“El model de domini masculí és el model que enllaça els actes de violació individual amb la violació ecològica del nostre planeta”
Petra Kelly
L’economia feminista fa anys que presenta un model alternatiu al capitalista tot reconeixent les experiències de cura com a base per a construir el seu model econòmic, social i ecològic; assenyalat que per fer trontollar el sistema capitalista cal atacar el sistema patriarcal. D’altra banda, l’economia de la cura, a més de recollir l’experiència acumulada en el sosteniment de la vida, reivindica el dret de les dones, i de totes aquelles persones que habitualment no han estat cuidades, a ser cuidades, a ser receptores de temps, escolta, suport, atenció, amor. I el dret a l’autocura. Drets que només poden exercir-se si hi ha una repartició real i solidària de la cura per part de tota la societat: sostenir la vida és una feina massa important perquè tot el seu pes recaigui sobre unes poques persones individuals, en general dones.
Sostenir la vida és una feina massa important perquè tot els seu pes recaigui sobre unes poques persones individuals, en general dones
La implicació del conjunt de la societat és cabdal si volem acabar amb les cadenes globals i generacionals de cures: en un sistema econòmic solidari i just, les cures no poden continuar depenent de l’economia privada de cada llar, de la diàspora de dones procedents de països empobrits ni de les xarxes de solidaritat internes i de suport mutu de cada família. Una economia feminista només pot donar-se en el marc d’una societat cuidadora, en què tant les polítiques públiques com l’organització comunitària situïn de debò la preservació de la vida en el centre.
Arribades en aquest punt: és possible dur a terme una vaga de cures? Seria desitjable una vaga de cures indefinida amb un seguiment del 100% de les treballadores? Com ho podem fer aquell dia per fer vaga les que efectivament tenim cura d’altres persones: donem de mamar només d’un pit? Movem un avi postrat al llit només una vegada cada cinc hores perquè no es llagui? No visitem el nostre germà a l’hospital? No escoltem l’amiga que està patint una situació d’assetjament a la feina? Pot fer vaga la vida?
Una economia feminista només pot donar-se en el marc d’una societat cuidadora, en què tant les polítiques públiques com l’organització comunitària situïn de debò la preservació de la vida en el centre
La solució, simbòlica, que es proposa des de la vaga feminista és que les tasques de cura, aquell dia, les assumeixin els homes. I després? Continuem feminitzant la cura? Té realment sentit una mena de desfilada de carnestoltes en què els homes, engrescats per l’intercanvi puntual de rols, s’ho passin d’allò més bé amb la disfressa de solidaris, equitatius i amics de les feministes? Té sentit sí, perquè visibilitza les cures. Té sentit, també, perquè ens serveix com a denúncia. Però, sobretot, i potser només, té sentit si cada un dels homes que aquell dia se suma a la vaga, assumeix la posada en escena del 8 de març com un ritual de passatge a partir del qual es transforma en membre no fictici d’una nova societat cuidadora. Si aquest és el tracte, quants dels centenars de voluntaris que han volgut sumar-se a la vaga feminista continuen disposats a participar-hi? I encara més, la vaga de cures només té sentit si totes nosaltres fem part d’aquesta nova societat sostenidora de la vida. Perquè tampoc la cura està repartida de forma equitativa entre el sector no masculí de la població: diferències pel que fa a la classe social, la procedència, l’edat o les circumstàncies personals i familiars marquen un profund abisme entre les tasques de cura que assumim unes i altres.
Més preguntes encara: ¿com fan vaga les que no poden fer vaga, les que no tenen un contracte laboral que els ho permeti, les que atesa la seva situació de precarietat o de necessitat de papers no es poden permetre posar en risc la seva feina, les treballadores domèstiques aïllades que no compten amb la força col·lectiva que els permeti organitzar-se? La vaga productiva no les representa, però la vaga de cures, les representa? Com donem suport a totes aquestes companyes de forma efectiva i real? Certament, estem donant les primeres passes en aquesta nova forma de concebre la vaga i sembla que encara ens manca caminar un bon tram per trobar resposta a totes aquestes qüestions.
D’aquesta manera, la vaga de cures és, sobretot, un reinventar-se des d’una concepció del treball, però també de les relacions i de la societat, fora de les estructures productivistes patriarcals, és una performance carregada de potència que desborda el marc de les vagues tal com les coneixem i que no pot ser mesurada en xifres de persones que deixen de cotitzar aquell dia, sinó que hem d’entendre-la com un exercici d’apoderament i presa de consciència col·lectiva. La vaga de cures és posar l’amor al centre de la revolució.
*Sílvia Alberich és membre de Feministes Indignades
