Aquests dies es fa pràcticament impossible no parlar de la catàstrofe climàtica del País Valencià i la nefasta gestió d’aquesta en mans del govern negacionista i totalment neoliberal PP-Vox. Les reflexions que se’ns fan necessàries són moltes, i moltes d’elles relatives, ja no tant a la mitigació per evitar aquests fenòmens climàtics, sinó a la necessària adaptació a viure en una realitat en la qual seran cada cop més freqüents i més intensos, encara que ens esforcem a partir d’avui a aplicar polítiques radicals de mitigació climàtica, que per desgràcia i deliris de grandesa dels poders econòmics i polítics, no serà el cas.
I és que els efectes del caos climàtic que hem generat ja no són un supòsit de futur, són la nostra realitat present. I no estam preparats per enfrontar-la perquè, malgrat les evidències i advertències científiques, malgrat que fa anys que moltes institucions arreu del país vàrem declarar l’estat d’emergència climàtica, malgrat haver viscut el món sencer una pandèmia global sense precedents, malgrat veure cada estiu incendis devastadors de dimensions descomunals arreu del planeta, malgrat viure estius amb temperatures infernals i conviure amb imatges recurrents de grans inundacions a Grècia, Líbia i ara a casa nostra, continuem tenint uns polítics i unes institucions, i una part de la població, que vol creure que són “coses puntuals” i que, un cop “superada la prova” podrem continuar com si res.
Els efectes del caos climàtic que hem generat ja no són un supòsit de futur, són la nostra realitat present i no estam preparats per enfrontar-la
O fins i tot més: potser pensen que les “reconstruccions” després dels desastres activaran l’economia, com en les devastadores guerres i genocidis que es perpetuen simultàniament a aquestes catàstrofes climàtiques, que no són naturals, sinó que són catàstrofes humanes, i no només per les conseqüències sobre la vida (en un sentit ampli) sinó perquè les provoca la humanitat en crisi profunda de la qual som part, i que segueix atiant el foc del caos ecosistèmic i humanitari global.
No són fenòmens puntuals, no, són i seran part de la nova quotidianitat que ens haurem d’aprendre a construir, carregada d’incerteses i de fenòmens, la dimensió i intensitat dels quals, són exercicis permanents d’humilitat d’una humanitat que s’ha cregut que pot controlar-ho tot, que posen en evidència, una vegada més i com ja ho va fer la pandèmia, el que és realment essencial per sostenir la vida també enmig d’una catàstrofe de la magnitud que viu el País Valencià: el suport mutu, la força col·lectiva, la cooperació, l’aliment i l’amor, que en aquest cas s’expressa en termes de solidaritat.
Cal que la força de la gent serveixi per exigir des del carrer i amb contundència, polítiques que no ens posin en risc, que posin la sostenibilitat de la vida al centre de totes les decisions
Evidentment, ara cal que la força de la gent serveixi per exigir des del carrer i amb contundència, polítiques que no ens posin en risc, que posin la sostenibilitat de la vida al centre de totes les decisions. Que s’activin protocols de vertadera emergència climàtica que hauran d’enfocar necessàriament cap a una altra política d’ordenació i gestió territorial i urbanística, de renaturalització dels usos del sòl i de tota la franja costanera, d’eliminació d’infraestructures trampa en zones de risc i d’activació d’altres economies més enfocades a la resiliència de tots, més que no pas a l’acumulació de riquesa d’alguns. Necessitem polítics a l’altura de la resposta humana de la DANA i nosaltres, com a societat, entendre que tenim la força i la possibilitat d’esdevenir, de ser. Que necessitam polítiques i institucions que sobretot no agreugin el problema ni el risc – ni ampliacions d’aeroports, ni més construcció en zones de risc, ni més doblers públics en infraestructures que impermeabilitzen i artificialitzen el sòl i la costa, ni més dinàmiques econòmiques purament especulatives del capitalisme financeritzat- però també reclamam -i tenim capacitat d’autoorganització col·lectiva per fer-ho- d’assolir sobiranies pròpies des de l’autogestió col·lectiva que ens facin també a nosaltres, i respecte de polítiques, institucions i mercats, societats actives, plurals, diverses, autònomes i resilients a partir de xarxes pròpies de suport mutu i d’abastiment d’allò més essencial: cures, casa, aliments, energia i treball per a totes.
En un món on la humanitat està en crisi, exigim reapropiar-nos-la per resignificar-la i donar-li la dimensió que li correspon, perquè sabem que en ella hi ha també la possibilitat d’una nova era governada per l’ètica de les cures
Què n’aprendrem d’aquesta DANA? Quan serà la següent? Cal reaccionar de pressa i per sort ja hi ha moltíssima gent mostrant el camí: des dels moviments per la transició ecosocial, als posicionaments de la ciència, a la multitud d’iniciatives i xarxes comunitàries, col·lectives, cooperatives, a altres economies que ja són una realitat, que són plurals i diverses, que són transformadores, socials i solidàries. Què parteixen d’altres valors que construeixen mons desitjables que mereixen l’alegria de ser viscuts. En un món on la humanitat està en crisi, exigim reapropiar-nos-la per resignificar-la i donar-li la dimensió que li correspon, perquè sabem que en ella hi ha també la possibilitat que el sosteniment de la vida esdevingui l’horitzó polític de transformació per a una nova era governada per l’ètica de les cures.
