assigna compensacions a les donacions de gàmetes pels riscos i les molèsties sofertes, no fer-ho amb la donació de la capacitat de gestar seria un greuge comparatiu greu, atès que els riscos i les molèsties són significativament més grans. Per tant, hauria de ser el comitè d’experts de l’LTRA que va estimar les quantitats existents qui decidís quina és la quantitat justa i ètica. Aquest ingrés, en tot cas, no seria de subsistència per a la dona gestant, que hauria de tenir mitjans econòmics suficients per participar de la GS.
L’experiència del Regne Unit i el Canadà demostra que hi ha dones que estan disposades a donar la seva capacitat de gestar de manera altruista. Al nostre país també hi són, només falta que els permetem fer-ho.
/ MARIA FARRÉ
El que veritablement amaga la “gestació per substitució”
Equip d’Stop Vientres de Alquiler
stopvientresdealquiler.wordpress.com
No ens deixem enganyar, la subrogació de la gestació és un contracte entre particulars subjecte a dret mercantil, l’objecte del qual és un nounat, no pas el procés biològic de la gestació. A les dones no se les contracta només per gestar i parir, sinó perquè lliurin el “producte” acabat: el bebè. Per tant, voler legislar aquesta pràctica significa que la mare que gesta i dona a llum desaparegui en la biografia del nadó. Una desaparició jurídica, física i simbòlica que reduiria la gestació a una tasca alienada i deshumanitzada, fet que contravé l’article 7 de la Convenció sobre els Drets de la Infància: “Conèixer els seus pares i a ser cuidat per ells”.
Al capdavall, la subrogació de la gestació només pretén complaure molt poques persones, ja que davant dels 3.095.206 naixements registrats a l’Estat espanyol els últims set anys, només va haver-hi 979 inscripcions de bebès nascuts per subrogació (0,031% del total).
Però perquè sigui socialment acceptada, els lobbies que la defensen denominen aquesta pràctica “tècnica” i utilitzen eufemismes com gestació subrogada, gestació per subrogació i, sobretot, gestació per substitució (GS), un neollenguatge adaptat a les necessitats neocapitalistes amb l’únic afany d’ocultar el que és una evidència: la instrumentalització i comercialització de dones i bebès.
Tampoc no podem afirmar que sigui una pràctica de reproducció humana; fet i fet, cap gestació ho és. És un procediment agressiu mitjançant el qual se sotmet la dona a un tractament de reproducció assistida que inclou la hiperestimulació hormonal, la transferència de múltiples embrions, la realització de proves d’amniocentesis i altres mètodes agressius que poden causar greus perjudicis a la seva salut. Sense oblidar que a ella, en reprimir-li el vincle maternal que sent per la criatura i que té una base biològica, se li demana que renunciï a la seva capacitat d’interpretar i controlar el seu embaràs, cosa que compromet la seva salut física i psíquica. Un perjudici que també afecta la criatura, ja que a causa del part i la posterior separació de la mare, experimenta una sèrie de canvis hormonals, metabòlics i cognitius que, més tard, tindran afectes en la seva salut física i mental.
També cal recordar que, en l’actual context de l’economia global, la feminització de la pobresa implica que la “gestació per substitució (GS)” prospera com a opció per a les dones econòmicament més vulnerables del món. La majoria ho fan perquè necessiten diners per pagar el menjar, el lloguer, la hipoteca, una assegurança mèdica, fer front a deutes o per proporcionar estudis, benestar i cures als seus fills i filles. Però, lluny de reduir la bretxa de desigualtat, s’ha demostrat que l’aprofundeix, ja que no respon als anhels de llibertat de les dones. I, per descomptat, no té res de democràtica, tret que es pretengui “democratitzar” l’ús de les dones fèrtils per fabricar descendència per encàrrec.
En aquest sentit, i amb l’objectiu d’abaratir costos i augmentar el nombre de clients, la indústria del lloguer proposa a les dones que optin per l’altruisme, aprofitant que la societat patriarcal propaga l’ideari del seu sacrifici i abnegació. No ho demana pas a la resta de professionals i intermediaris (camuflats en associacions pro subrogació). Tan sols ho fa amb les dones.
I això cal sumar-hi l’intent d’associar aquesta “tècnica” a la llibertat i el lliure consentiment. És el moment en què es recorre a eslògans feministes com nosaltres parim, nosaltres decidim o el meu cos, la meva decisió, per posar-los al servei dels interessos empresarials, quan, en realitat, en l’exercici de la seva llibertat, la dona es veu obligada per contracte a renunciar al dret a decidir sobre el seu cos, el seu embaràs, el seu part i la filiació del seu bebè, cedint la seva autonomia i sobirania reproductiva al mercat.
Per tot plegat, des d’Stop Vientres de Alquiler afirmem que la gestació per substitució (GS) no existeix, sinó que es tracta d’explotació sexual reproductiva de les dones i de tràfic de criatures. Un fet que reflecteix els profunds trets capitalistes i patriarcals d’aquesta indústria, on la maternitat esdevé una cosa d’un sol ús mentre la paternitat es torna sagrada. No es pot parlar, doncs, d’establir una legislació per a aquesta pràctica, ja que és un acte de violència contra les dones i els seus nadons.
Article publicat al número 443 de la ‘Directa’
