Ningú no ho esperava. Si a començament de l’any 2017 ens haguessin assegurat que aquest seria l’últim any de Robert Mugabe com a president de Zimbàbue, ningú hauria apostat res a aquest escenari. Tant era que Mugabe tingués 93 anys i en portés 37 com a líder del país. L’única raó que teníem per veure un Zimbàbue sense Mugabe, pensàvem, passava per la seva mort.
Però no. El novembre passat, sense que gairebé cap analista ho preveiés, l’exèrcit del país es va girar contra el seu líder i en va forçar la dimissió. El que semblava un cop d’estat va resultar ser un simple canvi de lideratge, un gir del sistema polític i econòmic zimbabuès per mantenir l’estructura de poder que ha controlat l’Estat des de 1980. La víctima, però, no ha estat Robert Mugabe, sinó la seva dona Grace, qui liderava una nova elit amb pretensions d’heretar el govern un cop Mugabe hagués guanyat les presidencials previstes per al mes d’abril.
Un ‘cocodril’ donant esperances?
El relleu en la presidència ha estat Emmerson Mnangagwa, vicepresident, responsable de la maquinària repressiva, líder de la violència postelectoral de 2008 i excombatent de la guerra per la independència, en la qual es va guanyar el sobrenom de cocodril pels seus mètodes violents.
El relleu ha estat Emmerson Mnangagwa, responsable de la maquinària repressiva
Amb aquest currículum, no semblaria gaire realista esperar-ne una transició a la democràcia efectiva. Però la gent de Zimbàbue fa anys que es troba al límit, desitjant i promovent un canvi polític al país. Tants, que els primers moviments de Mnangagwa com a president han fet revifar les esperances. Dictant lleis en format de decrets, Mnangagwa, entre altres coses, ha renunciat a determinades prebendes com la limusina oficial, ha retocat la polèmica reforma agrària i ha declarat el país obert als negocis internacionals. De fet, aquest mes visitarà el Fòrum de Davos per buscar la reactivació dels donants internacionals que tant necessita l’economia zimbabuesa. La política del nou president estarà condicionada per aquests quatre eixos: les demandes d’una població desesperada, les exigències que li puguin fer des de l’àmbit internacional, les expectatives de supervivència de l’elit del país que l’ha ajudat a substituir Mugabe i els seus interessos personals. I tot amb unes eleccions presidencials que encara no és segur que siguin convocades.
Un partit polític va capturar un Estat
Amb tot, el major impediment per al canvi polític a Zimbàbue no serà només la voluntat de Mnangagwa. La transició democràtica haurà de vèncer, primer de tot, una cultura política instaurada sobre la base de més de 30 anys de govern autoritari, executat per un partit polític acostumat a aixafar l’oposició, el ZANU-PF, i amb una elit politicoeconòmica composta principalment per excombatents de la guerra d’alliberació. Tots dos, el partit i l’elit, van capturar l’Estat al final de la guerra, i han construït unes institucions neopatrimonials que funcionen perfectament a l’hora de repartir els beneficis de l’Estat, però que només produeixen pobresa i violència cap a la societat.
Cada cop resulta més clar que, en els últims anys, Robert Mugabe ha estat un ostatge dins la gàbia d’or que l’exèrcit li va fabricar el 2008 i, l’aleshores vicepresident, Munangagwa. La violència postelectoral que es va dirigir contra una oposició, clara guanyadora dels comicis, va fer reavaluar l’aliança entre excombatents i polítics del ZANU-PF. El pacte entre militars i l’elit política, forjat el 1978 durant la guerra d’independència, el 2008 va donar pas a un relleu del vell líder, però mantenint-lo en primera línia política. Era un pacte nou que ha allargat la vida del règim nou anys més. Però, en el moment en què la balança del poder va començar a inclinar-se cap a una nova elit, liderada per Grace Mugabe, el règim no ha tingut dubtes a executar un autocop d’estat i substituir el president.
Amb aquests antecedents, amb el fil de violència que lliga els dos únics moments en què el ZANU-PF va estar a punt de perdre el poder, les probabilitats que Zimbàbue camini cap a un canvi polític democràtic són poques. No hi ha ni unes institucions, ni unes estructures, ni una elit que estigui acostumada o vulgui establir un sistema polític obert a la competència democràtica, i no hi ha un contrapoder social o polític que sigui capaç de provocar la catarsi que tot règim autoritari necessita per desfer-se. El problema de Zimbàbue no era el vell líder, ni ho serà el cocodril, sinó el mateix Estat que els protegeix.
Article publicat al número 446 de la ‘Directa’
