Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Un termòmetre de convivència entre gregues i refugiades

Residència Novallar del municipi de Mediona / Arxiu

Al nucli de Ioànnina, una ciutat situada al nord-oest de Grècia que es troba envoltada de muntanyes i a poca distància d’Albània, hi ha una escola pública de primària amb un cartell a la paret que anuncia les activitats dels propers dies. Unes activitats dirigides als infants grecs i ara també afganesos i sirians.

Una pintada feixista i missatges antiracistes a la façana de l’escola

Aquest és el primer curs en què gairebé totes les criatures refugiades residents a la regió van a l’escola, tot i que algunes fa més de dos anys que van arribar a Grècia. L’escolarització suposa una millora de les seves condicions de vida i un pas cap a la convivència entre les seves famílies i la gent de país. Tot i això, hi ha dificultats, com els entrebancs burocràtics que han retardat el seu accés a l’ensenyament públic i el context vigent de crisi econòmica –que agreuja el rebuig d’una part de la societat grega cap a la cohesió. Un exemple d’aquesta intolerància el veiem a la mateixa escola. Al costat de la porta per on mestres i infants entren cada matí, hi ha una pintada que diu: “Aquesta és l’escola de l’Estat Islàmic”.

Giorgos, un botiguer d’una cinquantena d’anys de la fruiteria del carrer de sota, afirma que “la pintada racista és la veu d’una persona covarda que de nit fa això, però de dia no diu res”. Però, tot seguit, l’amo de la botiga justifica el descontentament de part de la població fent ús d’alguns dels falsos tòpics amb què s’ha alimentat el discurs de l’odi envers les persones nouvingudes a Europa. “Si nosaltres no tenim diners i a la meva botiga ve un sirià o un afganès a comprar amb les ajudes que nosaltres no rebem i treu un iPhone molt car…”, afirma Giorgos.

Les escoles públiques amb molt alumnat procedent de l’estranger fan classes extraordinàries 

No obstant això, per a Samer Khaleqi, un jove refugiat de l’Afganistan que fa de traductor a l’organització humanitària Terre des Hommes (TdH), a la ciutat de Ioànnina el racisme és minoritari i l’alumnat no es topa amb reaccions negatives a l’escola.

Ciutat precària i envellida

Epir, a la perifèria grega, és una de les regions més envellides, amb més atur i menys desenvolupament econòmic de terres hel·lèniques. Fins al 2015, quan es va inaugurar la nova carretera, el viatge de Ioànnina –capital d’Epir– fins a la gran ciutat més propera, Tessalònica, durava set hores. Ara s’ha reduït a tres. “Molta gent només treballa dos o tres dies per setmana perquè no hi ha més feina, i tot just cobra 400 euros mensuals”, diu Ànguelos Kotsias, un noi de 35 anys que treballa a l’empresa de la seva família repartint patates. A la via pública, proliferen molts locals de petits comerços tancats per la crisi que ara estan buits, amb cartells que posen “Es ven”. Un paisatge urbà que, al centre, contrasta amb els nous bars i locals d’oci nocturn per a estudiants.

La Universitat de Ioànnina, però, és un complex educatiu important a la Grècia interior, amb més de 40.000 persones que hi estudien. L’arribada de molta gent jove al campus ha generat una escletxa generacional a la ciutat, de vora 90.000 habitants, on un terç de la població autòctona superava els 55 anys l’any 2011, segons dades de l’Eurostat.

Segons Kotsias, l’edat es mostra com un factor clau per encarar la convivència amb la gent refugiada. “Hi ha una clara diferència entre l’actitud xenòfoba de molta gent gran i la dels joves que hem viatjat i tenim la ment més oberta”, afirma. I lamenta que les reaccions racistes provinguin sovint de persones de procedència migrant: “Molta d’aquesta gent va arribar d’Albània o Bulgària fa unes dècades, però temen que la gent que ara ve de fora els faci perdre més nivell de vida”.

Quitxalla refugiada a l’escola

“Abans d’anar a l’escola estava molt avorrida i pensava molt, però ara no tinc temps per pensar”, explica Zakia Ahmadi amb alleugeriment. Té tretze anys i és la més gran de tres germans d’una família afganesa. “Entre el timbre del matí i el del migdia vull que el temps passi molt lent, feia cinc anys que no anava a l’escola”, diu la refugiada, a qui l’estabilitat de la rutina escolar li ha permès recuperar la normalitat quotidiana. Ahmadi surt cada matí del bloc d’apartaments on viuen vuit famílies afganeses i se’n va a escola amb dues amigues del seu país, que són veïnes.

A hores d’ara, en una regió perifèrica com Epir, encara hi ha quatre camps de refugiades que segueixen oberts

A la seva classe són 21 alumnes que procedeixen de l’Afganistan, Síria i la Xina. Amb la mainada grega només hi coincideixen a l’hora del pati i a la classe d’educació física: el seu curs forma part d’una classe d’integració prèvia a la introducció escolar plena. A Grècia, les escoles públiques que acullen molts alumnes procedents de l’estranger fan classes extraordinàries i d’iniciació per reforçar l’aprenentatge de grec i altres llengües. Segons estableix el Ministeri d’Educació, el mínim per crear una nova classe de rebuda és de nou infants. Si no es reuneix aquest nombre, la immersió a l’escola grega és directa, amb la dificultat idiomàtica que això suposa, com ha passat en el cas de Moqadam, el germà petit de Zakia Ahmadi.

Per a Mohammed Ahmadi, pare dels infants, aprendre grec i anglès és un pas necessari per conviure al país. Tant ell com la seva esposa fan classes setmanals en un centre comunitari que ofereix formació lingüística per a persones refugiades adultes. “Si saps una llengua, tens eines per conèixer la gent, i a mi m’agrada saludar els altres pares i mares quan acompanyo els meus fills a l’escola”, explica. En general, “hi ha gent amable
i gent que no ho és tant, com a tot arreu”, diu el refugiat.

“La nit abans del primer dia de classe no vaig dormir per por que passés com l’any passat”, comenta Zakia Ahmadi, que en aquella època vivia aïllada amb la resta de la seva família al camp de Filipiada, un recinte per a persones refugiades allunyat de Ioànnina, a quatre quilòmetres de distància del municipi més proper. “El segon dia de classes –explica– vam esperar més de dues hores l’autobús que ens hi duia, però no va arribar mai i no vam poder tornar a l’escola”.

Grècia gestiona la situació de les refugiades encallades al país davant la deixadesa del conjunt d’Europa

A hores d’ara, en una regió perifèrica com Epir, encara hi ha quatre camps de refugiades que segueixen oberts, i aquest tipus d’infraestructures probablement han arribat per quedar-se arreu de Grècia, com assenyalen moltes organitzacions humanitàries independents i la mateixa delegació grega d’ACNUR. Tanmateix, la vida en aquests espais encara és més complicada.

Entrebancs burocràtics

Aquest curs, el Ministeri d’Educació grec tampoc no ha sabut gestionar de manera adequada l’accés a l’escola de la canalla refugiada. Segons dades de l’Unicef, 4.700 criatures refugiades van ser escolaritzades el 2017 en centres educatius grecs, una xifra encara petita amb relació a les 20.000 menors d’edat nouvingudes que hi havia al país. El Govern grec té l’obligació de cobrir les necessitats bàsiques i garantir el dret a l’educació de la canalla refugiada, però el pla per escolaritzar-la evoluciona lentament.

Moltes entitats encarregades d’acompanyar les famílies consideren que el pla educatiu funciona a batzegades, hi ha molta manca d’informació i la quantitat de paperassa que s’ha de presentar fa que el procés s’alenteixi encara més. Alexandra Briasouli, una jove grega que s’encarrega d’aquesta tasca a l’associació INTERSOS, demana més transparència i intercanvi d’informació amb les entitats per tal “d’agilitzar el procés en un context tan canviant” i on freqüentment arriben noves famílies.

Mentrestant, la inestabilitat vital de la majoria de gent refugiada, encallada a Grècia en contra de la seva voluntat, fa encara més difícil l’accés a l’escola de la mainada. Moltes famílies, després d’un llarg període d’espera per aconseguir l’asil, se’n van de terres hel·lenes quan obtenen el permís d’acollida per provar sort a altres països de la Unió Europea amb més perspectives laborals, tot i que el seu estatus no els permet treballar fora de Grècia ni romandre a un estat membre de la Unió durant més de tres mesos.

Futur incert en construcció

Entre les persones joves que ja són majors d’edat, la situació tampoc és gaire bona. “Necessito diners, però no puc treballar”, diu Javid Kazemi, un refugiat d’origen afganès de 28 anys que ara viu a Ioànnina amb la seva família, però que no arriba a tenir una estabilitat econòmica ni per pagar les medicines que necessita el seu pare, amb problemes de salut mental causats per la guerra. Kazemi, amb esperances que la situació millori, ocupa els seus matins elaborant materials per ensenyar anglès a refugiades adultes del seu país, que són analfabetes.

Grècia, a hores d’ara, gestiona la situació de les refugiades encallades al país davant la deixadesa de responsabilitats del conjunt d’Europa, enmig d’un context tocat per la crisi que no fa preveure un futur immediat pròsper. Tanmateix, hi ha persones gregues i refugiades que mantenen l’optimisme. “Excloent la minoria xenòfoba, aquí comprenem la situació en què es troba la gent que arriba, ja que nosaltres també estem patint”, assegura el jove Ànguelos Kotsias.

Article publicat al número 448 de la ‘Directa’

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU