Cal escriure sobre el que passa. I el que passa té a veure amb la realitat ofegada per les pràctiques neoliberals en tots els àmbits. El “capitalisme absolut”, com diu Jacques Rancière, ha absorbit tots els àmbits de la nostra vida sota el seu mode de producció accelerada. És l’aire que respirem: des de l’habitatge, la salut, l’educació i la feina fins a les nostres relacions humanes. Tot capitalitzat, mercantilitzat al millor postor. I la cultura no se n’escapa, evidentment.
Hi ha, com a mínim, cultura i cultura. La cultura que es complau en el si de les institucions i juga el joc del poder: programacions de grans festivals, festes literàries d’editorials còmplices del mercat, espais de reconeixement artístic que no canvien el panorama social ofegat ara pel tecnofeudalisme… Però també hi ha una altra cultura: aquí podem trobar, entre d’altres, la darrera proposta de Juana Dolores titulada Qui diu foc diu flama, que s’ha presentat recentment a la Fundació Brossa – Centre de les Arts Lliure de Barcelona, en el marc del cicle “Exorcismes, patrimoni i performativitat”. Podríem dir que es tracta d’una proposta escènica executada dins de la Fundació Brossa contra la Fundació Brossa, i contra moltes altres coses (persones, institucions, polítiques…).
Juana Dolores és coneguda pels seus llibres de poesia Bijuteria (Galerada, 2020) i Rèquiem català: i si una nació desfilant per una catifa vermella (Edicions Poncianes, 2023), per la seva dramatúrgia (Massa diva per a un moviment assembleari el 2021 i Hit me if I’m pretty el 2022) i, sobretot, per les seves aparicions públiques. Aquestes són intervencions i entrevistes que trenquen els consensos i, amb una flamarada de vehemència política al vell estil marxista, tenen la força necessària per aixecar noves esperances de lluita per un món més just. A tot això, ha afegit ara la nova proposta Qui diu floc diu flama, que planteja recuperar el llegat subversiu del poeta i artista visual Joan Brossa, més enllà de la fetitxització patrimonial burgesa.
‘Qui diu floc diu flama’ planteja recuperar el llegat subversiu de Joan Brossa, més enllà de la fetitxització patrimonial burgesa
La proposta dramatúrgica comença explicant els poemes visuals brossians Oda a Marx (1983) i Elegia al Che (1967) amb un escenari ple de cadires, faristols i metralletes, mentre una pantalla projecta un altre poema: “La gent no s’adona del poder que té” (1970): “La gent no s’adona del poder que té: / amb una vaga general d’una setmana / n’hi hauria prou per a ensorrar l’economia, / paralitzar l’Estat i demostrar que / les lleis que imposen no són necessàries”.
Però l’obra de Brossa és aquí una excusa per proclamar i cridar –amb la vehemència que caracteritza Juana Dolores, això sí que és marca de la casa– la necessitat de recuperar la potència transformadora de l’art i la vella retòrica de la lluita de classes i el materialisme històric, seguint una lectura cientifista de Marx. No res de postmarxisme amb la Dolores, tot i que podria ser ben útil per precisar les anàlisis i els modes de lluita: l’artista s’enroca en modes de producció, dictadura del proletariat… i revolució! I amb aquests termes esbronca el món de la cultura i de la política. L’espectacle es desplega com una sèrie d’accions escèniques per prendre posició i fer-nos prendre posició: des de la lectura a pèl de les biografies de Marx, del Che i d’en Brossa –massa literal, sens dubte, wikipèdica, on prega per la pervivència de llur força subversiva– fins a un ball i karaoke amb la cançó revolucionària “Hasta siempre, Comandante” de Carlos Puebla (1965).
Entre el text guionitzat i la improvisació
Qui diu foc diu flama consisteix, així, en un seguit d’accions que susciten la complicitat del públic per la força interpretativa que sempre té la Juana Dolores, i pel seu format a mig camí de la improvisació i el guió, altrament dit, de l’art que interpel·la i la vida de merda que hem de dignificar. Aquí rau sens dubte la força de la seva proposta escènica, la seva potència de transformació: el públic, còmplice, no sap com interpretar la frescor bruta i directa del que ens està oferint. No sap si catalogar allò que està fent sobre l’escena com una obra, una performance, un míting comunista o com a activisme cultural. I si volguéssim potser arriscar-nos, com ella fa sempre, podríem dir que la Juana Dolores ens està oferint, simplement, art populista d’esquerres. La seva estratègia consistiria, llavors, a simplificar tots els matisos de les teories polítiques i dels formats artístics, simplificar l’entrellat complex de les institucions culturals i la seva relació amb el mercat, per reduir-ho tot a una polarització extrema (ells vs. nosaltres) i a un parell de significants, trillats però encara potents. Així, trobem bons (Marx, el Che, Brossa…) i dolents (més de 50 “persones no grates” estripades i ficades a una urna del referèndum de l’1 d’Octubre), i una lloança sense matisos de la revolució marxista, la potència transformadora de la lluita de classes, i de l’art subversiu.
Juana Dolores ens està oferint art populista d’esquerres, simplificant tots els matisos de les teories polítiques i els formats artístics, per reduir-ho tot a una polarització extrema
Finalment, en sortir de la sala, ella, la Juana Dolores, va recollint els objectes escènics tot parlant de manera planera amb tothom. Quin ganxo té… Sortim de la sala, en efecte, però ens trobem amb el món actual ben polaritzat. Què hem de fer, llavors? Com posicionar-nos ara que toquen a files més que mai? ¿Assumim amb complicitat la retòrica de bons i dolents, simplificant les consignes de lluita i deixant de banda els matisos de les teories postmarxistes per crear un front unitari davant la trumpada tecnofeixista que ens cau a sobre? ¿O potser hauríem de rebutjar el terreny polaritzat, orientant-nos vers una lluita que ens allunyi de teories i consignes massa directes per tal de teixir, amb una nova imaginació, altres espais de treball i vida?
Algú dirà que, segons el cas, hem de triar la confrontació polaritzada o la imaginació d’un altre món despolaritzat. La Juana Dolores, en aquesta darrera proposta i en totes les seves, ja va triar la seva posició, ho té clar. Jo també.
