Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Incertesa i urgència

Si alguna cosa ha caracteritzat aquest any que està a punt d’acabar és la incertesa, i amb incertesa començarem el que està per venir. Ens hem hagut d’acostumar a viure amb el no saber tant en l’àmbit personal com en l’àmbit de la gestió global de la pandèmia i la situació econòmica, aquí i arreu. Veim com les situacions de pobresa i desigualtat van en augment; com barris, ciutats i territoris globals arreu del món van patint un procés accelerat de precarització vital i augment de la violència. Al mateix temps, tenim la sensació que, arran de la COVID-19, hi ha hagut una accelerada de les posicions dels actors i sectors poderosos per reposicionar-se en aquest nou escenari incert, de manera, però, que els seus privilegis quedin els menys tocats possibles a costa del que faci falta. La recuperació de l’economia és la prioritat de totes les polítiques, fins i tot per damunt de la gestió de la pandèmia. Cal realimentar la cadena global de producció perquè, si cau definitivament, s’ensorren el món i les societats –tal com les hem conegut fins ara. Per això, cal seguir alimentant el monstre que alhora ens devora, expulsa, precaritza i mata, i en tot cas, intentar corregir la seva devastació intrínseca –una situació oximorònica si se’m permet dir-ho.

La situació ens aboca a un vertader atzucac, i és aquí on ara mateix estam immersos. La Unió Europea s’endeuta com mai havia fet per impulsar el pla Next Generation EU. El missatge que es pretén donar és que, aquest cop, no hi haurà mesures d’austeritat, sinó que pel que opten és perquè brollin els doblers a dojo. Uns doblers enfocats a la “transició verda i digital” per fer que Europa sigui més resilient. De fet, es pretén que aquests doblers serveixin per a activar immediatament la recuperació econòmica, i per això es tracta d’un instrument immediat i temporal 2021-2023. Es parla del New Generation EU i el seu “Mecanisme de Recuperació i Resiliència” com la pedra angular d’un programa per reparar els danys econòmics i socials provocats per la COVID-19.

El que pot semblar un marc per a polítiques enfocades a una transició ecosocial pot acabar sent una sortida en fals, que acabi finançant la transició empresarial de molts sectors econòmics que ara pretenen posicionar-se en el nou mercat ‘verd’ i digital

Però el que pot semblar un marc per a polítiques enfocades a una transició ecosocial –que és el que des de diferents sectors, col·lectius i àmbits s’ha reclamat d’ençà de l’inici de la pandèmia– pot acabar sent una sortida en fals, que acabi finançant la transició empresarial de molts sectors econòmics que ara pretenen posicionar-se en el nou mercat verd i digital, però que en absolut impliquen polítiques ni inversions vertaderament transformadores i vertaderament enfocades als reptes socials i ecològics que afrontam com a humanitat. És més, és més que probable que el retorn d’aquest deute europeu sense precedents acabi traduint-se en polítiques d’austeritat i condicionades per a les futures generacions que l’hauran de pagar.

Per tant, ara mateix tot s’accelera, i aquells més ben posicionats són els que ja tenen els deures fets i ja són prou grossos i solvents per a envestir amb projectes ready to go, que li diuen, és a dir, que ja estiguin a punt de ser executats i que només requerien l’impuls de finançament: així, és probable que en els pròxims mesos vegem grans empreses, multinacionals i transnacionals ubicades al país presentant projectes salvadors de grans plantes d’hidrogen, infraestructures verdes, processos d’expansió del 5G i grans projectes de digitalització que no atenguin a les necessitats reals dels territoris on s’implantin, ni les prioritats socials de les persones a qui suposadament hauran de beneficiar. És més, veurem com, en molts casos, la incapacitat de les mateixes administracions de generar les estructures suficients per planificar, establir estratègies i prioritats i gestionar aquests fons sigui tan flagrant que optin per donar per bons els projectes que les grans empreses i capitals els posin damunt la taula i que vendran acompanyats de molt greenwashing (ecològics, verds, sostenibles….) i molt socialwashing (llocs de feina, competitivitat, retorn social…).

És més que probable que el retorn d’aquest deute europeu sense precedents acabi traduint-se en polítiques d’austeritat i condicionades per a les futures generacions que l’hauran de pagar

És, per tant, un moment en el qual es fa imprescindible que, des de la societat civil organitzada, es reaccioni també de forma urgent –enmig de les mil urgències i emergències a les quals ja ens enfronta la situació actual i que ara es veuen accelerades i aguditzades– per tal d’exigir tenir veu en aquest procés de bogeria, obrir escletxes i escenaris possibles de cooperació publicocomunitària per tal de poder incidir i generar oportunitats dins aquest marc de finançament. Un finançament/rescat sense precedents, que cal que les institucions inverteixin i canalitzin, no en projectes estrella dels grans capitals, sinó en iniciatives des d’allò públic que reverteixin directament en polítiques vertaderament transformadores que enforteixin els serveis públics i les garanties socials, amb una visió de responsabilitat intergeneracional tant pel que fa al deute ecològic com al deute econòmic.

Així, a l’hora d’afrontar les futures crisis, que vendran tant sí com no, les societats disposaran, des dels seus territoris, de la capacitat de produir allò imprescindible per a sostenir la vida i garantir la seva reproducció en condicions de dignitat per a totes les persones. Projectes pensats per enfortir les majories socials, deixant de banda els interessos de la lògica del capital global que intentarà de totes, totes, que aquests doblers públics continuïn engreixant els seus marges –cada cop més amenaçats– de beneficis a costa de persones, territoris i futurs possibles i vivibles.