Des de fa uns anys, al poble de Fadja Kunda, se sent un proverbi mandinka freqüentment: “Kairo sill ma ja faa” (El camí de la pau no és lluny). Aquest llogarret de 1.500 habitants està ubicat a la regió d’Upper River, una de les més deprimides i pobres de Gàmbia, al nord-est del país i a menys de cinc quilòmetres de la frontera amb el Senegal.
El proverbi el reciten familiars i amistats del jovent que cada dia marxa cap al nord a la recerca d’un futur incert, en direcció a les costes de la Mediterrània, per desitjar-li que la pau l’acompanyi malgrat les dificultats del camí del wudoyo. Aquest terme, que es pot traduir literalment com canviar-ho tot, és el que la població gambiana aplica, també, al fet migratori, que suposa un canvi radical no només en la vida de qui l’emprèn, sinó també en la del seu entorn social i familiar.
Segrestades per la utopia europea
Per arribar a Fadja Kunda des de Basse Santa Su, la capital d’Upper River, cal travessar el riu Gàmbia amb un transbordador que, des de 1980, presta diàriament un servei ininterromput entre les sis del matí i les set de la tarda. Els dies de mercat, l’espera es pot allargar fins a dues hores, sota unes temperatures d’entre 40 i 45 graus a mitjan mes de maig. Després, cal seguir una pista de terra d’uns quinze quilòmetres que, durant l’època de pluges (del juny a l’octubre), sovint resulta impracticable. L’entorn del poble és erm, amb alguns baobabs dispersos i matolls que alimenten les cabres i les vaques que, juntament amb el cultiu del mill, la mandioca i l’explotació de les hortes, representen el gruix de l’activitat econòmica i l’ocupació.
Sense necessitat d’observar gaire, qualsevol persona que visiti Fadja Kunda es pot adonar que pràcticament no hi ha persones a la franja d’edat entre els 18 i els 40 anys. Com en una versió africana moderna del conte del flautista d’Hamelín, sembla que hagin estat segrestades per la utopia europea.
A Fadja Kunda, et pots adonar que pràcticament no hi ha persones a la franja d’edat entre els 18 i els 40 anys
Tumani Danjo és un dels pocs joves originaris de Fadja Kunda que encara passa pel poble de tant en tant. Professor i activista d’Amnistia Internacional, mostra preocupació per la desaparició del jovent del poble. “L’any passat, 195 persones –un 13% de la població de Fadja Kunda– van emprendre el wudoyo. 103 tenien una edat compresa entre els 20 i els 25 anys. El viatge el finança la família, que normalment es ven cinc vaques per un valor d’entre 15.000 i 25.000 dalasis cadascuna (entre 300 i 500 euros)”, es lamenta. Amb aquests dos mil euros, s’espera que els joves puguin arribar a Itàlia.
La cara de Tumani adopta un semblant de preocupació quan exposa els arguments de la preferència dels emigrants gambians per la ruta de la Mediterrània central: “Gairebé tots intenten entrar a Europa des de Líbia, ja que, al Marroc, es troben amb el rebuig social i amb una policia hostil que els sotmet a maltractaments o els abandona enmig del desert, a la frontera amb Algèria”. Però, subratlla: “Evidentment, passar per Líbia també és perillós. És un país en guerra on els emigrants són molt vulnerables, però, amb els contactes adequats i 400 euros per embarcar-se, les probabilitats d’arribar a Europa són més altes que a través del Marroc”. Preguntat pel grau d’èxit, confirma: “Només 30 han arribat a Europa, cinc han mort pel camí o al mar i, pel que fa a la resta, o bé es troba en algun punt del camí a Mali, el Níger o Líbia o bé no en tenim notícies o bé ha tirat la tovallola i ha tornat a Gàmbia per instal·lar-se a Kombo”.
Com una versió moderna del flautista d’Hamelín, sembla que hagin estat segrestades per la utopia europea
Ell mateix viu a Kombo, la regió costanera occidental, on trobem la capital del país – Banjul– i on es concentra la minsa activitat econòmica del sector serveis; especialment el turisme, animat pel retorn de l’estabilitat després de la greu crisi política viscuda el gener passat, quan l’exdictador Yaya Jammeh es va negar a abandonar la presidència després d’haver reconegut la seva derrota electoral davant el president actual, Adama Barrow.
Una generació absent
L’ONG local Wuli and Sandu Development Agency (WASDA), especialitzada en desenvolupament agrícola, educació i capacitacions per al desenvolupament comunitari, treballa a Fadja Kunda i altres pobles de la zona. Keba Sillah, el seu president, és un home entrat a la cinquantena que, durant la dècada dels 80 del segle passat, ja va fer la ruta que avui recorren desenes de milers de compatriotes joves arriscant la vida al mar o a les travessies pel Sàhara. Durant gairebé una dècada, Sillah va viure a Europa, entre Sant Pol de Mar i Alemanya. WASDA treballa per fer front a les causes que empenyen tota una generació de gambians i gambianes a jugar-se la vida en un viatge ple de perills. “En aquella època, els joves no es plantejaven l’emigració com a única sortida. Hi havia més oportunitats o, si més no, la gent ho percebia així”, declara. En relació amb la situació actual, afirma amb gest seriós: “El wudoyo és una de les principals amenaces per al desenvolupament de Gàmbia. Tota una generació compresa en les franges d’edat més productives i amb més potencial per prendre consciència dels seus drets polítics i socials, el principal repte per al desenvolupament del país, marxa. Sense aquest capital humà i social, serà molt difícil canviar i millorar la societat”.
Volen fer front a les causes que empenyen tota una generació de gambianes a jugar-se la vida
Una societat amb un 83% de la població vivint amb menys de dos dòlars al dia, amb un atur del 40% entre les persones menors de 30 anys i pràcticament sense serveis bàsics, especialment a les àrees rurals. I en un context ètnic complex, amb població mandinka (40%), fula (20%), wòlof (15%), djola (11%), serehule (9%) i d’altres ètnies com les aku, manjango o bambara (5%). Segons Kebba Sillah, les clivelles ètniques no són importants en la situació política que viu el país. “Yaya Jammeh va voler explotar aquesta via envoltant-se d’una guàrdia pretoriana djola –ètnia a la qual pertany– per crear inestabilitat al país. A la zona de la costa, aquestes tensions van ser més evidents, però el factor ètnic mai no ha estat un problema”. Com al conjunt de l’Àfrica, a Gàmbia, el grup ètnic mai no ha estat un fonament de l’acció col·lectiva i l’etnicitat no s’entén com una categoria de pertinença personal, sinó més aviat com un marc col·lectiu de normes socials tradicionals. Aquesta realitat, però, es veu matisada per la tendència a l’etnització dels partits polítics que s’ha pogut observar a les eleccions legislatives del 6 d’abril.
La desestructuració social, la pobresa i el risc de violència política són les causes primàries del wudoyo. En l’àmbit regional, la inestabilitat política dels mesos de desembre i gener passats a Gàmbia podria haver tingut conseqüències dramàtiques que, sortosament, no es van materialitzar. Els dies previs a la presa de possessió del càrrec per part d’Adama Barrow, prop de 10.000 persones van sortir del país.
Les esperances del poble gambià en la nova etapa política del país poden fer acostar el camí de la pau
Sillah sentencia: “L’esclat d’una revolta armada hagués implicat una nova onada de població refugiada i hagués desestabilitzat el Senegal i altres països veïns. Sense el paper que va jugar la Comunitat Econòmica dels Estats de l’Àfrica Occidental (ECOWAS), la transició política a Gàmbia hagués estat violenta. Jo mateix, tot i la meva edat, hagués agafat les armes per alliberar el meu país. Es pot dir que ECOWAS va salvar vides i la població gambiana està molt agraïda als països germans que van intervenir per donar suport a la democràcia”.
Per al veí Senegal, la desaparició política de Jammeh, principal suport de la guerrilla independentista del Moviment de les Forces Democràtiques de la Casamance liderada per Salif Sadio, també ha implicat un alleujament de les tensions al sud del país.
En l’àmbit intern, l’evolució del govern d’Adama Barrow encara és una incògnita. Durant la campanya electoral, la coalició de set partits més una candidatura independent que ell va liderar va fer moltes promeses i serà difícil que les pugui complir totes. No obstant això, afirma Sillah: “Sense aquesta coalició, Jammeh hauria guanyat les eleccions. Alguns moviments socials hem creat un comitè ad hoc per treballar de manera participativa en l’elaboració d’una nova constitució, però ens trobem amb el problema de la manca de formació i informació de la població, fet que va en detriment de l’àmplia representativitat necessària per a un procés constituent”. L’actuació del nou govern i les esperances del poble gambià en la nova etapa política del país són el que pot fer que el camí de la pau sigui més a prop.
Article publicat al número 435 de la ‘Directa’
