Un dia abans de tocar a l’Apolo de Barcelona amb les entrades exhaurides, Panxo (sobrenom artístic d’Antoni Sánchez) i Arnau Giménez, veu i guitarra del col·lectiu musical Zoo, ens reben per parlar-nos de la seva nova proposta sonora, de l’èxit inesperat del seu disc de presentació i, també, de la possible existència d’una renovada “moguda valenciana”. No és broma.
Cantar en valencià no ha de ser un hàndicap. Tal com ens exposa Panxo, “en resposta a la política lingüística del Partit Popular i gràcies a grups com Obrint Pas i la Gossa Sorda, a València s’ha creat una indústria xicoteta de bandes que fan música en valencià i que, afortunadament, camina un poquet”. Cantar en la seva llengua, ha permès a Zoo l’accés a un circuit que “intenta que la llengua no mori” i que connecta amb una escena catalana en què se senten molt ben acollits.
Música en valencià per a la normalització de la llengua
Zoo és un projecte sonor nascut fa tan sols dos anys i escaig a Gandia (la Safor, País Valencià) però el seu primer disc, Tempestes venen del sud i, en particular, la cançó “Estiu“, van batre rècords d’escoltes a internet ràpidament. Integrada per cinc membres, la banda reivindica, en un “valencià de carrer”, la memòria històrica, una política cultural en defensa de la llengua que els és pròpia i l’alegria per combatre la injustícia social. Raval, la proposta que han publicat enguany, insisteix a col·locar al centre d’atenció realitats que poden associar-se amb la perifèria.
En l’àmbit musical, el grup conjuga una base rimada amb el rock, l’ska, el reggae, l’electrònica i, com diuen ells mateixos, “moltes més etiquetes d’estes que ja no serveixen per a res”. Per provocar, potser, la primera pregunta que els fem intenta esbrinar quina és l’etiqueta amb què se senten més còmodes. Ni veu ni guitarra cauen en el parany i insisteixen en la seva independència musical, desmarcant-se, sobretot, de l’ortodòxia de l’escena del rap, i a favor d’una “normalització” que no faci distincions lingüístiques.
Malgrat tot, és innegable que en Zoo hi ha un element de defensa de la llengua i la cultura valencianes. N’hi ha prou amb escoltar (amb atenció) “La mestra“. Composta per Panxo, recupera la història de Marifé Arroyo, una professora que va endegar un projecte pedagògic alternatiu al poble de Barx, a les acaballes del franquisme. “Connecta amb el que coneixem com la Batalla de València“, explica l’autor, “i és més un homenatge a aquells que es van mullar per donar valor a la llengua, que una crítica al sistema actual.”
De crítica se’n podria fer, també, de la pervivència d’un estàndard català central que a voltes sembla menystenir expressions com la balear. Arnau Giménez és el primer a defensar el “dialectalisme” de Zoo: “la llengua del nostre projecte és col·loquial, de poble i de carrer i cantem sobre una realitat quotidiana que té elements populars característics de València.” Podem corroborar que les falles i l’orxata són símbols habituals en les seves lletres. Alhora, però, Panxo i Giménez creuen fermament en la “cohesió dels Països Catalans” i en l’existència d’un esforç cultural comú que agermana els territoris d’expressió catalana.
Festivitat sonora per combatre el desencantament social
Arnau Giménez insisteix a defensar aquest darrer punt: “les nostres lletres no són un pamflet ni pretenen fer activisme social. Sí que som una banda compromesa socialment i defensem la força comunicativa de la música per transmetre un missatge social, però no som la PAH. Com a artistes, tenim una certa vocació literària. No és que ens autocensurem, però no tenim els anhels d’altres artistes que, essent més explícits, sí que s’han enfrontat amb la repressió”. L’ànim de Zoo és un altre: la reivindicació d’una cultura popular d’essència festiva que faci d’antídot d’una realitat social complexa i adversa.
“Y me llaman antisocial / Cómo explicarlo sin hablar de crítica / Sin levantar ampollas, sin poner sal en las heridas / Sin sacarle colores a la polémica“, cantava Zoo en el seu primer disc. Tot i això, amb la seva nova proposta, el grup ha deixat enrere l’optimisme inicial per connectar amb un sentiment més desencantat. Panxo aporta les claus d’aquest tomb: “el primer disc va coincidir amb un moment polític que apuntava cap a un canvi arreu. Després de molts anys, a València podíem fer fora el Partit Popular i era important i necessari. A més, rebíem l’herència del 15-M. Però en els darrers anys el canvi no ha cristal·litzat i veiem que les estructures de poder segueixen immutables”. “Hi havia quelcom molt clar contra el que havíem de lluitar”, exposa Arnau Giménez, taxatiu, “però hem rebut un cop de realitat que ens recorda que el sistema és quasi inamovible”.
La cara B del “fes-t’ho tu mateix”
Zoo va superar les 200.000 descàrregues a Internet del seu senzill Estiu en només quatre mesos des del seu llançament. La banda deu part de la seva popularitat a les facilitats de difusió que aporten les xarxes socials i les eines interactives. No són el primer projecte musical que s’ha fet conèixer per internet però, malgrat tot, Panxo admet que el nou model planteja grans exigències als músics.
“Recordo que de més jove comprava un disc i en gaudia, almenys, durant sis mesos. Ara, si t’estàs dos mesos sense treure res, pateixes perquè t’hagin pogut oblidar”
“Gràcies a Internet podem contactar molt ràpidament amb el públic i aconseguir una repercussió que superi les expectatives”, explica, “però, alhora, ara als músics se’ns demana participar en molts més aspectes del procés de distribució de la música i, sobretot, tenir un nivell molt alt d’actualització. Recordo que de més jove comprava un disc i en gaudia, almenys, durant sis mesos. Ara, si t’estàs dos mesos sense treure res, pateixes perquè t’hagin pogut oblidar”.
Zoo ha patit amb aquest nou disc per mantenir les expectatives creades amb Tempestes venen del sud, però creuen que el seu ADN eclèctic els assegura poder mantenir la llibertat creativa. “El rap ens identifica i és el que sabem fer millor”, diu assenyalant Panxo, que és l’entitat rapera principal del grup, “així que això sempre serà present a Zoo, però instrumentalment experimentem i provem, i també plantegem col·laboracions musicals de manera oberta, segons els nostres referents i allò que ens suggereix una lletra o una determinada musicalitat”.
