Una fotografia del cul de la Lina amb els pantalons tacats és la mala jugada que li carrega al damunt el malnom de Pantalina. Aviat, Pantalina bateja, també, un grup de whatsapp, des del qual s’orquestren les burles i la marginació que comença a patir a l’escola. La fotografia i la primera compartició a xarxes socials les fa una sola companya de classe. Però són els riures i silencis de tot el grup els que permeten que, d’una excusa per mofar-se’n, en broti una història d’assetjament.
“Stop”, indiquen des de l’escenari amb una palmada. L’obra s’atura. “Imaginem que del cap de la Lina en surten unes bombolles com les dels còmics on posa ‘em sento’. Com creieu que s’està sentint?”, pregunten al públic. Malament, trista, ignorada, rebutjada, amb vergonya, amb por. Són algunes de les respostes que donen els nois i noies que participen al teatre fòrum #1000likes, un mirall que duu a escena una forma d’abús de poder amb què no és estrany que convisquin. Es troben al primer cicle d’ESO, entre els 11 i els 13 anys, l’etapa amb més incidència de l’assetjament amb origen en l’entorn educatiu.
“Els grups de classe tenen la idea que el bullying es produeix entre qui rep i qui dona, no tenen gaire consciència que, com a espectadores de l’assetjament, també en són part”, explica Rocío Manzano, membre de Nus Teatre i Acció Social. El teatre fòrum és l’eina amb què l’entitat proposa a les joves assajar per a transformar la realitat. “Els permet provar estratègies per intentar canviar les dinàmiques, prendre consciència del poder personal i del grup, i veure que poden evitar que es faci la vida impossible a algú. O validar-ho”, explica.
Prop d’una de cada deu menors d’entre 12 i 16 anys ha viscut assetjament escolar. Així ho recull l’informe sobre bullying a l’Estat espanyol de Save the Children “Yo a eso no juego” (2016). De les més de 21.000 enquestades, el 9,3% declara haver patit assetjament escolar en els dos últims mesos. L’insult és la forma més recorrent, i pot anar acompanyat de rumors, robatoris, amenaces, cops i exclusió. Ni la titularitat ni el nivell socioeconòmic són factors explicatius de la presència d’assetjament als centres.
Gairebé arriba al 7% l’alumnat d’ESO que declara haver patit assetjament a través de mitjans digitals (ciberbullying) i són prop del 4% les que han patit tant bullying com ciberbullying, xifra Save the Children.
Les xarxes socials han possibilitat que la violència entre iguals amb origen en l’entorn educatiu traspassi les parets de l’escola i amplifiqui l’impacte, en deixar les menors afectades sense espai ni estones de seguretat davant les agressions. “Les profes no sabem què passa al grup de whatsapp de la classe i necessitem comptar amb el màxim de persones conscients que tenen un paper en evitar que s’hi matxuqui ningú”, remarca Rosa Sanchis, professora de l’Institut Isabel de Villena, a València.
Posar l’èmfasi en el paper de les espectadores i intervenir perquè tantes com sigui possible donin suport a l’assetjada és la lògica d’actuació de l’equip de mediació del centre davant de casos d’assetjament. Ara bé, “fer veure a les espectadores que són part del conflicte no s’aconsegueix en dos dies”, adverteix Sanchis. Per això, els esforços de l’equip de mediació es dirigeixen a minimitzar les condicions de discriminació i conflicte que permeten que l’assetjament germini.
Si bé són minoritaris els casos que entren en la definició d’assetjament escolar –una violència entre iguals originada en l’entorn educatiu sostinguda en el temps, en què hi ha una clara desigualtat de poder que impedeix a la víctima sortir de la situació per si mateixa i en què l’agressora o grup d’agressores tenen la intenció de provocar-li mal, seguint el Protocol de prevenció, detecció i intervenció enfront de l’assetjament entre iguals de la Generalitat de Catalunya–, el que és present en la majoria de grups classe són les dinàmiques de discriminació que, en perpetuar-se i aguditzar-se, poden donar peu al bullying.
“Cal una reflexió de com tenim incorporada la violència en el dia a dia de l’escola, i això comença amb els malnoms i els insults que, sovint, mestres i educadores deixem passar sota el lema ‘són coses de criatures’, en lloc d’aturar-los”, alerta Lídia Casanovas, educadora de Fil a l’agulla.
Deixar els abusos sense riures, silencis i likes
La classe fa un cercle de paraula. Dues normes: parlar des del cor i escoltar des del mateix lloc. I dues preguntes: com et sents ara mateix i com et sents, en general, al grup de classe. La Rosa explica que moltes vegades li diuen que està grassa. “Em sento malament”, diu, amb un plor de punt final a la frase.
“A mi també em diuen coses que em fan sentir malament”, diu un company. “Vols fer una petició del que no t’agrada sentir?”, li proposa l’educadora. “Mariquita i coses així”. “Perquè li agrada estar amb les nenes”, comenta algú.
En el 28% dels casos l’aspecte físic és el motiu principal que desencadena les agressions
L’Enquesta de convivència escolar i seguretat a Catalunya situa l’aspecte físic com el motiu principal que identifiquen tant víctimes com agressores perquè es materialitzin les agressions (28% dels casos). De lluny, trobem el color de la pell o procedir d’una altra cultura (8,3%) i l’orientació sexual (6,5%).
Procedir d’una altra cultura o l’orientació sexual acaparen el 8,3% i el 6,5% dels casos respectivament
“El grup viu com a llunyana la vivència de la companya discriminada, perquè no l’ensenyem prou, en part, per la manca d’espais emocionals als centres”, destaca Casanovas. Aturar-se a mirar el dolor provocat és una estratègia que posa en pràctica Fil a l’agulla per aconseguir corresponsabilitzar els nens i les nenes dels actes discriminatoris que tenen lloc a la classe i facilitar-los un procés restauratiu.
Connectar i donar espai al dolor −el de la persona victimitzada, el de la persona que, per mancances emocionals, adopta el rol d’assetjadora, i el de les testimonis que comencen a adonar-se del mal que han contribuït a provocar− és, també, al nucli de la intervenció de l’equip SEER.
“Moltes vegades trobem dolor en la vivència del nano o la nana en el rol d’agressora arran de viure un altre maltractament, o bé perquè està en una situació en què ha vist el model de violència”, explica Oriol Julià, president de l’equip SEER. “L’infant o jove en el rol d’agressora sent un poder li dona un benefici, ni que sigui a curt termini. El que hem de mirar és per què es produeix el buit que omple d’aquesta manera”, remarca.
Segons l’informe “Yo a eso no juego”, evitar les conductes d’assetjament cap a iguals exigeix reforçar l’educació emocional i l’adquisició d’habilitats socials i valors de convivència. “Una escola que treballa bé la prevenció, que fomenta la cohesió, pot trobar-se que una menor es posi en el rol d’agressora, però haurà treballat l’apoderament de l’alumnat, estarà preparada per detectar abans l’assetjament i no passarà anys arrossegant-ne casos”, assegura Julià.
Promoure una educació que trenqui amb la visió de la diferència com a amenaça és clau
A més de veure de cara el dolor que produeixen la discriminació i els abusos, promoure una educació que trenqui amb la visió de la diferència com a amenaça és clau per prevenir l’assetjament escolar, des de la perspectiva d’intervenció de Fil a l’agulla. “Quan una persona presenta característiques que el grup margina perquè a fora tampoc es valoren, té més números de pillar que una altra”, explica Casanovas. “Si l’escola no fa un treball profund per ser antiracista, coeducativa i antihomofòbica reproduirà els valors que trobem al carrer, que són racistes, masclistes, LGTBIfòbics, gordòfobs”, adverteix.
Tot i assegurar que són moltes les professores compromeses, Casanovas lamenta que són una minoria els centres que treballen per “equilibrar la desigualtat de poder entre allò que el grup valora i situa més al centre i allò que el grup no valora i situa més al marge”. “La víctima incorpora molt la culpa, pensa ‘m’ho estan fent a mi, perquè m’ho mereixo, perquè sóc rara’, i hem de trencar això. Són etiquetes les que operen tota l’estona: l’etiqueta de la gorda, l’etiqueta del marica. L’etiqueta de la mora”, detalla.
Són etiquetes les que operen tota l’estona: l’etiqueta de la gorda, del marica o de la mora
Gràcies a mitja dotzena de docents que treballen mesures de cohesió, per voluntarisme, bàsicament, fora de l’horari lectiu, l’institut Isabel de Villena fa deu anys que impulsa accions per afavorir la convivència. Una de les accions és el grup Stop Diverfòbia, contra la LGTBIfòbia, un focus de discriminació cap a les joves que no responen a la masculinitat i la feminitat hegemòniques, detecta Sanchis.
Una altra de les mesures, directament lligada a la detecció d’abusos, ha estat implantar a les aules la figura d’observadora de la convivència. “És algú sensible que la classe escull i a qui donem una mica de formació per mirar i detectar conflictes”, sintetitza Sanchis.
Cohesió preventiva
“Si poguéssim viatjar al passat, algú podria o voldria haver fet una cosa diferent perquè la història no acabi així?”, pregunten al públic del teatre fòrum #1000likes. Diverses de les escenes que els nois i noies han vist es repeteixen a l’escenari. Però, ara, amb noves actuacions.
Una noia del públic actuarà per impedir que la fotografia del cul de la Lina arribi a circular per whatsapp. Un company actuarà i el professor no girarà la cara als senyals de malestar i abús. Un altre actuarà per posar en qüestió el comportament de la Marta, en el rol d’assetjadora. Entre totes, hauran assajat què passa quan el poder queda més repartit dins del grup.
Segons l’Enquesta de convivència escolar i seguretat a Catalunya, més de la meitat de l’alumnat (55%) que percep una situació de maltractament d’alguna companya declara que intenta evitar que continuï. Un 30% declara que desitjaria ajudar a evitar la situació, però que es veu incapaç de fer-ho.
La corresponsabilitat no només ha de perseguir-se dins del grup classe, sinó que suposa un repte pel conjunt de la comunitat educativa. “Comptar amb un protocol de prevenció i actuació davant els casos de bullying és una pràctica que demostra una implicació decidida de la direcció dels centres per tallar de soca-arrel el problema”, destaca Julià.
Si bé el professorat és el primer actor adult assenyalat, les famílies no ocupen un paper menys central. “Cal preguntar-se si la teva filla o fill pot ser agressora o testimoni, no només víctima, i actuar com si les companyes de classe també fossin una mica filles teves”, apunta Casanovas, per qui, arrancar el bullying demana fer comunitat entre les famílies i que els seus espais de participació a les escoles incorporin la diversitat com a valor. Un pas per promoure relacions mimètiques entre les més petites.
*Article publicat originalment al número 444 de la ‘Directa’
