Avui, encara ens és més fàcil evocar tots els mites vinculats a la regla que enumerar les diferents opcions de recollida del sagnat menstrual. Que se’ns tallarà l’allioli, que no ens podem dutxar –o que ho hem de fer més que de costum–, que se’ns moriran les plantes o que estem de mal humor, ho hem sentit moltes més vegades que les fases del cicle menstrual, les estratègies per tenir cura dels nostres cossos, o els senyals d’alerta que indiquen que hi ha un malestar que no hem de normalitzar. Com sempre, la desinformació dona pas als mites, i aquests, a l’estigma i a les discriminacions.
La menstruació s’ha construït com una qüestió d’higiene en el millor dels casos, de brutícia o malaltia en molts d’altres, i les alternatives per afrontar-ho sempre han partit dels intents de pal·liar-ne aquests efectes o de fer-los invisibles. Hem intentat que la regla no existís. Un cop més, la salut sexual i reproductiva de les dones i persones amb capacitat de menstruar ha estat construïda sota la mirada androcèntrica, i n’estem pagant les conseqüències les de sempre.
Aquesta aproximació s’ha materialitzat en una sèrie de discriminacions que tenen relació amb l’accés a la informació, la cura de la salut pròpia i la manca de sobirania corporal. Segons l’informe “Equitat i salut menstrual a Espanya”, impulsat per l’Institut de Recerca en Atenció Primària Jordi Gol i Gurina (IDIAPJGol) durant el període 2020-2022, el 44,5 % de les persones enquestades s’havien sentit discriminades o jutjades en algun moment per menstruar, i fins a un 50,4 % asseguraven no haver-se sentit preparades en el moment de la primera menstruació, fruit de la manca d’informació rebuda. Alhora, un 22,2 % va revelar haver tingut problemes econòmics per adquirir productes menstruals i un 39,9 % no havia pogut adquirir els productes menstruals de la seva elecció per les mateixes dificultats.
Afortunadament, el moviment feminista ens ha ajudat a assenyalar el caràcter sistematitzat i històric de totes aquestes vulneracions. Hem vist com els atacs a la menstruació i a tot el que s’hi vincula és un símptoma més del patriarcat. Superar la lògica privada amb què hem tractat aquesta qüestió és imprescindible, no només per a visibilitzar-la i normalitzar-la, sinó sobretot per a superar la mirada parcel·lada i aïllada amb la qual hem parlat dels efectes que té sobre els nostres cossos i les nostres vides.
Moltes persones no poden accedir als productes per a la menstruació, però alhora, hi ha sobreproducció i un consum desmesurat d’aquests articles d’un sol ús
Arreu dels Països Catalans s’han dut a terme diverses campanyes, mobilitzacions i accions que han permès que cada vegada sentim més sovint els conceptes d’equitat menstrual, justícia reproductiva o feminització de la pobresa, que ens ajuden a assenyalar la dimensió estructural d’aquest fenomen. En són exemples la iniciativa legislativa popular de la campanya “Tres Voltes Rebel” per la gratuïtat dels productes, que es va presentar a les Corts Valencianes amb més de 12.863 signatures, o la campanya “Nou Període” de l’entitat Rezero a les Illes i al Principat. Des dels moviments feministes de base també s’han fet xerrades, campanyes locals i iniciatives específiques en l’àmbit municipal que han contribuït a sensibilitzar i acumular forces per a continuar reivindicant la nostra sobirania corporal.
Tanmateix, l’escenari actual a les institucions encara és desigual i poc garantista arreu del territori. El Govern de la Generalitat de Catalunya és qui, a hores d’ara, ha desenvolupat la iniciativa amb més capacitat transformadora, amb la campanya “La meva regla, les meves regles”, impulsada pel Departament d’Igualtat i Feminismes, que comportarà la gratuïtat d’un producte menstrual reutilitzable per a cada dona o persona menstruant.
Ara bé, la manca de sostenibilitat en el sistema actual té moltes més arestes: no només afecta les persones que no tenen capacitat o possibilitat d’accedir als productes, sinó que la tendència actual condueix a una sobreproducció –i a un consum desmesurat– de productes d’un sol ús. Segons l’Agència Catalana de Residus, tan sols a Catalunya, en un any qualsevol, es produeixen al voltant de 9.000 tones d’articles menstruals d’un sol ús; en total, uns 750 milions d’unitats. Assumir-ne la condició i construcció social és imprescindible per possibilitar la capacitat de fer front a moltes de les discriminacions i desigualtats de caràcter estructural que, d’altra forma, acaben recaient i impactant injustament en el benestar individual de les dones i persones que menstruen i responsabilitzant-les d’aquestes discriminacions.
Així doncs, és imprescindible posar llum a la justícia menstrual, però cal que l’entenguem com a part o símptoma de la iniquitat en l’accés a la justícia sexual i reproductiva, coneixent-ne les causes i les conseqüències per poder articular propostes realment transformadores. És insuficient introduir la copa menstrual i les calcetes de tela com a opcions sostenibles quan el desconeixement dels cossos –i en especial de les vulves– és la norma entre les persones joves. De res serveix insistir en la lliure elecció del mètode de recollida si només ho fem des d’una lògica individualista que no garanteix la universalitat en l’accés a tots els mètodes, així com a l’educació sexual de forma sistematitzada, progressiva i des de la primera infància.
Davant d’això, la lluita per l’equitat menstrual ha de comprendre el servei que controla els cossos de les dones en el sistema capitalista i patriarcal. S’han d’articular propostes amb capacitat de garantir drets de forma universal i que no reprodueixin desigualtats per raó de gènere, identitat de gènere, classe social, origen cultural o situacions de diversitat funcional, entre d’altres. Així mateix, qualsevol estratègia que articulem ha de partir d’un paradigma que contempli la justícia social i la justícia climàtica, sense les quals serà impossible d’arribar a escenaris de justícia sexual i reproductiva.
