Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Horts en peu de guerra

En el context actual d’emergència climàtica, la defensa dels espais agraris urbans i pròxims a la ciutat ha passat a ser un tema cabdal. Menystinguda i desapercebuda al llarg de la història, l’agricultura urbana ha demostrat ser clau en períodes crítics. L'autor i l'autora d'aquest article recorden el cas de la Col·lectivitat Agrícola de Barcelona i el seu Radi durant la Guerra Civil espanyola, un bon exemple de producció agrícola gestionada des de la base que va contribuir a abastir la població en un moment de gran dificultat

/ Mercedes Sánchez

A mitjans de l’any 1937, un article al setmanari ¡¡Campo!!, vinculat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), reivindicava l’obra d’una col·lectivització agrària situada entre els rius Besòs i Llobregat. “Perquè tots, camperols i industrials, quan parlin de Barcelona, no s’oblidin que també hi ha camperols […]. I no pocs.” Els autors es referien a l’anomenada Col·lectivitat Agrícola de Barcelona i el seu Radi, formada aleshores per més d’un miler de treballadors i treballadores.

Durant les primeres setmanes de la guerra a Barcelona, no només les indústries i els serveis de transport o subministrament d’aigua foren decomissats i gestionats pel seu personal, sinó que també ho va ser una part molt important dels espais agrícoles del municipi. A partir de la iniciativa dels barris, pels volts de desembre de 1936 es va establir la Col·lectivitat Agrícola de Barcelona i el seu Radi, promoguda per membres de la CNT, que va contribuir al subministrament d’aliments de la ciutat fins a la seva ocupació per les tropes franquistes a finals de gener de 1939.

Més de vuitanta anys després, aquesta col·lectivitat roman gairebé desconeguda en comparació a d’altres molt més estudiades. Però part de la seva història es pot recuperar a partir dels documents produïts per les col·lectivistes, que foren confiscats per les tropes d’ocupació franquistes i conservats a l’Arxiu de la Guerra Civil a Salamanca. A principis del segle XXI, aquests documents foren traslladats a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

 

El cultiu com a arma

En períodes de crisi en què els sistemes de producció, conservació, transport i distribució d’aliments queden greument afectats, la pràctica de l’agricultura urbana tendeix a augmentar i és clau per reduir la dependència de les importacions, contribuint a garantir la seguretat alimentària. Hi ha abundants exemples d’aquestes situacions durant les dues guerres mundials, però també d’altres més recents, com les iniciatives d’agricultura urbana a l’Havana (Cuba), després del col·lapse de la Unió Soviètica i el bloqueig econòmic de l’illa pels Estats Units d’Amèrica.

Els horts de guerra van formar part d’una estratègia per mobilitzar la població i millorar el subministrament alimentari, però també van adquirir una funció patriòtica. Treballar l’hort es presentava com una manera de contribuir a la guerra des del “front de casa”

Sota el lema “Caveu per la Victòria!” (“Dig for Victory!”), la campanya del Ministeri Britànic d’Agricultura durant la Segona Guerra Mundial és potser una de les iniciatives més famoses. A Londres i a moltes altres ciutats d’Anglaterra, camps d’esports, parcs i patis van deixar pas a horts urbans, que van ocupar fins i tot els cràters deixats per les bombes. Els horts de guerra van formar part d’una estratègia per mobilitzar la població i millorar el subministrament alimentari, però també van adquirir una funció patriòtica. Treballar l’hort es presentava com una manera de contribuir a la guerra des del “front de casa”. Quan la fam és una arma de guerra, l’organització del cultiu urbà i periurbà esdevé una eina per a la resistència.

En comparació amb els casos de la Primera i Segona Guerra Mundial, sabem poc sobre la importància de l’agricultura urbana i periurbana durant la Guerra Civil espanyola. Les col·lectivitzacions agrícoles s’han estudiat sobretot en contextos rurals. A Barcelona, però, tal com recordaven els autors de l’article al setmanari ¡¡Campo!!, també hi havia camperols i camperoles organitzades. A diferència de les flamants campanyes promogudes des dels estats durant les guerres mundials, per encoratjar i donar suport a la ciutadania per cultivar cada racó de terra, en aquest cas la iniciativa va sorgir des de la base: els barris de la ciutat.

 

Horts de Barcelona col·lectivitzats

La Col·lectivitat Agrícola de Barcelona i el seu Radi va ser el resultat de la unió de finques ocupades, terrenys buits i terres expropiades a monestirs i propietaris, alguns fugits cap al bàndol rebel, als barris de Sants, Pla Martí, Harmonia de Palomar, Horta, Sarrià i Gramenet de Besòs (el darrer dels quals esdevindria, l’any següent, una col·lectivitat a part). Els cultius es van organitzar per la Col·lectivitat aprofitant les característiques dels terrenys dels diferents barris. On les terres eren elevades, s’hi van cultivar majoritàriament verdura i arbres fruiters, mentre que a les zones de regadiu i d’alta fertilitat de la terra es van plantar exclusivament hortalisses i, a les més pròximes al mar, fortament afectades pel salnitre i la humitat, es van destinar a pinsos per al bestiar.

La Col·lectivitat Agrícola de Barcelona i el seu Radi va ser el resultat de la unió de finques ocupades, terrenys buits i terres expropiades a monestirs i propietaris, alguns fugits cap al bàndol rebel, als barris de Sants, Pla Martí, Harmonia de Palomar, Horta, Sarrià i Gramenet de Besòs

El nombre de persones que treballaven a la Col·lectivitat va anar augmentant fins a arribar a més de tres mil a finals de l’any 1937, un nombre que situa la Col·lectivitat Agrícola de Barcelona entre les més grans de Catalunya. Procedien de diferents barris, i especialment dels grups de les Cases Barates. A mesura que avançava la guerra, van incorporar persones refugiades provinents dels territoris ocupats per l’exèrcit franquista. Prop de cinc-centes dones treballaven als horts cada dia, així com als nombrosos punts de venda que la Col·lectivitat va establir als mercats de la ciutat, amb l’objectiu de suprimir els intermediaris en la distribució. Amb la major part dels homes entre 18 i 40 anys destinats al front, les dones es van convertir en una força de treball imprescindible. Però a diferència d’altres col·lectivitats, com la d’Amposta, no hi ha constància que a Barcelona les dones ocupessin llocs en òrgans de decisió. Rebien, a més, un salari inferior al dels homes, fet que no era comú en totes les col·lectivitats de la ciutat, com per exemple la Col·lectivitat Òptica o la de Barbers, que oferien el mateix salari a homes i dones.

Durant els primers mesos, la Col·lectivitat va experimentar dificultats econòmiques que va resoldre mitjançant préstecs i retenint salaris. D’acord amb la documentació existent, la producció va augmentar un 30% respecte a les anteriors collites de tipus individual, i els bons resultats econòmics van permetre la millora de les condicions laborals, amb subsidis per malaltia, assegurança mèdica, noves eines, roba i calçat adequat, i fins i tot la construcció de dutxes en algunes de les finques. Tot i això, a mesura que la guerra avançava, els informes de la Col·lectivitat també assenyalaven greus problemes, com la dificultat per substituir aquelles persones amb treballs especialitzats en el cultiu que eren cridades a files; la falta de pinso que dificultava l’alimentació dels animals de càrrega, o els robatoris, que les guàrdies armades organitzades per la Col·lectivitat no aconseguien evitar.

 

Horts en temps de crisi social i ecològica

En el context actual d’emergència social i climàtica, l’experiència de la Col·lectivitat Agrícola de Barcelona i el seu Radi, amb els seus assoliments i les seves dificultats, ens recorda la importància de l’autoorganització, el suport mutu, l’accés a la terra, la producció de proximitat, la supressió dels intermediaris amb la venda directa als mercats locals, factors clau en les lluites per la sobirania alimentària. En un marc de duríssima adversitat, la Col·lectivitat va representar un exemple d’alternativa dirigida a empoderar la població dels seus recursos bàsics com l’alimentació. Una lluita en què les dones van ocupar un espai central, malgrat les dificultats que van trobar perquè la seva aportació fos reconeguda en els mateixos termes que la dels homes.

A diferència d’experiències d’horts de guerra durant les guerres mundials, el cas de la Col·lectivitat Agrícola de Barcelona i el seu Radi és un exemple d’autoorganització des de la base, fora de la supervisió de tota administració municipal o estatal

A diferència d’experiències d’horts de guerra durant les guerres mundials, el cas de la Col·lectivitat Agrícola de Barcelona i el seu Radi és un exemple d’autoorganització des de la base, fora de la supervisió de tota administració municipal o estatal, en un període de revolució i lluita contra el feixisme. Més de vuitanta anys després del seu ensorrament, la recuperació de la seva memòria no és tan sols un necessari exercici d’història, sinó un recordatori del potencial transformador i emancipador de l’agricultura urbana organitzada des dels moviments de base.

Perquè avui, com aleshores, a la plana de Barcelona també hi ha camperols i camperoles. Als barris de la ciutat, diferents horts continuen en peu de guerra. Avui, contra l’especulació, des dels horts de Desenruna als de la Maladeta; des dels Horts Indignats al de la Prosperitat; des de Can Masdeu fins a l’Hortet del Forat, passant per tants altres, es continuen creant espais comuns i de treball col·lectiu. Llavors de lluita per la justícia social i ambiental, idees per ruralitzar el que s’ha urbanitzat de forma especulativa i reclamar alhora el dret a la ciutat. Avui també, lluites per frenar la pèrdua de les zones agrícoles i espais naturals que encara es conserven pròximes a la ciutat, lluites en contra de l’ampliació de l’aeroport i en no cedir ni un pam de terra davant dels interessos del capital.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU