Després de les mobilitzacions per unes pensions dignes del 22 de febrer, el Govern espanyol –com a estratègia política– ha proposat augmentar les pensions mínimes amb relació a l’índex de preus de consum (IPC), per així trencar amb l’augment establert del 0,25. Es calcula que la mesura afavorirà principalment les dones. Moltes no arriben a jubilar-se amb una cotització suficient per motius de desigualtat de gènere: treballen per un sou base més baix que els homes o dediquen la seva vida a l’atenció familiar i de la llar, una feina que no és remunerada en l’actualitat. No obstant això, el PP ha deixat clar que les modificacions de les pensions estan supeditades a l’aprovació dels pressupostos generals.
La lluita dels i les pensionistes no decau. Ara es preparen per a la manifestació d’aquest dissabte 17 de març, que defensarà un model de pensions públic, igualitari i que asseguri un “salari digne per tothom”, és a dir, superior als 1.000 euros mensuals, mentre actualment alguns jubilats reben i viuen amb nòmines inferiors a 700 euros.
Yolanda Ayala, 70 anys
La Yolanda Ayala, de 70 anys, és la persona que aporta la principal font d’ingressos del seu nucli familiar. Viu amb la seva filla i els seus dos néts. Tots quatre es mantenen amb una pensió de 730 euros i el “sou ridícul” que cobra la mare: “Ens arreglem com podem, però sense cap mena de luxes”. Recorda que fa un mes va necessitar dues infiltracions per tractar-se el genoll. Aquestes van costar quasi uns 300 euros i van significar patir per cada cèntim tot un mes. “Només conec la paraula sacrifici. Si anem justos, doncs es mengen patates”.
S’entristeix quan explica que ha treballat tota la vida per una filial de Philips i ara no es pot permetre ni tenyir-se el cabell: “El porto blanc perquè és un caprici estètic, però a mi també m’agradaria arreglar-me”. La Yolanda té clar que la culpa és dels polítics: “Ells s’han enriquit perquè han robat als pensionistes”. Està cansada de callar i viure en una situació indigna, per això participa en totes les convocatòries del moviment.
Enric Sánchez Ballesteros, 65 anys
L’Enric Sánchez, de 65 anys, viu a Barcelona amb la seva parella, qui “per sort, encara treballa”. Ell era autònom i es dedicava al sector de les arts gràfiques. Ara, després de 45 anys cotitzats, rep una pensió d’uns 680 euros. “La pensió no és una almoina. Ha de ser un dret”, lamenta. Es considera afortunat perquè la seva parella segueix en el món laboral i a casa els entren dos sous: “Jo sóc dels ben parats, saps?”. No vol pensar en el futur perquè la seva dona, quan es retiri, només rebrà la pensió mínima perquè “durant molts anys s’ha dedicat a cuidar als fills”.
“Ens hem de posar forts. Som molts els pensionistes espanyols que vivim per sota del llindar de la pobresa que estableix la UE”, afirma l’Enric, qui participa activament en la lluita pels drets socials. A ell li agradaria poder incloure l’oci a la seva vida: “Vull poder pagar-me un gimnàs per anar a jugar a tenis”. Considera que el govern tracta els jubilats com a gent morta: “Estem vius i ens mereixem fer una escapada algun cap de setmana o anar al teatre, per exemple”.
Lucinda Llop, 73 anys
“Cada mes passo per davant de la sabateria i penso: potser d’aquí a un temps podré comprar-me uns botins nous”. La Lucinda Llop, de 73 anys, viu sola en un pis de Barcelona i rep una pensió de 639,30 euros. “Arribar a final de mes em costa tant que no arribo. Sempre haig de passar-les de tots colors”, lamenta. Ara s’ha apuntat al programa de pobresa energètica per assegurar-se que no li tallaran la llum. “De jove mai em va faltar feina. Quan era soltera treballava de modista i després vaig fer domicilis per tot Barcelona cuidant a gent gran”.
El problema de la Lucinda és que ella mai ha cotitzat. Els serveis socials consideren que amb la pensió mínima en té suficient, però fa uns mesos que no mira la televisió perquè se li va espatllar i que es calça amb unes sabates velles i desgastades. Insisteix que no vol que ningú es preocupi per ella: “Jo he passat una postguerra, sou vosaltres, la joventut, qui no esteu preparats pel que us espera”.
