Almenys 10.300 persones mortes, de les quals prop de 3.000 civils; 24.800 de ferides, 9.000 d’elles civils; 1.400.000 de desplaçades internes i més de 900.000 han hagut de fugir a l’estranger, la majoria de les quals a Rússia. I aquestes són les dades oficials recollides per Nacions Unides, les xifres reals possiblement són molt més elevades. Aquest és el balanç a l’est d’Ucraïna, un conflicte que aquestes setmanes entra en el seu cinquè any, cobert cada cop més per una cortina de silenci mediàtic, però que no per això ha deixat de generar víctimes, tragèdia i dolor.
La caiguda del president Víctor Ianukóvitx el febrer de 2014, fruit de la victòria sagnant del Maidan, va derivar en la formació d’un nou govern integrat únicament per partits de l’oposició prooccidental, a través d’un procés inconstitucional que va ser rebutjat per la majoria de la població sud-oriental del país (històricament més propera a Rússia), especialment a la regió del Donbass.
Les noves autoritats de Kíev van iniciar un progressiu apropament d’Ucraïna cap a Occident, recuperant també símbols, herois i mites ultranacionalistes que per a molta gent retrotreien a episodis traumàtics de la Segona Guerra Mundial. La reacció a aquests fets va ser l’annexió de Crimea per part de Rússia i l’inici de múltiples protestes en favor de la federalització –i fins i tot de la independència– a diferents ciutats del sud i l’est del país. La negativa de les noves autoritats ucraïneses a negociar amb el sud-est va provocar una revolta armada amb el suport de Moscou en algunes zones del Donbass, i va degenerar en una guerra civil quan Kíev va intentar recuperar per la força les zones revoltades. L’ofensiva, en què van participar batallons d’extrema dreta, va causar múltiples víctimes civils. La massacre d’Odessa del 2 de maig de 2014 va consolidar un trencament ja irreversible.
D’ençà d’aquell moment, la guerra al Donbas va partir en dues meitats una de les regions històricament més industrialitzades d’Ucraïna, que aportava un 16% al PIB del país i on abans del conflicte vivien 6,6 milions de persones, un 15% de la població. El factor demogràfic ha agreujat la situació, amb una de les pitjors crisis humanitàries del planeta, en la qual 3,4 milions de persones necessiten ajuda per a subsistir: un 30% són gent gran, un 60% dones i criatures.
Tot i el silenci mediàtic, la situació sobre el terreny segueix sent molt inestable, amb centenars de baixes a banda i banda
Tot i el silenci mediàtic, la situació sobre el terreny segueix sent molt inestable. El 2017 es van produir unes 400.000 violacions de l’alto el foc segons la missió de monitoratge de l’OSCE, un increment substancial respecte a les 320.000 registrades el 2016. El nombre de víctimes civils també va augmentar en el mateix període, passant de 585 (111 mortes, 474 ferides) el 2016 a 604 (114 mortes; 490 ferides) el 2017, segons dades de l’OHCHR. El nombre de baixes militars el 2017 –mortes i ferides– és de centenars a banda i banda.
Una de les causes de les baixes civils són les explosions de mines o altres restes explosives de guerra –238 de les víctimes de 2017–, un dels grans perills a la zona. Avui en dia l’est d’Ucraïna és una de les zones més minades del planeta. La realitat quotidiana, amb bombardejos freqüents, és particularment difícil per a les 600.000 ucraïneses –100.000 de les quals infants– que viuen als voltants dels 457 quilòmetres de la línia de contacte que delimita les zones controlades pel govern de Kíev i els rebels. Aquesta línia també divideix les vides de moltes persones.
Algunes veus han intentat encaixar la situació a l’est d’Ucraïna dins dels coneguts com a “conflictes congelats”. El cert és que avui en dia el Donbass és una de les zones més militaritzades del planeta, i és el conflicte no resolt que genera més conflictivitat i morts d’entre els cinc que hi ha repartits per l’antiga URSS. I és el més sagnant que ha viscut Europa d’ençà de les guerres iugoslaves de principis dels 90. Les negociacions de pau –basades en els acords de Minsk II, signats a principis de 2015– es troben estancades, i en aquests moments se centren en un possible desplegament d’uns 20.000 cascos blaus de l’ONU a la zona. El govern ucraïnès té pocs incentius per fer passos ferms cap a una resolució del conflicte a causa de la pressió dels sectors ultranacionalistes que s’hi oposen, i alhora pel fet que la guerra al Donbass és una vàlvula de distracció política i mediàtica enfront dels problemes estructurals del país, especialment l’economia i la corrupció. Pel cantó rebel, amb l’statu quo actual s’han consolidat com a estats de facto, amb un poder al qual difícilment voldran renunciar. Donada la manca d’incentius per a acceptar compromisos a banda i banda, la continuació d’una guerra de baixa intensitat sembla l’escenari més plausible a mitjà termini.
Article publicat al número 453 de la Directa
