Vet aquí que una vegada hi havia un home alt com un sant Pau, barbut i desmanegat; amb la closca clavada en una gorra marinera, semblava sorgit d’una taverna d’algun port ignot; anava amunt i avall amb una bicicleta o un ciclomotor tronat, amb una guitarra penjada a l’esquena; cantava cançons i contava contalles per a la mainada i la mainada se l’escoltava amb els ulls oberts com dues taronges, picant de mans quan els ho demanava i seguint els jocs que proposava, talment com un grup de ratolinets al flautista d’Hamelín. Hi ha qui diu que va ser un exemple de bonhomia i compromís amb uns ideals; d’altres li retreien justament l’excés d’utopisme i el tractaven de nen gran o d’adult que no volia créixer, cosa que, segons expliquen els que el van conèixer bé, no li feia gens de gràcia. Per a molts infants catalans que avui transiten per la cinquantena, forma part evident de la seva educació sentimental. I en l’entorn de la pedagogia i de l’educació infantil encara se’l té per un pioner. Xesco Boix, que va ser totes aquestes coses i unes quantes més, se’n va anar un dia de juliol de 1984. Enguany n’ha fet quaranta anys.
Francesc Boix Masramon va néixer a Barcelona el 1946 en el si d’una família burgesa, catalanista i cultivada. Un avi director de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, un oncle –Maur Maria Boix– prior de l’Abadia de Montserrat, i el pare, Josep Maria Boix i Selva, poeta d’una certa volada, premi Carles Riba l’any 1971. La mare, Conxita Masramon, de sòlida formació musical, va avesar els fills a les vetllades al voltant del piano. Com bona part dels infants barcelonins del seu temps i del seu estrat social, el grup de minyons escoltes que havia fundat mossèn Antoni Batlle fou una espoleta per despertar interessos ben diversos: la natura, la vida compartida… i la música.
Un fet dels seus anys formatius, però, va tenir una influència decisiva: a través d’una beca, se’n va poder anar a estudiar l’últim curs de batxillerat als Estats Units. A Califòrnia se li va regirar la visió del món: hi aterra en plena efervescència del moviment per la igualtat de drets civils de la població afroamericana, les protestes contra la intervenció a la guerra del Vietnam i el primer germen de la contracultura. També és un moment d’esclat de la cançó protesta, i allò li interessa particularment. Havia viatjat amb un disc a la maleta anomenat Cantamos con Pete Seeger i volia conèixer, de totes totes, aquell home que cantava peces folklòriques amb veu bonhomiosa i un banjo rudimentari. Seeger (1919-2014) ja arrossegava aleshores una llarga trajectòria divulgant cançons populars d’arreu del món –fou, per posar-ne un exemple, el gran difusor internacional del son cubà “Guantamera”–, sempre associades a l’activisme per la igualtat de drets, la llibertat ideològica i el pacifisme.
Quan Boix el va anar a trobar, s’havia erigit en una mena de padrí de l’esclat del revival de la cançó folk i de l’altaveu amplificador de tot aquell moviment que s’articulava al voltant del festival de Newport. No se sap ben bé com, però aquell adolescent que venia de la grisor del franquisme va acabar passant uns dies a la cabana de troncs que Seeger tenia als boscos de Nova York, on va conviure alguns dies amb una colla de hippies primerencs que es dedicaven a restaurar un vaixell ecologista per fer-lo navegar pel riu Hudson, el Clearwater.
“No serem moguts”
Boix va tornar a Barcelona amb un banjo i una gorra marinera, disposat a seguir el patronatge del seu mentor nord-americà. Va començar a estudiar Pedagogia i aviat va establir llaços amb altres joves que intentaven replantejar la manera de fer música. Es va anar conformant una colla informal amb Jaume Arnella, Jaume Sisa, els germans Ramon i Consol Casajoana, Pau Riba i Jordi Pujol (que formarien el duo Pau i Jordi), juntament amb Francesc Boix i el seu germà Joan (que alhora formaria part del trio Falsterbo). Formen el nucli inicial del que es coneixerà com el Grup de Folk. Hi planava la idea de superar la certa ortodòxia de la Nova Cançó per abraçar una forma més combativa de cantar: no s’emmirallaven tant en la chanson francesa i en Brassens com en els Estats Units i Bob Dylan.
El Grup de Folk mai no va ser un conjunt entès com a tal, sinó un col·lectiu obert. La presència de Boix es va fer notar en la primera etapa del grup, particularment amb l’insòlit –per l’època– festival a l’aire lliure que va aplegar milers de persones al parc de la Ciutadella de Barcelona el 23 de maig de 1968: qui hi va ser present ho relata com una bombolla de llibertat creativa, amb més de set hores de música, balls i activitats autoorganitzades que van agafar fora de joc la policia franquista. També tingué una participació notable en el primer disc del conjunt, Festival Folk (Als Quatre Vents, 1967), gravat en un fals directe i tècnicament molt rudimentari. Entre els solcs del vinil, ja desplega la seva capacitat per fer cantar la gent amb adaptacions de peces com l’africana “Wimoweh” –inspirant-se, sinó imitant, les versions que n’havia fet Seeger amb el grup The Weavers– i amb el que en el llenguatge de l’època se’n deia “espirituals negres”, càntics que havien passat de les esglésies evangèliques als carrers en les manifestacions de la comunitat afroamericana, com “No serem moguts” o “Cumbaià”. La darrera, durant uns anys, a Catalunya gairebé va acabar donant malnom a una mena de tribu generacional vinculada a l’excursionisme i a certs valors humanistes.
Quan Boix torna del servei militar, el 1971, el Grup de Folk s’havia disseminat: alguns, com Arnella, es van decantar cap a la cançó catalana d’arrel. Sisa i Riba es van endinsar cap al rock i la psicodèlia. Falsterbo es va decantar pel folk més comercial. “El decep aquell panorama perquè creia de cor en la idea de la música i la cançó com a eina de transformació”, assenyala Lluís Maria Panyella, autor del volum biogràfic Xesco Boix, història de la nostra història (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2009). “Potser per això, després d’una llarga reflexió, decideix inclinar la seva vocació cap a la cançó infantil. Pensava que potser amb els nens seria més fàcil remoure les consciències”.
Ara va de bo
En companyia d’altres mestres joves, en una trobada de l’Associació Rosa Sensat, va fundar el 1971 el grup Ara va de Bo, amb Jordi Roura, Josep Maria Pujol, Núria Ventura i Laura Pérez. Actiu durant moltes dècades, l’agrupació regiraria els motlles encartonats de la cançó infantil. Ja des dels primers discos del grup –Uni Dori, Cavallet de cartró, Pere Poma– queda clara la seva filosofia: tot es gravava en directe, espontàniament, al voltant d’una corrua d’infants les veus i la presència dels quals s’erigeixen gairebé com un membre més de l’agrupació. En aquest moment, Boix, que ja es fa dir Xesco, comença a excel·lir també com un rondallaire de notable capacitat comunicativa, amb històries com ara la del gegant Aviyoyo, de nou d’origen africà i manllevada de Pete Seeger.
El 1974 deixa el grup i fa un nou pas endavant per dedicar-se plenament a l’animació infantil. Aquí va ser pioner, perquè aquesta tasca aleshores no existia com a activitat professional. Es passeja infatigablement per escoles, festes majors, espais i trobades infantils de tota mena, sempre envoltat de gent menuda a qui impartia lúdicament lliçons d’interculturalitat, tolerància, comunitarisme i respecte al medi ambient, valors en aquella època encara no tan banalitzats com avui. De vegades cantava espontàniament al mig del carrer: ho va fer sovint durant algun temps a la plaça del Pi de Barcelona. Se li conten més 6.000 actuacions, va registrar trenta-cinc discos o cassets i va deixar publicats una desena de cançoners.
Des del 1974, Boix es dedica de ple a l’animació infantil, una activitat professional inexistent aleshores. En una dècada va fer més de 6.000 actuacions en escoles, esplais, festes populars i esdeveniments de tota mena
A mitjans dels anys setanta, va entrar a formar part del col·lectiu El Sac, amb Jaume Arnella, Jordi Fàbregas i Artur Blasco, dedicat a recuperar i compilar les cançons tradicionals dels Països Catalans amb voluntat etnogràfica, trepitjant masos i pobles amb la gravadora al sarró. I uns anys més tard va formar un altre conjunt amb ànim cooperatiu, Els Cinc Dits d’una Mà, que es va concebre com el germen d’una escola d’animadors per a la mainada. Però el 21 de juliol de 1984 el tren de la costa se’l va endur, a Malgrat de Mar, prop del centre terapèutic on es tractava d’una depressió. Un final del tot fora de guió per a aquelles que havien picat de mans seguint el ritme de les seves cançons.
“Ajudar a créixer bé”
Lluís Maria Panyella fou col·laborador de Xesco Boix a Els Cinc Dits d’una Mà, juntament amb Noè Ribas, Àngel Daban i Toni Giménez. Tots ells han seguit una llarga trajectòria en el camp de l’animació per a la mainada i, de tant en tant, s’han retrobat (ja només quatre dels dits) per homenatjar el seu mentor. “A en Xesco –explica– l’emprenyava molt aquell tòpic de ‘nen gran’. Ell es prenia molt seriosament la feina. Considerava que el públic infantil era molt difícil i exigent i que calia esforçar-se al màxim en cada actuació”.
El mateix Boix va explicitar la seva manera de treballar en una entrevista al circuit català de TVE: “Per ser un bon animador, cal primer una gran il·lusió per voler-ne esdevenir, coneixement psicològic de l’ànima infantil i humana, domini de la cançó popular, coneixement profund del nostre idioma, saber estar davant del públic, tenir un estil personal i desimboltura, dominar els instruments, coneixements de música, afinar molt bé, tenir oïda, saber cantar fluix però amb intensitat, fer-se un extens repertori, tenir memòria i do de comunicació”. De fet, sempre es va considerar un educador, un mestre no adscrit al sistema docent: “Jo, com a animador, busco distreure, relaxar, entretenir, però al darrere de tot això s’amaguen unes ganes profundes d’educar, i educar per mi vol dir bàsicament ajudar a créixer bé, ensenyar a estimar, el cap clar, el cor net, l’afany de superar-se, el gust afinat”.
Avui, les noves fornades d’infants creixen amb una pantalla davant dels nassos, amb les xarxes socials com a vehicle natural de comunicació i aprenentatge. Les guitarres han estat arraconades per l’autotune. Segurament les formes de Xesco Boix d’interpel·lar la mainada són ara en bona part tant entranyables com envellides. Però el seu mestratge en l’àmbit de la música i la participació infantil no ha deixat de reivindicar-se, generació rere generació. I, encara avui, molta gent menuda de parla catalana s’adorm escoltant un conte que acaba amb aquella dita que ell va enginyar o, si més no, es va fer seva: vet aquí un gos, vet aquí un gat, i aquest conte s’ha acabat, i vet aquí un gat, vet aquí un gos, i aquest conte ja s’ha fos.
