Quina importància tenen les idees en els grans canvis polítics de la història?, es pregunta el pensador Perry Anderson en un article recent. Tenen un poder autònom decisiu com a formes de mobilització política o, per contra, són només construccions mentals d’uns processos i contradiccions materials i socials més profunds?
Les idees que han estat rellevants per a un canvi històric important han estat ideologies sistemàtiques que inclouen: primer, construccions intel·lectuals sofisticades i elitistes; segon, versions més àmplies i menys refinades per nivells intermedis; i tercer, simplificacions més elementals a l’àmbit popular. Però, sempre, amb un sol idioma i les corresponents pràctiques simbòliques. El cristianisme, l’islam, la Reforma protestant o la Contrareforma dins de l’Església catòlica en serien exemples. En aquests casos, les idees (l’universalisme, l’individualisme), la batalla d’idees fins i tot, semblen desencadenar i donar forma als canvis històrics. En canvi, les revolucions americana i francesa del segle XVIII semblen més determinades per factors materials, econòmics. Tot i que la cultura crítica de la Il·lustració (sobirania popular, drets civils, republicanisme) també es va activar.
És important recordar que els governs de centreesquerra dels països capitalistes avançats van seguir, sense dubtes, amb alguns canvis retòrics i secundaris, les polítiques neoliberals del centredreta
A partir de la revolució industrial, i ja al segle XIX, la pregunta bàsica és quina hauria de ser la forma d’organització de la societat per aconseguir un benestar col·lectiu? I es donen tres tipus de respostes. El socialisme, marxista i materialista, va tenir molta més capacitat d’acció política que el capitalisme. De fet, es parlava molt del moviment socialista i gens del moviment capitalista. El capitalisme no es basava en les idees teòriques sinó en la tradició i els costums. Però hi havia un tercer moviment mobilitzador: el nacionalisme. Pràcticament, no va tenir pensadors originals, era una doctrina més pobra i menys articulada que les altres dues, i per això podia entrar en relacions tant amb el capitalisme (guerra de 1914, feixisme) com amb el socialisme (moviments revolucionaris i anticolonials d’alliberament nacional).
A principis del segle XX hi ha diferents revolucions importants en estats perifèrics a l’imperialisme (Mèxic, Rússia, Xina, Turquia). És interessant assenyalar que la revolució mexicana va viure una gran convulsió social d’una dècada però sense cap sistema important d’idees darrere, ni abans ni després. En canvi, la Revolució Russa, que també va començar amb una rellevant agitació popular, un cop al poder Lenin, els bolxevics tenien la ideologia política –el marxisme– més sistemàtica i completa de l’època. Però, en contra del que preveia la teoria marxista i del que pensava (i volia) Lenin, la revolució no es va estendre als països occidentals més industrialitzats i desenvolupats. Les superestructures no varen seguir la determinació de les infraestructures econòmiques. Però, com diu Anderson, al final les idees de Marx es varen venjar amb el col·lapse de l’URSS, com a resultat de la major productivitat econòmica relativa dels països capitalistes avançats.
El neoliberalisme es converteix en una ideologia tan poderosa i omnipresent perquè el més (l’únic) important passa a ser el creixement continuat de l’economia que permet mantenir els aparells de l’estat
Després de la crisi de 1929, el New Deal i les dues guerres mundials es viu l'”edat d’or” del capitalisme (de 1946 als anys setanta) amb la política keynesiana, la intervenció de l’estat i el “compromís socialdemòcrata” entre el capital i el treball. Tanmateix, una minoria de pensadors (Hayek, La Societat Mont Pèlerin), que s’oposaven a l’ortodòxia dominant, van denunciar aquest dirigisme perquè, deien, a la llarga aniria contra el dinamisme econòmic i la llibertat política. Després van jugar un paper essencial com a inspiradors del neoliberalisme. Amb la crisi de l’estagflació de principis dels setanta i la llarga recessió que va seguir, aquesta doctrina s’imposa, en la forma del monetarisme (Friedman). El dèficit ideològic del capitalisme va continuar en la seva batalla contra el comunisme. Tanmateix, la Guerra Freda va requerir una major preparació ideològica del capital. El resultat fou un canvi en els termes del conflicte: no capitalisme contra socialisme, sinó democràcia (no exempta d’hipocresia) contra totalitarisme. Així i tot, segons Anderson, la raó principal del triomf capitalista no va ser la democràcia (poder votar) sinó el magnetisme d’uns nivells molt més alts de consum material.
Amb el final de la Guerra Freda tot canvia. Per primer cop a la història, el capitalisme es va autopresentar amb una ideologia que proclamava “el final de la història”, el final del desenvolupament social, a partir d’un ordre ideal, immillorable deien, basat en els mercats lliures. És l’hegemonia del neoliberalisme. I als anys noranta el neoliberalisme va estar en el seu moment àlgid. És important recordar que els governs de centreesquerra dels països capitalistes avançats (Clinton, Blair, Schröder, D’Alema) van seguir, sense dubtes, amb alguns canvis retòrics i secundaris, les polítiques neoliberals del centredreta. L’intervencionisme redistributiu no es podia fer, però l’intervencionisme militar es va practicar com mai (guerra del Golf, Iraq, els Balcans).
L’aparició d’una ideologia alternativa sistemàtica necessita una anàlisi acurada i ferma del món tal com és, sense concessions al conformisme o a la pietat benpensant de gran part de l’autoanomenada esquerra
I per què el neoliberalisme es converteix en una ideologia tan poderosa i omnipresent? Perquè el més (l’únic) important passa a ser el creixement continuat de l’economia, de l’acumulació de capital, que permet mantenir els aparells de l’estat que asseguren l’hegemonia a les elits. O sigui, si els hi convé poden prescindir de constitucions, parlaments, diaris, despeses en benestar, etcètera. I els neoliberals hi afegeixen que “No hi ha alternativa”, la TINA (“There is not alternative”) de Thatcher, o sigui, no es requereix l’aprovació positiva dels seus principis. Cal recordar que la primera implementació radical del neoliberalisme va ser la brutal dictadura de Pinochet a Xile. La base pràctica de l’hegemonia neoliberal és la primacia del consum privat –béns i serveis mercantilitzats– en la vida quotidiana i l’auge de l’especulació en els mercats financers mundials. La retòrica buida de la Tercera Via com a alternativa fou la prova més segura del domini del neoliberalisme.
Quines lliçons pot treure l’esquerra d’aquesta història?, es pregunta Anderson. Primer, les idees (Il·lustració, marxisme, neoliberalisme) compten en l’acció política i els canvis històrics. Però per convertir-se en ideologies mobilitzadores i influents en els esdeveniments van requerir l’existència d’una crisi objectiva important. I com més radicals i intransigents eren les idees, més radical era el seu efecte en la situació. L’experiència suggereix que l’aparició d’una ideologia alternativa sistemàtica necessita una anàlisi acurada i ferma del món tal com és, sense concessions al conformisme o a la pietat benpensant de gran part de l’autoanomenada esquerra. I Anderson conclou: “Les idees incapaces d’incomodar el món són incapaces de sacsejar-lo”.
